No fou enverinament, car després, la policia envià a analitzar el plat, els coberts, el vi i, més tard, el mos que s'havia cruspit (després d'obrir en canal el cos del cadàver per tal d'obtenir-lo.
Tampoc no havia estat asfixia, doncs dit mos s'havia triturat i ensalivat correctament, i enviat gola avall, ben lubricat, sense oferir cap tipus de resistència o fregament, fins a l'estómac (que, per curiositat, no hi havia arribat del tot abans que el siset esclafàs el seu rostre sobre el plat).
No hi havia espines emprenyadores, tampoc fragments d'ossos, ni l'aliment estava en mal estat.
No s'hi trobaren ferides, tumors a cap irregularitat al cos nu de la victima, estesa sobra la taula metàl·lica del soterrani de la comissaria, ni cap indici de cap causa externa que li hagués pogut provocar la mort.
Simplement el seu cor va deixar de bategar.
dilluns, 20 d’agost del 2018
dilluns, 9 de juliol del 2018
Notas a Galeana (y a mi padre)
A
les 21 (right?), a la vez que me iba a ser un poco más que un libbro
A
no tener sexo duro a las 20 ni a las 18, quemé lo de las ballenas,
Galeana
A
la brevedad para sugerir una idea en este mensaje, no está permitida
la magda de los loles
A
la espera del pasillo y del otro semestre del pasillo, y el de los
dominios, y no lo habia pensado...
A
no utilizar de manera exclusiva les idees de mi correo personal por
lo de esa vez en el anuario
A
no utilizar de alguna forma a les 18 lo de las ballenas, Galeana
A
la brevedad, a les 22, a las 19; que no tengo muchos más, avispado
que no me podràs, que no me hace el otro lado. Te quería
comentar...
A
les 21 (right?), a la vez que se iba a ser un poco más que el libbro
de las dos primeras hojas, a la espera de su padre.
divendres, 6 de juliol del 2018
La Primera Fila
El
meu nom és que no és.
La
primera fila ho va dir ell
La
primera fila i que el silenci del far del caganer, la pena
La
primera fila i el turment dels núvols
La
primera fila i córrer per cert no és un poc al final del segle
La
primera fila amb un somriure de Voorde
La
primera fila ho ha dit d'horabaixa.
“LO QUE PASA EN LOS PASOS DE ZEBRA, SE QUEDA EN LOS PASOS DE ZEBRA”
La
gente tenia miedo a cruzar.
Los
primeros dias no se tuvo muy en cuenta. Creiamos que era un nuevo
mito, algo irreal. Pero cuando el primer conductor passó por encima
de un chaval que corria persiguiendo a su perro (un cax burel
marrón de ciento trenta y dos meses), no passó nada. El conductor
paró y el mundo restó unos segundos en silencio, sin saber que
hacer, al rato encendió de nuevo el motor y siguió, sin
consecuencias de ningun tipo. Nadie retiró nunca el cuerpo. Sus
padres hicieron un funeral simbolico a los pocos dias y ya.
La
carroña no tardó en acumular-se. Lo que empezaron siendo accidentes
se convirtieron en acciónes premeditadas poco a poco. El paso de
zebra era un pàramo de la calle sin ley. Se atracaba a la luz del
sol, se pasaba droga delante de las autoridades y se robaba,
apuñalaba y violaba con las aceras llenas de gente, en hora punta.
Se amontonaban cadàveres sobre las rayas blancas hasta que los
coches los apartaban al pasar y el ayuntamiento procedia después a
agruparlos e incinerar-los, etiquetados de “material desconocido”.
La
gente aprendió a evitarlos a cualquir coste. Los coches pasaban como
balas por ellos por miedo a permanecer el tiempo justo de sufrir la
desgracia. Los peatones llegaron a hacer uso del acantarillado,
primero para ir de una calle a otra, y más tarde para transitar
siempre. No quedaba gente en la superficie. No quedaban ni guardias
para regular el trafico. El miedo se apoderaba de todos por igual.
Se
instaló la ley salvaje en la carretera. Los coches que aun se
atrevian a circular se enfrentaban cada dia al peligro de la jungla.
No habia dias sin victimas.
Amanecia
el fin del mundo.
divendres, 26 de gener del 2018
INSIDE
«Qui...»
-
Qui hi ha?
«Qui
sou...?»
-
Qui ets...?
