- És magnífica.
- És sublim.
- Quins matisos!
- Quina textura!
- Observa el seu cos, que sinuós! Quines corbes!
- Analitza el seu aroma. Ho notes? Això mai s'apreciarà tant com ara!
- Jo l'haig d'immortalitzar, vaig a cercar la càmera!
- Gran idea! Però em reservo tots els drets. L'obra és únicament meva!
I així en Joan corregué a cercar la seva càmera i l'Albert l'esperà sense apartar els ulls de la seva creació. Estava realment fascinat. Feia setmanes que no mirava res amb tanta admiració, tanta devoció. Estava hipnotitzat, realment perdut en l'anàlisi interminable de cada pleg, cada relleu, cada reflex de la llum del lavabo sobre la seva superfície humida. Segurament hagués acabat embogint si ningú no l'hagués interromput, però de sobte va sonar el telèfon i sortí del seu estat de somni. S'incorporà de la seva postura d'observador, s'acabà de llevar el calçons i acudí, despullat de cintura per avall, encara amb el cul emmerdat, a la trucada.
- Digui? - Mentrestant, en Joan tornà amb la càmera penjada del coll i carregat amb un focus i una pantalla. - Ei, Pere Miquel! Què tal, que contes? - S'istalà dins el bany i muntà l'equip en el reduït espai, ficant el focus dins la dutxa. - Ostia, que fort! I lo de na Miquela com va quedar? - Sortí un moment i tornà amb el trípode, - Si, quins temps, tu. Hauriem de mirar de quedar algun dia, tots junts.- prengué un parell d'imatges, canvià la llum, l'objectiu, el temps d'exposició,... - D'acord, idò m'envies un correu amb tot i ho adjuntarem amb els documents de l'H2 i tot lo de Madrid. - Amb dos minuts va enllestir tota una sessió fotogràfica. - Molt bé, diumenge ens veim a Ca'n Donostia i ho acabam d'enllestir amb dues copes, eh? Venga, que vagi bé.
Penja i sospirà "massa emocions juntes, necessit un poc de metal".
- Albert, jo ja he acabat, estiro la cadena?
- Espera. Ja l'estiraré jo, que encara m'haig de rentar el cul.
I així finalment, el Meganolit, que fou el nom amb el que el van batejar la setmana següent, quan el van presentar al públic en una humil exposició a la universitat, va tornar a l'Origen, cobert de sedes blanques (bella mòmia sense embalsamar), en un darrer viatge fins a la descomposició. El Meganolit va veure la llum uns breus instants abans de tornar per sempre mai més en la completa obscuritat d'on havia arribat.
