Formigues darrera es ulls

Per lo que sigui m'hi sent un poc com a casa, però. Trist, però de peus a terra. Dins lo conegut.

Tenc un forat nou al pit. No es massa gros tampoc, és recent i se nota, de qualsevol manera. I cou. Sempre cou. No aconseguesc que deixi de coure, si bé és un dolor acceptat. Es cos sencer sap que li falta un tros i el plora amb llàgrimes seques.  

Ha deixat de nevar, però es núvols encara tapes tot es cel visible. No hi haurà estrelles tampoc avui.

Amoll es ferro roveat i entr dins ses runes de pedra calcinada, i me veig a mi de més jove, sentint lo mateix d'una manera diferent, que me mira trist i condescendent. 

Vull dormir perquè estic cansat, però tenc por de quan me desperti. Ara estic serè i estable, però quan me desperti se que puc tenir un moment de feblesa que m'amargarà es dia. Es dematí quan se desperta sa consciència ho fa molt gradual i durant una s'estona que tarda en sotmetre es cos, que es tot sentiment, hi ha una estona que estan com igualats en força i es cos hi veu directament a través de sa memòria i hi hi reacciona gemegant, amb un crid sord i profund. 

Es silenci es omnipresent. Sa meva ira va matar tots es zombis del món, i va resultar que després no hi va haver res més a fer. Buidor i fred. Puc caminar en silenci i si sent ràbia puc caminar enfadat i pegar a ses pedres. Sa carn des coll se m'ha a assecat fins a nes punt de ja no poder fer renou. Si un dia moc molt es cap pot ser se me desferra i cau, i l'hauria d'arrossegar allà on anés. I potser es cos me deixaria de funcionar, i me passaria s'eternitat sent un pedra. Alternant silenci i somni. 

I potser aviat algú me treu d'aquí un altre pic, fins que hi torni.

He deixat coses escrites a ses cacatues, (...) . Així com les deia me sentia bullir, però ara que ja no son meves pues mira, me not menos pesat. Si pogués també encendria un foc i baixaria a la vall a deixar-me mossegar i desfer cossos a cops de ferro, però segurament es meu cos s'acabaria desfent també i me tornaria pedra i no queden morts per matar tampoc. 

Se me comencen a aclucar es ulls i pens amb ella i esper que cada vegada lo que sent sigui un poquet menys intens. Se veu s'ombra de ses estrelles a través des núvols. No me sent respirar ni bategar. Not com si formigues me menjassin es ulls per darrera. 

Avui t’he somiat. Anavem junts en autobús a algun lloc. Feia tres anys que no ens veiem. Jo t’acariciava la galta i tu em feies dues besades.

Quan tenia malsons m’agradava escriure-los ràpid a qualsevol lloc (abans en tenia una carpeta plena) mentre encara estan frescos a la memòria. I rellegint-los veure com coses clarament sense sentit semblaven tan nítides en aquell moment, com les situacions es transmutaven sobre si mateixes, i els elements, els llocs, les coses canviaven de forma i opinió de manera natural.

Amb el temps, he anat també apuntant somnis no-dolents, però tot de manera més puntual. Quan em semblen curiosos. Més que la resta, vull dir. En general els hi dono voltes des del llit, mirant el sostre, mentre es desfan els extrems i només queden moments. La part pura. Els degusto en lloc de fotografiar-los.

De tant em desperto malament. No diria que de periòdica, però sí cada bastant. Es després d’un tipus de somni d’aquests que venen com fraccionats, com fragments aleatoris d’una mateixa sèrie. Alguns comparteixen trama o personatges, o moments. La sensació de déjà vu d’un somni dins un altre somni. No sé quin patró segueixen, perquè només hi penso quan apareixen, i durant els dies posteriors pròxims, quan els hi estic donant voltes, es fan els tímids, i no es deixen veure. Doncs després d’una d’aquests mini capítols de cinc minuts, cada dos-tres mesos, em desperto malament. Trist no, que ja ho tenc prou paït, però un poc melancòlic sí. Quan et somio em costa més aixecar-me i fer res. I em passo el matí sospirant-te ja com un ritual de nostàlgia, fantasiejant amb que no pateixo sol i en que no és impossible que

