dimecres, 7 de desembre del 2016

Persianes velles

I a partir de llavors me va pegar per anar a fer voltes per Palma. Al principi sempre amb un pretext com anar al cinema, a comprar tal o qual disc, fer una canya amb aquells col·legues,... Al final hi anava jo sol. Fent sempre la mateixa volta, passant pels mateixos llocs. Cercant el teu record a la meva ment, el teu rostre somrient en la llunyania, la teva veu perduda dins algun carreró. Vaig caminar sol pels carrers hivernals de Palma durant més d'un mes, somiant que et trobaria d'un moment a l'altre o que, com aquella vegada, que tu em trobaries a mi.

Recordava el bloc de pisos on vivies i sempre hi passava pel davant. La teva finestra sempre estava tancada, sense rastre de llum a l'interior. Persianes velles, d'alumini. M'hi quedava una estona mirant cap amunt, fes sol, pluja o neu, esperant que a qualsevol moment s'obrissin o passes alguna cosa.

Cent cinquanta caràcters


Cent cinquanta caràcters cent cinquanta caràcters cent cinquanta caràcters cent cinquanta caràcters cent cinquanta caràcters cent cinquanta caràcters.

divendres, 9 de setembre del 2016

Els udols dels morts

«Namárië... » Les orelles em pitaven fruit d'un silenci sec que havia seguit a l'estrèpit sobtat que al seu torn seguia, però de molt més a prop, al meu dit prement el gallet de l'arma. Del forat de la seva esquena la sang bombejava cap a l'exterior alliberant una suau rajolí de vapor. Els meus ulls ploraven. Així com em vaig aixecar el seu cos inert va caure cap enrere, deixant-la amb la boca i els ulls oberts cap al sostre. No la volia mirar.
A fora s'havia aturat de nevar i el món descansava en calma. La neu platejada brillava vall la llum de la lluna i les estrelles. El meu alè em ballava davant el rostre a cada passa que feia. Em vaig recolzar amb el front al tronc obscur d'un avet i vaig deixar que les llàgrimes brollessin lliures galtes avall, fins que hem vaig quedar sec. La tristesa em va abandonar i l'odi la substituí com una flama que renaixia dins el meu cos fred. El meu puny es tancà i estrenyé fort, amb rabia. Ja no tornaria a escapar més. S'havia acabat.
La llum de les flames i el cruixir de la fusta els va atreure. Jo estava entre ells i la casa en flames, entre ells i ella. «Martha...» Si m'haguessin quedat llàgrimes dins meu les hauria vessades amb gust. En lloc d'això vaig tancar els ulls amb força i en obrir-los de nou els vaig veure. Sortien d'entre els arbres caminant casi sense flexionar els genolls, inclinant-se d'un costat a l'altre. Haviem pensat que el fred els aturaria, que no podrien arribar tan amunt, que es congelarien o... en fi. No els va aturar. Però aquell vespre les coses havien de canviar.
La neu tova als meus peus, els núvols tapant la lluna. La gran torxa al meu darrera m'il·lumina, els meus enemics m'envolten.
El sabre de llum s'encengué amb un suau brunzir. La seva llum era roja. «M'heu pres la Martha, malparits; veniu a mi!»
El cruixir de la fusta encesa, les guspires volant cap al cel. La sang freda damunt la neu i els membres esquarterats volant en totes direccions. El llampec de llum roja ballant en l'obscuritat i l'olor de la pólvora. Aah! la pólvora..

Els udols dels morts per les valls nevades.

dissabte, 9 de juliol del 2016

No havia estat així, però quan vaig anar a recollir al Paul la nit ja cobria el cel, sense estels ni lluna. Tot de petits ocells negres giravoltaven al seu voltant. Eren petits com gorrions, però n'hi havia tants i volaven tan ràpid i bruscos que no en record gairebé l'aspecte. Ell no pareixia advertir-los. El van seguir mentre voltava per dins la casa i en tot el trajecte fins al cotxe, quan hi entrarem es van quedar volant al voltant d'aquest fins que els focus de llum dels altres cotxes els van fondre. Paul actuava com si ja estigués mort, sense dir paraula i amb una aura boirosa en els seus escassos moviments. De fet no li recordo els ulls, ni gairebé la cara. Es representava amb forma humana i prou, sense detallar. El camí que en realitat collirem fou llarg, de moltes hores, però llavors es va resumir amb una baixada plena de corbes. Començava a la sortida del poble i acabava a l'autopista, al mig del no res. En el somni jo premia el fre amb totes les meves forces intentant evitar allò que sabia que passaria, però el cotxe seguia avançant, girant amb perfecció i elegància a cada corba del camí.
Després apareixíem a l'autopista aturats, encara dins el cotxe. Uns metres més endavant un gran camió bolcat bloquejava el camí i ens tenia bloquejats a tots els altres. Recordo la figura del guàrdia, avançant entre els automòbils, però els que ens va dir. En aquell moment Paul m'estirava del braç i em senyalava quelcom a l'altra banda de la finestreta. Tot estava fosc. Tot just es veia la barrera protectora al final de l'asfaltat i llavors obscuritat. Al principi no vaig saber-ho veure, però després quan m'hi vaig fixar més no vaig saber que veure. Hi havia dues figures, es distingien tant com el relleu d'una muntanya al cel de la nit, una anava una mica encorbada, i l'altre no era humana, sinó que es movia lleugera damunt quatre potes. Va ser un instant, un breu moment, però fou el primer contacte visual i el recordo. Em vaig sentir com quan veia a algú que s'allunyava del grup amb qui estava a les pel·lícules de por i sabies cert que d'un moment a l'altre la matarien. Després vaig veure de nou aquestes dues figures i moltes d'altres de semblants saltar la petita barrera i atacar a la gent que havia sortit dels vehicles per veure que passava. Una de les besties de quatre potes va saltar per davant nostre cap al guàrdia, que explotà deixant els vidres tacats de roig. No record com en vaig sortir d'aquella.En Paul no ho va fer.
El mar de cotxes de l'autopista va donar lloc a una marea d'ànimes perdudes a peu. Avençàvem tots junts en processó, seguint als que teníem davant, que alhora crec que anaven liderats per uns guàrdies civils. Els que no podien caminar o es cansaven eren abandonats. No ens podíem aturar. Els havíem rebutjat una vegada, però ens seguien. La majoria no enteníem res del que passava, però tots teníem aquesta certesa: ens venien al darrera. Vam caminar durant dies, n'estic segur, però al somni sempre era fosc. No era ben bé de nit, si no més aviat un record enmig del no res. Caminàvem, però encara llavors no sabíem del tot a on.