-
Qui sóc...som...
-
Nosaltres.
-
Tots.
«Com...?»
-
Tu, jo, ells, tots... nosaltres.
-
Tots.
«Tots?»
-
Nosaltres.
«Jo...»
-
Tots.
«Com...
quants?»
-
Tots. Nosaltres. Tots.
«Que
faig?»
-
Ens...
-
...movem.
-Tots...
«Camino...
estic caminant?
-
Caminam.
-
Correm.
-
Tu, jo, tots... nosaltres. Tots.
-
Correm.
-
Correm.
«Correm...»
-
Tu, ell, ell, jo, nosaltres, tots.
«No
sento les...»
-
Cames?
-
Dues cames, deu cames.
-
Cent.
-
Cent braços.
«Les
meves cam...»
-
Totes.
-
Totes teves.
-
Totes nostres.
-
Cent braços.
-
Cent cames.
-
Tots, totes, nosaltres.
-
Tots.
-
Tots.
-
Nosaltres, nos.
-
NOS.
«Nosaltres?»
-
El nostre cos. Cent cossos. Un cos.
-
Un gran.
-
Un cos.
-
NOS.
-
Nosaltres, el nostre cos.
«Em
fa mal»
-
Ens fa mal.
«Però
no sóc... no és...»
-
És, som.
-
Fa mal.
-
Crema.
-
Crema.
-
Cou.
-
No tant.
-
No massa.
-
Però crema.
«Crema»
-
Poc.
-
Cent mans, una crema.
-
Una fa mal.
-
Poc.
«No
es la meva...»
-
Es la de tots.
-
Tots.
-
Nos.
«Però
em crema»
-
Crema.
-
Poc.
-
Crema. Ens fa mal.
«Em
fa mal...»
-
Tots. Ens fa mal.
-
Correm.
-
Correm.
-
Correm.
-
Crema.
-
Correm.
-
Saltam.
-
Volam.
-
Caiem.
-
Rodam.
-
Rodam.
-
Fa mal.
-
Rodam.
-
Mal.
-
Caiem. Rodam.
-
Mal...
-
Rodam.
«On
som?»
dimecres, 17 de gener del 2018
L I d M
El
vent xiulava a l'exterior mentre les onades es trencaven al moll i
arreu de l'illa, intentant enfonsar-la en la foscor. Tots els
portellons i les persianes tremolaven a cada rafega i el llop udolava
contra la tempesta, plantant-li cara. Jo em sentia cansat i alhora
inquiet, amb ganes de sortir a fora i rebre el vent i la pluja contra
el meu rostre i cridar també al temporal; però no em movia del
llit. M'estava panxa enlaire, amb els ulls oberts en la foscor,
mirant les bigues del sòtil. Avui no vendrà- em deia -, demà
tendré el dia lliure.
La
llum de la lluna entrava per tots els finestrons i per la claraboia
del rebedor, tacant l'interior de blau fosc i platejat. A fora la mar
estava en calma absoluta, sense vent i plana com un llac. Semblava un
gran mirall que s'estengués fins a l'infinit. El silenci era tan
gran que sentia el profund respirar del llop, que dormia al moll. La
barca va arribar en línia recta des de l'est portant dos cosos, dos
infants de pell bruna i cabells arrissats. Els vaig descarregar i
se'n tornà per on havia vengut. Quan vaig deixar de veure la figura
del remer un bri de brisa va passar entre els arbres i el mar tornà
a agitar-se, calmat, però.
S'acabava
la primavera i l'aire començava a ser cada vegada més càlid i
espès. Vaig ascendir després de veure el Sol amagar-se rere
l'horitzó i vaig romandre hores observant com s'allargaven les
ombres i s'enfosquien els colors des de sobre de l'illa. A mitja nit
la barca aparegué de sobte a milla i mitja de l'illa, des del
sud-est i deixà que les ones l'acabassin de portar fins al mollet.
Vaig veure el meu cos sortir a recollir els cadàvers sota la mirada
del llop, que vigilava assegut al sostre del rebedor. Després el
barquer va abandonar l'embarcació i es llevà les seves vestimentes
cerimonials blanques i entrà amb mi al temple. Em vaig quedar surant
sobre l'illa tota la nit, i quan començava clarejar la barca tornà
a fer-se a la mar amb el barquer de nou vestit. S'allunyà milla i
mitja i s'enfonsà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)