Corb marí 2

No fou enverinament, car després, la policia envià a analitzar el plat, els coberts, el vi i, més tard, el mos que s'havia cruspit (després d'obrir en canal el cos del cadàver per tal d'obtenir-lo.
Tampoc no havia estat asfixia, doncs dit mos s'havia triturat i ensalivat correctament, i enviat gola avall, ben lubricat, sense oferir cap tipus de resistència o fregament, fins a l'estómac (que, per curiositat, no hi havia arribat del tot abans que el siset esclafàs el seu rostre sobre el plat).
No hi havia espines emprenyadores, tampoc fragments d'ossos, ni l'aliment estava en mal estat.
No s'hi trobaren ferides, tumors a cap irregularitat al cos nu de la victima, estesa sobra la taula metàl·lica del soterrani de la comissaria, ni cap indici de cap causa externa que li hagués pogut provocar la mort.
Simplement el seu cor va deixar de bategar.

Notas a Galeana (y a mi padre)

A les 21 (right?), a la vez que me iba a ser un poco más que un libbro

A no tener sexo duro a las 20 ni a las 18, quemé lo de las ballenas, Galeana

A la brevedad para sugerir una idea en este mensaje, no está permitida la magda de los loles

A la espera del pasillo y del otro semestre del pasillo, y el de los dominios, y no lo habia pensado...

A no utilizar de manera exclusiva les idees de mi correo personal por lo de esa vez en el anuario

A no utilizar de alguna forma a les 18 lo de las ballenas, Galeana

A la brevedad, a les 22, a las 19; que no tengo muchos más, avispado que no me podràs, que no me hace el otro lado. Te quería comentar...

A les 21 (right?), a la vez que se iba a ser un poco más que el libbro de las dos primeras hojas, a la espera de su padre.

La Primera Fila

El meu nom és que no és.

La primera fila ho va dir ell

La primera fila i que el silenci del far del caganer, la pena

La primera fila i el turment dels núvols

La primera fila i córrer per cert no és un poc al final del segle

La primera fila amb un somriure de Voorde

La primera fila ho ha dit d'horabaixa.

“LO QUE PASA EN LOS PASOS DE ZEBRA, SE QUEDA EN LOS PASOS DE ZEBRA”

La gente tenia miedo a cruzar.

Los primeros dias no se tuvo muy en cuenta. Creiamos que era un nuevo mito, algo irreal. Pero cuando el primer conductor passó por encima de un chaval que corria persiguiendo a su perro (un cax burel marrón de ciento trenta y dos meses), no passó nada. El conductor paró y el mundo restó unos segundos en silencio, sin saber que hacer, al rato encendió de nuevo el motor y siguió, sin consecuencias de ningun tipo. Nadie retiró nunca el cuerpo. Sus padres hicieron un funeral simbolico a los pocos dias y ya.

La carroña no tardó en acumular-se. Lo que empezaron siendo accidentes se convirtieron en acciónes premeditadas poco a poco. El paso de zebra era un pàramo de la calle sin ley. Se atracaba a la luz del sol, se pasaba droga delante de las autoridades y se robaba, apuñalaba y violaba con las aceras llenas de gente, en hora punta. Se amontonaban cadàveres sobre las rayas blancas hasta que los coches los apartaban al pasar y el ayuntamiento procedia después a agruparlos e incinerar-los, etiquetados de “material desconocido”.

La gente aprendió a evitarlos a cualquir coste. Los coches pasaban como balas por ellos por miedo a permanecer el tiempo justo de sufrir la desgracia. Los peatones llegaron a hacer uso del acantarillado, primero para ir de una calle a otra, y más tarde para transitar siempre. No quedaba gente en la superficie. No quedaban ni guardias para regular el trafico. El miedo se apoderaba de todos por igual.

Se instaló la ley salvaje en la carretera. Los coches que aun se atrevian a circular se enfrentaban cada dia al peligro de la jungla. No habia dias sin victimas.

Amanecia el fin del mundo.

INSIDE

«Qui...»

- Qui hi ha?

«Qui sou...?»

- Qui ets...?

- Qui sóc...som...

- Nosaltres.

- Tots.

«Com...?»

- Tu, jo, ells, tots... nosaltres.

- Tots.

«Tots?»

- Nosaltres.

«Jo...»

- Tots.

«Com... quants?»

- Tots. Nosaltres. Tots.

«Que faig?»

- Ens...

- ...movem.

-Tots...

