No havia estat així,
però quan vaig anar a recollir al Paul la nit ja cobria el cel,
sense estels ni lluna. Tot de petits ocells negres giravoltaven al
seu voltant. Eren petits com gorrions, però n'hi havia tants i
volaven tan ràpid i bruscos que no en record gairebé l'aspecte. Ell
no pareixia advertir-los. El van seguir mentre voltava per dins la
casa i en tot el trajecte fins al cotxe, quan hi entrarem es van
quedar volant al voltant d'aquest fins que els focus de llum dels
altres cotxes els van fondre. Paul actuava com si ja estigués mort,
sense dir paraula i amb una aura boirosa en els seus escassos
moviments. De fet no li recordo els ulls, ni gairebé la cara. Es
representava amb forma humana i prou, sense detallar. El camí que en
realitat collirem fou llarg, de moltes hores, però llavors es va
resumir amb una baixada plena de corbes. Començava a la sortida del
poble i acabava a l'autopista, al mig del no res. En el somni jo
premia el fre amb totes les meves forces intentant evitar allò que
sabia que passaria, però el cotxe seguia avançant, girant amb
perfecció i elegància a cada corba del camí.
Després apareixíem
a l'autopista aturats, encara dins el cotxe. Uns metres més endavant
un gran camió bolcat bloquejava el camí i ens tenia bloquejats a
tots els altres. Recordo la figura del guàrdia, avançant entre els
automòbils, però els que ens va dir. En aquell moment Paul
m'estirava del braç i em senyalava quelcom a l'altra banda de la
finestreta. Tot estava fosc. Tot just es veia la barrera protectora
al final de l'asfaltat i llavors obscuritat. Al principi no vaig
saber-ho veure, però després quan m'hi vaig fixar més no vaig
saber que veure. Hi havia dues figures, es distingien tant com el
relleu d'una muntanya al cel de la nit, una anava una mica
encorbada, i l'altre no era humana, sinó que es movia lleugera
damunt quatre potes. Va ser un instant, un breu moment, però fou el
primer contacte visual i el recordo. Em vaig sentir com quan veia a
algú que s'allunyava del grup amb qui estava a les pel·lícules de
por i sabies cert que d'un moment a l'altre la matarien. Després
vaig veure de nou aquestes dues figures i moltes d'altres de
semblants saltar la petita barrera i atacar a la gent que havia
sortit dels vehicles per veure que passava. Una de les besties de
quatre potes va saltar per davant nostre cap al guàrdia, que explotà
deixant els vidres tacats de roig. No record com en vaig sortir
d'aquella.En Paul no ho va fer.
El mar de cotxes de
l'autopista va donar lloc a una marea d'ànimes perdudes a peu.
Avençàvem tots junts en processó, seguint als que teníem davant,
que alhora crec que anaven liderats per uns guàrdies civils. Els que
no podien caminar o es cansaven eren abandonats. No ens podíem
aturar. Els havíem rebutjat una vegada, però ens seguien. La
majoria no enteníem res del que passava, però tots teníem aquesta
certesa: ens venien al darrera. Vam caminar durant dies,
n'estic segur, però al somni sempre era fosc. No era ben bé de nit,
si no més aviat un record enmig del no res. Caminàvem, però encara
llavors no sabíem del tot a on.
El somni acabava al
tren. L'enorme ferrocarril. Acabàvem d'assolir una pujada i vam
contemplar l'enorme multitud. Era l'abisme d'Helm; la vall de
Pelennor. Una multitud abrasadora. Allà vam descobrir que no érem
els únics que havien estat marxant. Abaix hi havia una gran via de
tren i vuit vagons grans plens de gom a gom a sobre. Als voltant
estava tot ple de gent. Gent que baixava del puig de davant nostre,
gent abaix a la vall, gent aferrada als vagons, gent que es movia per
tot arreu com formigues nervioses. El ferrocarril era la nostra
salvació. Prometia un lloc segur, lluny. Era la poca esperança que
ens quedava... I de cop va xiular.
