INSIDE

«Qui...»

- Qui hi ha?

«Qui sou...?»

- Qui ets...?

- Qui sóc...som...

- Nosaltres.

- Tots.

«Com...?»

- Tu, jo, ells, tots... nosaltres.

- Tots.

«Tots?»

- Nosaltres.

«Jo...»

- Tots.

«Com... quants?»

- Tots. Nosaltres. Tots.

«Que faig?»

- Ens...

- ...movem.

-Tots...

«Camino... estic caminant?

- Caminam.

- Correm.

- Tu, jo, tots... nosaltres. Tots.

- Correm.

- Correm.

«Correm...»

- Tu, ell, ell, jo, nosaltres, tots.

«No sento les...»

- Cames?

- Dues cames, deu cames.

- Cent.

- Cent braços.

«Les meves cam...»

- Totes.

- Totes teves.

- Totes nostres.

- Cent braços.

- Cent cames.

- Tots, totes, nosaltres.

- Tots.

- Tots.

- Nosaltres, nos.

- NOS.

«Nosaltres?»

- El nostre cos. Cent cossos. Un cos.

- Un gran.

- Un cos.

- NOS.

- Nosaltres, el nostre cos.

«Em fa mal»

- Ens fa mal.

«Però no sóc... no és...»

- És, som.

- Fa mal.

- Crema.

- Crema.

- Cou.

- No tant.

- No massa.

- Però crema.

«Crema»

- Poc.

- Cent mans, una crema.

- Una fa mal.

- Poc.

«No es la meva...»

- Es la de tots.

- Tots.

- Nos.

«Però em crema»

- Crema.

- Poc.

- Crema. Ens fa mal.

«Em fa mal...»

- Tots. Ens fa mal.

- Correm.

- Correm.

- Correm.

- Crema.

- Correm.

- Saltam.

- Volam.

- Caiem.

- Rodam.

- Rodam.

- Fa mal.

- Rodam.

- Mal.

- Caiem. Rodam.

- Mal...

- Rodam.

«On som?»

L I d M

El vent xiulava a l'exterior mentre les onades es trencaven al moll i arreu de l'illa, intentant enfonsar-la en la foscor. Tots els portellons i les persianes tremolaven a cada rafega i el llop udolava contra la tempesta, plantant-li cara. Jo em sentia cansat i alhora inquiet, amb ganes de sortir a fora i rebre el vent i la pluja contra el meu rostre i cridar també al temporal; però no em movia del llit. M'estava panxa enlaire, amb els ulls oberts en la foscor, mirant les bigues del sòtil. Avui no vendrà- em deia -, demà tendré el dia lliure.

La llum de la lluna entrava per tots els finestrons i per la claraboia del rebedor, tacant l'interior de blau fosc i platejat. A fora la mar estava en calma absoluta, sense vent i plana com un llac. Semblava un gran mirall que s'estengués fins a l'infinit. El silenci era tan gran que sentia el profund respirar del llop, que dormia al moll. La barca va arribar en línia recta des de l'est portant dos cosos, dos infants de pell bruna i cabells arrissats. Els vaig descarregar i se'n tornà per on havia vengut. Quan vaig deixar de veure la figura del remer un bri de brisa va passar entre els arbres i el mar tornà a agitar-se, calmat, però.

S'acabava la primavera i l'aire començava a ser cada vegada més càlid i espès. Vaig ascendir després de veure el Sol amagar-se rere l'horitzó i vaig romandre hores observant com s'allargaven les ombres i s'enfosquien els colors des de sobre de l'illa. A mitja nit la barca aparegué de sobte a milla i mitja de l'illa, des del sud-est i deixà que les ones l'acabassin de portar fins al mollet. Vaig veure el meu cos sortir a recollir els cadàvers sota la mirada del llop, que vigilava assegut al sostre del rebedor. Després el barquer va abandonar l'embarcació i es llevà les seves vestimentes cerimonials blanques i entrà amb mi al temple. Em vaig quedar surant sobre l'illa tota la nit, i quan començava clarejar la barca tornà a fer-se a la mar amb el barquer de nou vestit. S'allunyà milla i mitja i s'enfonsà.