L'aire fred li passa
a través del pijama i li eriça el pel de la pell, els mugrons
s'endureixen de cop. Son prop de les quatre. La lògica duu a
relacionar foscor amb aquesta hora, però allà sempre fa claror. La
nit adopta el tò taronja de les faroles i els núvols es tenyeixen
d'un vermell apagat. No hi ha estrelles per observar, ni una lluna a
qui udolar.
Pensa en saltar, com
cada vespre. Es visualitza a ell mateix pujant a la lleixa, amb una
mà a la paret per aguantar l'equilibri i el cos inclinat cap
endavant, car el marc de la finestra no es prou gran per a que s'hi
estigui dret a dins. Calcula la força amb que s'hauria d'impulsar
per sobrepassar la terrassa del pis de abaix. S'imagina adoptant la
postura que fa servir per llançar-se de cap al mar, a l'estiu, des
dels penya-segats de roca erosionada per les onades, impregnades de
sal. Un impuls de cames, les mans juntes, estirades cap amunt, el cos
corbant-se, abaixant el cap en direcció al terra. Cauria just al
límit de l'aparcament, i el seu cap rebentaria com una síndria
madura en tocar el terra, i un gran núvol de sang s'estendria per
sobre l'asfalt brillant, cobrint aquelles lletres deteriorades Army
Rust blanques, senyalitzant un dels pocs aparcaments reservats, i
l'únic on mai, sota cap circumstància, no hi havia un vehicle a
sobre. Ell pensava que estava reservat per a ell, expressament per a
que ell hi saltés de cap, des de la finestra del bany del quart pis,
i cada nit n'estava més segur. Ja podia ser quan tornava a les
tantes amb la vista borrosa i el pas irregular, o quan es rentava les
dents després de cagar o acabar de dutxar-se, a punt per ficar-se al
llit; ja podia ploure, fer un vendaval o una calor que semblava que
l'aire fos baf, i et glopejava el rostre, de tan dens com era. Cada
nit treia el cap per la finestra, es recolzava a la lleixa i
sospirava dues o tres vegades, lamentant que l'aparcament seguís
buit. Algun dia, pensava, i
no sabia del tot cert a que es referia.