Un xiulet llarg i
sonor que tallà la nit i fou precedit de les veus de tots aquells
que encara no erem a dins i que no hi seriem. El tren partia.
L'esperança fugia.
Tot es va enfonsar
en el caos. La gent corria, s'empenyia, lluitava per arribar als
vagons que es començaven a moure. Saltaven als vagons. Alguns s'hi
quedaven enganxats, d'altres queien i la marea de gent se'ls cruspia
per sempre. Molts morien a les vies, davall tones d'acer en moviment.
A poc a poc tota aquella enorme maquinaria desaparegué.
Em despertava amb la
imatge de les vies endinsant-se en l'obscuritat, nerviós, tement
allò que en pogués sortir d'allà. Des de llavors havíem seguit
caminant, sempre seguint les vies. Un dia vam trobar de nou els
vagons, o el que en quedava, escampats pel terra. Donava la impressió
de que havien descarrilat. A dins però no hi havia ningú, ni viu ni
mort. Sang per tot, això sí, però cap cadàver.
- - - - -
Ens havien topat per
casualitat, de sobte els teníem davant, darrere i als dos costats,
ells no es havien vist encara, però no tardarien. Jo no tenia por.
Costa d'explicar, però diria que ens havíem acostumat a aquella
vida. De fet ja no n'hi havia cap altra. Els morts caminaven i
perseguien als vius. Guai. No podíem sinó acceptar-ho. Ens havien
vist. No estaven tots junts, eren només una colla de dispersats,
però el grup no podia ser lluny. Els esquivàvem com podíem,
intentant no separar-nos. Ells només podien caminar, no era difícil.
Si t'aplegaven et matarien, però era un perill com el dels cotxes:
“Si t'atropellen et maten. Molt bé, aniré amb compte”. Darrera
d'aquells arbres n'hi havia més, calia canviar de direcció. Jo duia
a la Martha agafada de la mà. No entenia del tot el nostre idioma i
així evitàvem separar-nos. El Paul i la Juna anaven per davant
nostre. No era el mateix Paul amb qui tants de kilòmetres havíem
recorregut amb cotxe fins Àustria, no era el mateix Paul amb qui
havia deixat Cardona unes setmanes abans, no era el mateix Paul amb
qui havia viscut des de sempre, amb qui confiava, a qui estimava i
respectava com un germà gran; però era un català, ficat per atzar
dins aquest merder igual que la Juna, la Martha, el Valentí (que
anava més enrere), jo o qualsevol altre, en que s'havia convertit la
vida.
Un murmuri els
anunciava. El murmuri de tres-centes o quatre-centes persones juntes.
Mai arribaven a dir cap paraula, però sempre estava murmurant alguna
cosa. Venien de l'oest, des d'un terreny una mica més baix que
nosaltres i pujaven pendent amunt amb els braços ballant d'un costat
a l'altre així com es movien.
- Per aquí!- va
cridar la Juna.
Llavors un no s'aturava a pensar
si el camí era bo o no, si hi havia perill o alguna opció millor.
Quan s'està rodejat de gent morta que t'empaita, encara que no els hi
tenguis por del tot, les coses no es prenen amb tanta calma. Més ben
dit vaig estrènyer fort la mà de la Martha i varem córrer darrere
del Paul, que al seu torn corria darrera de la Juna, que confiava
cegament en que tots la seguiríem. Va saltar per sobre d'una soca i
va passar corrents per davant de la columna dels no-morts, cap a un
camí que començava a sortir del bosc i que certament semblava
apropiat. Quan va passar per davant de la columna alguns dels
components van començar a fer cap a ella. Paul els va esquivar amb
facilitat i jo i la Martha en vam escapar de miracle quan les seves
mans, rígides com branques d'arbre ens rapinyaven la roba i es
braços. Darrera meu vaig sentir al Valentí que cridava. No em vaig
girar a veure si havia, com nosaltres, aconseguit escapar. Confiava
en que sí, el paio era ràpid i fort, però tampoc em preocupava el
contrari. Era una possible realitat a la que estava, molt en contra
de la meva voluntat, avesat. Simplement vaig seguir corrent.
