Visualitza la cresta
d'una muntanya a trenc d'alba. A l'est, allà baix, una llum taronja
comença a sorgir d'un extrem del món. A l'oest tot resta en
l'obscuritat, només s'endevina la feble llum de les darreres
estrelles de la nit. Visualitza ara cinc figures retallades en
l'obscuritat al voltant d'unes brases mig apagades, una tenda de
campanya il·luminada des de dins i l'alè de les cinc figures
suspeses en l'aire en forma de baf. De fons posa una música de
melodia lenta, sense lletra i de tant en tant una nota aguda que
destaca per damunt les altres. Imagina com una de les figures
s'aixeca i fa un estirament mentre que el món s'omple lentament de
llum i color. Les altres figures s'aixequen també, desmunten la
tenda i comencen a baixar el risc per la cara oest, on la llum
encara no hi ha arribat i la màgia de la nit encara hi és present.
L'escena no emet cap soroll, només es sent la musiqueta i aquesta
ara es fa més forta. Mentida. Es senten les persones, les figures. Es senten xerrar entre elles però les paraules no són entenedores. També es sent el soroll de la tenda quan es desmunta i el de les petjades en la natura. La musiqueta però, sempre és el sò dominant. Passa un temps. Les figures ja no hi són, la tenda tampoc, les
brases s'han extingit, però la cresta segueix igual. Bé, no. Ara la
llum comença a cobrir-la, s'hi veuen les pedres, les plantes i els
niguls vermells en el fons, el cel té un color ataronjat. La música
s'atura. Es senten els primers ocells de la matinada. Apareix el títol de l'obra en una topografia simple però
poc comuna. Ja és de dia.
No es que no pugui, es que directament ja no hi soc. Me n'he anat. Tenc l'intenció de desapareixer durant un temps, potser de forma permanent. El que m'agradaria es que, si arrib a tornar, encara se'm recordi. O no. Ja no se el que m'agradaria. Potser per això he marxat, per a trobar-me, per a respondre les preguntes que omplen de boira la meva ment. D'una cosa si que estic segur i es que ara mateix soc lluny. més lluny del que hi he estat mai, però no més del que hi estaré demà.
Plou. Una pluja fina
i silenciosa. Quasi imperceptible a l'ull humà. És agradable.
És de nit. Fa fred,
aquest tipus de fred que, tot i portar diverses capes de roba al
damunt, se't fica als ossos. No és tan agradable.
No record caminar en
cap direcció en concret, simplement camin. Cap endavant. Porto la
cara semi-oculta darrere una bufanda de llana i les mans ben ficades a les
butxaques d'una caçadora de cuir negre. No sé on sóc, i les estrelles fins i tot
em semblen desconegudes. A poc a poc la pluja es fa més intensa, les
gotes reboten contra la pell de la caçadora però impregnen els meus
cabells i em regalimen per tota la cara. La vista se'm fa borrosa, i
és quan trec la mà de la butxaca per eixugar-me els ulls quan ho
sento. «Fa fred, però fred de veritat».
He tingut un somni,
un somni d'ombres. La ciutat estava buida i plena al'hora, pels
carrers no s'hi veia a ningú, però a les parets, a les façanes
dels edificis es veien les seves ombres. No importava d'on vingués
la llum, les ombres es movien lliurement per les parets passant unes
per damunt les altres, d'una façana a una altra. Però només era un
somni, una irrealitat fictícia. Tan fals que si et posaves a cercar,
entre les ombres negres en podies arribar a trobar una ombra vermella
separada dels altres, o dues ombres de color cel marí passejant
agafades de la mà.
Per un moment, per
un sol instant d'aquell horabaixa fúnebre vaig creure que no ho
aconseguiria. Llavors però, amb les mans a les temples i enmig d'un
sonor sospir vaig buidar la meva ment eliminant l'estrès i les
preocupacions, deixant-la buida d'aqueixes idees negatives que
m'havien fet dubtar, i, sortint al balcó, on començava a refrescar,
em vaig concentrar únicament en la combinació de sabors que sorgia
quan ajuntava un esponjós pastisset de xocolata i una bellíssima
posta de sol amb el seu propi reflex en la mar blava, que s'estenia
infinitament en el món creant un horitzó tan recte i perfecte com només era
possible en els somnis.
Llavors la pluja es
fa neu i el món es cobreix de blanc. Tot massa ràpid per al meu
gust. La temperatura segueix baixant, i la neu de damunt les roques,
les plantes i la carretera és congela, igual que la neu que m'havia
caigut al damunt, que és cristal·litza, es romp i cau. Cau. Es
precipita cap abaix on es trenca en mil bocins. Les gotes d'aigua es
congelen molt abans de tocar el terra, i cauen també en forma
d'agulles de gel. Agulles llargues i en punta que cobreixen ara el
camí de trossets de cristalls de gel i el meu cos de sang. Se'm
queden clavades als braços, a les espatlles, al cos, i allà on es
claven creen una taca de sang calenta que les fon. Em falten les
forces i caic de genolls. «No m'havia adonat del renou de les
agulles quan es rompen». En certa manera és bell. Alço el cap en
direcció al cel... i una agulla no més gran que les altres se'm
clava al front i m'atrevessa el cap. No arribo a comprendre si els
puntets de llum que veig són les estrelles o les agulles de gel
suspeses en l'aire reflectint la llum de la lluna. Per cert... «On
és la Lluna?». Els llums s'apaguen lentament, i lentament començo a
percebre una presencia estranya, una sensació dolça i agradable. Un
escalfor... «Ah, ja ho entenc».
«He mort».