«Camino... estic caminant?

- Caminam.

- Correm.

- Tu, jo, tots... nosaltres. Tots.

- Correm.

- Correm.

«Correm...»

- Tu, ell, ell, jo, nosaltres, tots.

«No sento les...»

- Cames?

- Dues cames, deu cames.

- Cent.

- Cent braços.

«Les meves cam...»

- Totes.

- Totes teves.

- Totes nostres.

- Cent braços.

- Cent cames.

- Tots, totes, nosaltres.

- Tots.

- Tots.

- Nosaltres, nos.

- NOS.

«Nosaltres?»

- El nostre cos. Cent cossos. Un cos.

- Un gran.

- Un cos.

- NOS.

- Nosaltres, el nostre cos.

«Em fa mal»

- Ens fa mal.

«Però no sóc... no és...»

- És, som.

- Fa mal.

- Crema.

- Crema.

- Cou.

- No tant.

- No massa.

- Però crema.

«Crema»

- Poc.

- Cent mans, una crema.

- Una fa mal.

- Poc.

«No es la meva...»

- Es la de tots.

- Tots.

- Nos.

«Però em crema»

- Crema.

- Poc.

- Crema. Ens fa mal.

«Em fa mal...»

- Tots. Ens fa mal.

- Correm.

- Correm.

- Correm.

- Crema.

- Correm.

- Saltam.

- Volam.

- Caiem.

- Rodam.

- Rodam.

- Fa mal.

- Rodam.

- Mal.

- Caiem. Rodam.

- Mal...

- Rodam.

«On som?»

L I d M

El vent xiulava a l'exterior mentre les onades es trencaven al moll i arreu de l'illa, intentant enfonsar-la en la foscor. Tots els portellons i les persianes tremolaven a cada rafega i el llop udolava contra la tempesta, plantant-li cara. Jo em sentia cansat i alhora inquiet, amb ganes de sortir a fora i rebre el vent i la pluja contra el meu rostre i cridar també al temporal; però no em movia del llit. M'estava panxa enlaire, amb els ulls oberts en la foscor, mirant les bigues del sòtil. Avui no vendrà- em deia -, demà tendré el dia lliure.

La llum de la lluna entrava per tots els finestrons i per la claraboia del rebedor, tacant l'interior de blau fosc i platejat. A fora la mar estava en calma absoluta, sense vent i plana com un llac. Semblava un gran mirall que s'estengués fins a l'infinit. El silenci era tan gran que sentia el profund respirar del llop, que dormia al moll. La barca va arribar en línia recta des de l'est portant dos cosos, dos infants de pell bruna i cabells arrissats. Els vaig descarregar i se'n tornà per on havia vengut. Quan vaig deixar de veure la figura del remer un bri de brisa va passar entre els arbres i el mar tornà a agitar-se, calmat, però.

S'acabava la primavera i l'aire començava a ser cada vegada més càlid i espès. Vaig ascendir després de veure el Sol amagar-se rere l'horitzó i vaig romandre hores observant com s'allargaven les ombres i s'enfosquien els colors des de sobre de l'illa. A mitja nit la barca aparegué de sobte a milla i mitja de l'illa, des del sud-est i deixà que les ones l'acabassin de portar fins al mollet. Vaig veure el meu cos sortir a recollir els cadàvers sota la mirada del llop, que vigilava assegut al sostre del rebedor. Després el barquer va abandonar l'embarcació i es llevà les seves vestimentes cerimonials blanques i entrà amb mi al temple. Em vaig quedar surant sobre l'illa tota la nit, i quan començava clarejar la barca tornà a fer-se a la mar amb el barquer de nou vestit. S'allunyà milla i mitja i s'enfonsà.

RESERVAT

L'aire fred li passa a través del pijama i li eriça el pel de la pell, els mugrons s'endureixen de cop. Son prop de les quatre. La lògica duu a relacionar foscor amb aquesta hora, però allà sempre fa claror. La nit adopta el tò taronja de les faroles i els núvols es tenyeixen d'un vermell apagat. No hi ha estrelles per observar, ni una lluna a qui udolar.

