Diari d'un art student

És curiosa la reacció que provoca en mí la sopa oriental de Gallina Blanca. Durant tot el dia, els meus fluids tenen el mateix aroma. Principalment l'orina. Orina Yakisoba. Seria comercial. Ambientadors, colònies, desodorants,... La gama de productes ho és extensa. Però tampoc vull arribar a viure de la meva orina. Es a dir... Seria estrany. Fins i tot per un artista.  

- Julià?

- Hola, fas res important avui horabaixa?

- Com és que...?

- Soc aquí abaix, et puc convidar a alguna cosa?

Silenci. Des del carrer vaig veure la seva silueta projectada a les cortines que es girà cap a la finestra.

- On ets?

Retirà les cortines i em cercà a l'altre costat del carrer, fins que em va descobrir a la cabina..

- Aquí. - i la vaig saludar amb la mà.

Va baixar amb un abric blanc, bufanda i capellet de llana. Quan va creuar el carrer li vaig oferir la mà i me la va agafar després de dubtar un moment. El tacte del guant era càlid i suau. Me la vaig apropar fins que els nostres dos rostres van quedar a un pam de ajuntar-se. Somreia.

- Hola.

De la seva boca en va sortir una bafarada d'aire calent que m'acaricià el rostre.

- Hola, - li vaig somriure jo també – que tal?

Es va fixar en la pell púrpura que rodejava el meu ull i va deixar de somriure.

- Què t'has fet?

Vaig tancar els ulls mentre els seus dits m'acariciaven quasi sense tocar-me i quan els vaig tornar a obrir vaig seguir somrient.

- He tengut un mal dia. No val la pena parlar-ne ara.

Vaig començar a caminar i ella em va seguir, agafats de la mà com estàvem.

- Feia molt que no et veia, contem alguna cosa sobre tu. Vares trobar la novel·la d'aquell autor alemany?

I així, una vegada més, vam passejar junts pels carrers de Palma com fèiem abans tants de vespres. Només hi érem ella i jo, i l'esperit que perseguíem en aquell laberint de carrerons on ens agradava perdre'ns. Ella conservava el somriure màgic que jo recordava, la seva graciosa forma d'arrossegar-me cap a les vidrieres de les tendes i la seva dolça mania de voler fer-nos fotos davant cada façana decorada, cada arbre il·luminat i cada àngel de bombetes de colors per on passavem. Vam fer el carrer de Sant Miquel, vam enfilar pel Born i caminant, caminant vam acabar a les portes de la catedral. Vam rodejar-la aferradets contra el vent, que venia fort del sud, i es dirigirem de nou cap al centre. Vaig comprar dos xocolates calents al «Plaza» i uns pastissets, però com que estava ple de gent ens els vam prendre a la plaça de Santa Eulàlia, vora la font. Es va voler fer una altra fotografia i se'm va aferrar com feia temps que no ho feia. Els seus cabells daurats s'entrellaçaren entre els meus, castanys i en el breu temps que durava el flash, el món es va aturar.

Quan vaig anar a llançar els tassons buits, va sonar el seu telèfon i vaig notar com si me la llevassin. Després d'estar tant de temps plegats sentia gelosia de qualsevol persona que no fos jo. De fet, quan vaig tornar amb ella ja no somreia.

- Era en Joan.

I aquelles tres paraules, simples i curtes, van explicar perquè ara ja no volia agafar-me de la mà, perquè ara ja no no reia, ni caminava alegre. Perquè ja quasi ni em mirava, perquè contestava com em contestava als inútils intents de conversa que li dirigia. Vam caminar gairebé separats, amb les mans a les butxaques, fins a la Plaça de la Mare de Déu de la Salud, on va intentar fugir de mi.

- S'ha fet tard... Hauria de començar a...

- Acompanyem només fins a l'estació- li vaig suplicar -. No se quan et tornaré a veure, acompanyem fins a l'estació.

- Julià...

- Per favor.

- No puc...

- Per favor.

Dubtava. Una petita part d'ella encara volia estar amb mí, mentre que l'altra em repudiava. Finalment va cedir. Li vaig oferir la mà però no me la va acceptar. De totes maneres més endavant em va agafar del braç i va recolzar el cap a la meva espatlla durant el curt trajecte que quedava encara, fins a l'intermodal. Vaig aconseguir gratar fins al darrer segon de la seva companyia fent que esperàs amb mi l'arribada del tren. Vam esperar en silenci fins que la sonora maquinaria va frenar davant nostra i va obrir les portes. Vaig esperar a que tothom sortís i entràs abans de finalitzar aquell moment. No volia que s'acabés. Per això abans de pujar em vaig girar cap a ella i vaig juntar els meus llavis amb els seus. Fou un instant. Llavors vaig girar cua i vaig entrar al tren. Ella no es va moure. Una bombeta va començar a brillar avisant del tancament de les portes quan vaig allargar el braç cap a ella.

- Vine amb mi.