Andreas

       La tassa fumejava creant una cortina de vapor espès davant el rostre de l’Andreas.

-          I doncs, estem d’acord ?

El desconegut va acostar-li un xec amb un nombre de sis dígits i tres decimals i el va deixar al costat de la tassa de l’Andreas. Aquest, va alçar la beguda per l’ansa, va dirigir la mirada a la finestra, on li havia semblat veure un flaix de llum blanca a traves de la persiana i la cortineta de teixit quebradis, es va beure d’un glop el contingut de la tassa, i quan es disposava a deixar-la al seu lloc, va descobrir que damunt el plat del cafè, entre dues bossetes buides de sucre morè, un carta vella, un as de piques “Fournier”. L’Andreas va admirar detalladament el tros de paper blanc quadriculat, d’un blanc nou brillant, amb els seus sis dígits i els seus tres decimals. Pareixia autèntic. Llavors es va centrar amb la carta del costat. Una carta vella, de voreres enagrides i caràcters mig esborrats. Estava travessada per línees marrons, que senyalitzaven per on havia estat doblegada i el seu color no era blanc, sinó més aviat sèpia. Li va donar la volta i la por es va dibuixar al seu rostre després de veure un signe de traços vermells damunt el mosaic negre. Es va guardar la carta a l’interior de la gavardina i abandonà el local deixant a aquell desconegut amb els seus interrogants.

Ernest

         La mar em va rebre en tempesta i em va acomiadar amb la més inquebrantable tranquil·litat. Recordo haver estat aquí mateix fa dues setmanes, observant l’horitzó, però llavors eren les onze de la nit i s’iniciava un llarg període de benestar, i ara són les sis de l’horabaixa i la posta del sol damunt la gran mar salada significa la fi definitiva de les vacances de Nadal. “Enyoraré tot això.”

Se’m fa difícil acomiadar-me. Al poble tot just han vingut setze persones a passar les vacances d’hivern, però al que de veritat em refereixo es a l’essència que guarda aquest racó en el mon en cada una de les seves pedres, i cada gota de la mar. Recorro amb la mirada la cala, llavors les casetes de pescadors, la petita església, les cases del poble en general, el mar, les muntanyes llunyanes i la posta de sol, segurament la més gloriosa i bella d’enguany. El cel es tenyeix de taronja i els niguls de rosa... la mar reflexa els darrers rajos de llum i just quan el sol desapareix completament en l’horitzó una resplendor verda sorgeix del fons de la mar i puja fins al cel. No dura ni un segon. Em quedo mirant com els niguls s’enfosqueixen, em giro lentament, i amb el mateix entusiasme començo a caminar cap a casa quan un estrany pensament em passa pel cap. Un somriure entremaliat em creua el rostre i tornant ràpidament cap a les ones serenes em despullo amb ànsies i em llaço de cap al mar. L’aigua està gelada.

Només aquell que ha nedat de nit i a principis de gener sap el que es estar mirar la lluna plena assegut en una roca banyada amb els peus en remull. Ja no tinc ganes de tornar a la ciutat. “Em quedaré aquí per a sempre, mirant les estrelles”. Però al cap d’un temps m’aixeco, em vesteixo i torno a casa sense mirar enrere ni una sola vegada. Em quedo amb un fresc record de la meva estada. Tant de bò em duri fins a la primavera.

La carretera mai ha estat tan fosca com aquesta nit, i el mon així de silenciós. Ja només quan veig els primers llums de Barcelona record que no he vist al Vicenç, l’escriptor, en tot el Nadal.