Pensa en saltar, com cada vespre. Es visualitza a ell mateix pujant a la lleixa, amb una mà a la paret per aguantar l'equilibri i el cos inclinat cap endavant, car el marc de la finestra no es prou gran per a que s'hi estigui dret a dins. Calcula la força amb que s'hauria d'impulsar per sobrepassar la terrassa del pis de abaix. S'imagina adoptant la postura que fa servir per llançar-se de cap al mar, a l'estiu, des dels penya-segats de roca erosionada per les onades, impregnades de sal. Un impuls de cames, les mans juntes, estirades cap amunt, el cos corbant-se, abaixant el cap en direcció al terra. Cauria just al límit de l'aparcament, i el seu cap rebentaria com una síndria madura en tocar el terra, i un gran núvol de sang s'estendria per sobre l'asfalt brillant, cobrint aquelles lletres deteriorades Army Rust blanques, senyalitzant un dels pocs aparcaments reservats, i l'únic on mai, sota cap circumstància, no hi havia un vehicle a sobre. Ell pensava que estava reservat per a ell, expressament per a que ell hi saltés de cap, des de la finestra del bany del quart pis, i cada nit n'estava més segur. Ja podia ser quan tornava a les tantes amb la vista borrosa i el pas irregular, o quan es rentava les dents després de cagar o acabar de dutxar-se, a punt per ficar-se al llit; ja podia ploure, fer un vendaval o una calor que semblava que l'aire fos baf, i et glopejava el rostre, de tan dens com era. Cada nit treia el cap per la finestra, es recolzava a la lleixa i sospirava dues o tres vegades, lamentant que l'aparcament seguís buit. Algun dia, pensava, i no sabia del tot cert a que es referia.

Renous

No em molesta la llum a l'hora de dormir, gens, ja sigui el sol de migdia o una bombeta mig fusa al fons de l'habitació a mitja nit. Ulls tancats i endavant. El problema és el soroll. Majoritàriament els llunyans o dèbils. Renous que de primeres passen desapercebuts i no els notes mentres fas coses però quan t'atures un moment, t'arrufes davall l'edredó i deixes que t'impregni el silenci de la nit... Un xiuxiueig d'alguna emissora perduda... El goteig de la tuberia rera la paret... Els càntics dels borratxos tres carrers més avall... Un puta mosquit pul·lulant per l'habitació...

No es podia dir que dugués pas massa temps vivint allà, però aquell vespre no em deixava dormir un soroll que no havia sentit encara cap vegada en els tres mesos que dormia al col·legi. No tenc un coneixement prou complet per identificar amb exactitud un instrument d'oïda, però m'agrada dir que era una viola. No em semblava un violí i prou. Viola, doncs.

Generalment no tenc cap problema amb la majoria de renous d'aquests tipus (tret, potser, que no em deixen dormir), i no tocava pas malament el propietari d'aquella. El que m'empipava era que no sabia d'on venia. No acabava d'identificar si era a sobre, o al veïnat i això em molestava interiorment de mala manera, doncs em començava a agradar i volia col·locar-me de manera que el sentís bé i no podia. No em sonava que ningú del meu pis tocàs cap instrument, però no volia dir res. Així que finalment vaig sortir del llit i em vaig posar uns calcetins gruixats i vaig abandonar definitivament les poques ganes de dormir que tenia. Al passadís, el renou de la diagonal entrava pels finestrals oberts, i emborronia la música que jo seguia, i qualsevol altre. Així com avançava a poc a poc cap a l'escala és mesclava amb el bufar del vent i els llums que passaven i fugien pels vidres entelats d'un quart pis de Barcelona. Cada cop sentia menys i pitjor la viola, i en conseqüència començava a sentir qualcom que m'extranyava més. Per l'escala pujaven veus d'entre l'obscuritat, sons greus i coordinats que donaven l'impressió de venir del més profund de l'edifici. Les veus entonaven plegades i es balancejaven harmònicament entre els sorolls de l'exterior (vent, motors i velocitat) en una mescla que recordava al cant gregorià. L'escena, que devia ocórrer a les dues i cosa de la matinada, era realment curiosa. Al cinquè pis les veus es sentien més dèbils, però darrera de cap porta no es sentia cap instrument de corda fregada, ni de cap altre. A la 504 i a la 515 és roncava amb força i alegria, i algú estava parlant amb somnis a la 524, però res més.

Vaig tornar a l'habitació i em vaig arrufar de nou dins el llitet. Ara algun instrument de vent acompanyava dolçament la viola. Van tocar plegats fins a la matinada.