Desig inmediat

Pluja. És de nit i plou. Vesteixo el mateix que ara, menys el barnús, i sabates, es clar. No em mullo. duc la caputxa posada, com m'agrada, i les mànigues de la dessuadora arremangades fins abans dels colzes. la pluja no arriba a tocar-me mai. No, no duc les mànigues arremangades. No em mullo perquè no hi soc. No hi ha una entitat que es pugui mullar. 

Aguanto un revòlver vell amb la mà dreta, amb una sola bala al tambor. Una sola bala.

No em costaria gens aixecar l'arma i col·locar el canó contra el crani, entre l'orella i l'ull i tensar el percutor. El que em costaria seria disparar. Apagar, deixar-ho enviar-ho tot a la merda d'una puta vegada. Una cosa tan simple, tan senzilla com prémer el gallet. Un esforç mínim. Em costaria, si. com quan havia de saltar dels bufadors per avall. Em vaig cagar a sobre, se'm va tacar l'estomac, se'm posà la pell de gallina i les cames se'm negaren a obeir. Que eren, quinze metres? Veies els caps dels d'abaix més petits del que mai hi podrien estar. Seria la mateixa sensació. Por. Negació. Però si al final vaig acabar saltant arribaria a prémer el gallet, si. I si la fortuna em donés l'esquena i l'arma no es disparàs, llavors repetir el procediment seria més senzill, perquè així jo hi posaria més ràbia i finalment la mort em trobaria per sorpresa, amb una explosió de pólvora que es mesclaria amb la sang i jo acabaria, apagaria, i davall la pluja m'hauria enviat a la merda.

Llavors si que em mullaria.

No sabria trobar les paraules adequades. Ha estat com una cullerada de sal dins una ferida mal tancada a la memòria. Un «bum». Un fogonada, directe al pit. Però no era ella. Els seus cabells eren més obscurs, però el pentinat era el mateix. D'un dia per l'altre va aparèixer a classe sense la seva mata de suaus rinxols que li queien fins a la cintura uns dies negres, altre més clars. En el seu lloc hi duia un pentinat curt, amb els cabells tallats a mitjan coll, que es balancejaven alegres així com ella caminava. I li quedava de meravella. Tot li quedava bé a ella.

- Serafí, que tens?

He tornat del tràngol i la mir, la vista s'enfoca i li conec la cara. Definitivament, no es ella.

- No res. Ara t'havia confós amb una altra persona- Una persona a la qual he dedicat tres quarts dels sospirs de ma adolescència, amb qui he somiat mil i una nits i qui m'accelerava amb una simple mirada.

- Ah, idò no, jo soc la mateixa de sempre.

 I aquest darrer «sempre» s'ha quedat encallat al meu cap durant tot el dia. Sempre.

D'Alemanya a Austria

A traves de la finestreta del cotxe veia els troncs pelats i llargueruts immersos en la boira, i només era capaç de pensar en anar-hi: capbussar-me al bosc encantat que tenia a tan sols cinc metres de mi i gravar unes imatges.
Va ser la meva primera imatge d'Alemanya, el record més fresc que tendria mesos després, quan els escrivís a aquelles cartes per la Naomi. Era la fusta obscura contra la boira blanca. Eren aquells dits de la natura que s'enfilaven cap al cel, aquelles branques despullades, aquell aire fantasmagòric. El vol, l'aeroport o respirar per primera vegada l'aire d'aquell lloc no foren tan especials com el moment en que ens vam ficar a l'autopista i varen començar a aparèixer els arbres. Tots els fets anteriors a aquest no tenien peculiaritat, no eren diferents d'altres llocs o situacions que ja hagués pogut viure. Vull dir, era tot molt normal. Per a mi almenys. I aquells arbres no ho eren.

De camí

- Mira, si ja es veu el Sol.
I així era, Anar es deixava veure després de tant de temps rere l'espesa capa de núvols que caracteritzava aquella terra nòrdica on ens trobàvem.
- Si, però ja s'amaga - la bolla de foc ataronjava el cel que no estava cobert pels núvols, però allò mateix ja només era una llum difosa, presta a amagar-se de nou rere els cims nevats, on sagnaria, deixant el cel rosat i roig -. I encara ni em dinat.
Decididament estava destinat a enyorar els hàbits i la dieta mediterrània des de que aquella hostessa que parlava sense vocalitzar en una llengua brusca i bàrbara m'oferia una barreta de mel, cereals i "caus".

Desig inmediat

Coneixeu l'expressió de "obscuritat total"? Doncs apliqueu-la. Fosc, molt fosc. Tan fosc que no es diferencia la paret del sostre ni el sostre del terra, tan fosc que no veus ni la teva pròpia mà quan la tens a menys d'un pam del nas. Així de fosc. 

I en mig de la foscor, una banyera d'obsidiana polida, plena d'aigua calenta, bullint. Tan plena, que quan hi fico el dit gros del peu cau aigua fumejant per les parets naturals de sa banyera, i tan calenta que la pell es reblaneix només mullant-se, i que pareix que es volgués desferrar de la carn. No hi hauria espuma, l'avorreixo a l'hora del bany. No fa sinó trencar la fina làmina que forma l'aigua amb la seva textura suau i accidentada.

Així doncs tenim la foscor, la banyera de roca ígnia i l'aigua fumejant. Jo soc dins la banyera, per suposat. Quiet i en silenci, sense pertorbar l'harmonia del quadre, únicament amb el cap fora de l'aigua. Resta només els meus "casquetes" sense fil i la pel·lícula, projectada en una paret invisible, que comença amb la imatge del símbol japonès "侍" i la instrumental suau, harmònica, perfecta.