D'aquella nit,
únicament record la neu. La neu i la por que vaig sentir quan vaig
hem trobar de nou perdut enmig d'ella. Neu a dreta i a esquerra, al
nord i al sud. El vent l'agitava contra mi i ella se m'hi aferrava.
La mort s'havia vestit de blanc i jo cada hora que passava la sentia
més a prop.
Va arribar el moment
en què vaig assimilar-ho, moriria allà, sol, el meu cos quedaria
sepultat davall la neu i la meva anima vagaria solitària fins a
l'eternitat. Mai havia estat tan convençut de cap altra cosa. Havia
repudiat qualsevol esperança de tornar a veure la llum del sol, de
respirar de nou la brisa de la meva terra, de tornar a tocar la pell
de la meva estimada... Quan una cosa així se't fica al cap no hi ha
manera de fer-la sortir.
Aquella
nit, mentre notava com la vida se m'escapava d'entre les mans vaig
veure la llum de les llanternes de l'equip de rescat en la llunyania
i no vaig tenir forces ni per aixecar-me. No vaig fer senyes, no vaig
cridar. Vaig seguir assegut al terra i vaig començar a plorar. La
mort va arribar abans que aquestes es congelessin.