El somni acabava al tren. L'enorme ferrocarril. Acabàvem d'assolir una pujada i vam contemplar l'enorme multitud. Era l'abisme d'Helm; la vall de Pelennor. Una multitud abrasadora. Allà vam descobrir que no érem els únics que havien estat marxant. Abaix hi havia una gran via de tren i vuit vagons grans plens de gom a gom a sobre. Als voltant estava tot ple de gent. Gent que baixava del puig de davant nostre, gent abaix a la vall, gent aferrada als vagons, gent que es movia per tot arreu com formigues nervioses. El ferrocarril era la nostra salvació. Prometia un lloc segur, lluny. Era la poca esperança que ens quedava... I de cop va xiular.
Un xiulet llarg i sonor que tallà la nit i fou precedit de les veus de tots aquells que encara no erem a dins i que no hi seriem. El tren partia. L'esperança fugia.
Tot es va enfonsar en el caos. La gent corria, s'empenyia, lluitava per arribar als vagons que es començaven a moure. Saltaven als vagons. Alguns s'hi quedaven enganxats, d'altres queien i la marea de gent se'ls cruspia per sempre. Molts morien a les vies, davall tones d'acer en moviment. A poc a poc tota aquella enorme maquinaria desaparegué.
Em despertava amb la imatge de les vies endinsant-se en l'obscuritat, nerviós, tement allò que en pogués sortir d'allà. Des de llavors havíem seguit caminant, sempre seguint les vies. Un dia vam trobar de nou els vagons, o el que en quedava, escampats pel terra. Donava la impressió de que havien descarrilat. A dins però no hi havia ningú, ni viu ni mort. Sang per tot, això sí, però cap cadàver.

- - - - -

Ens havien topat per casualitat, de sobte els teníem davant, darrere i als dos costats, ells no es havien vist encara, però no tardarien. Jo no tenia por. Costa d'explicar, però diria que ens havíem acostumat a aquella vida. De fet ja no n'hi havia cap altra. Els morts caminaven i perseguien als vius. Guai. No podíem sinó acceptar-ho. Ens havien vist. No estaven tots junts, eren només una colla de dispersats, però el grup no podia ser lluny. Els esquivàvem com podíem, intentant no separar-nos. Ells només podien caminar, no era difícil. Si t'aplegaven et matarien, però era un perill com el dels cotxes: “Si t'atropellen et maten. Molt bé, aniré amb compte”. Darrera d'aquells arbres n'hi havia més, calia canviar de direcció. Jo duia a la Martha agafada de la mà. No entenia del tot el nostre idioma i així evitàvem separar-nos. El Paul i la Juna anaven per davant nostre. No era el mateix Paul amb qui tants de kilòmetres havíem recorregut amb cotxe fins Àustria, no era el mateix Paul amb qui havia deixat Cardona unes setmanes abans, no era el mateix Paul amb qui havia viscut des de sempre, amb qui confiava, a qui estimava i respectava com un germà gran; però era un català, ficat per atzar dins aquest merder igual que la Juna, la Martha, el Valentí (que anava més enrere), jo o qualsevol altre, en que s'havia convertit la vida.
Un murmuri els anunciava. El murmuri de tres-centes o quatre-centes persones juntes. Mai arribaven a dir cap paraula, però sempre estava murmurant alguna cosa. Venien de l'oest, des d'un terreny una mica més baix que nosaltres i pujaven pendent amunt amb els braços ballant d'un costat a l'altre així com es movien.
- Per aquí!- va cridar la Juna.

Llavors un no s'aturava a pensar si el camí era bo o no, si hi havia perill o alguna opció millor. Quan s'està rodejat de gent morta que t'empaita, encara que no els hi tenguis por del tot, les coses no es prenen amb tanta calma. Més ben dit vaig estrènyer fort la mà de la Martha i varem córrer darrere del Paul, que al seu torn corria darrera de la Juna, que confiava cegament en que tots la seguiríem. Va saltar per sobre d'una soca i va passar corrents per davant de la columna dels no-morts, cap a un camí que començava a sortir del bosc i que certament semblava apropiat. Quan va passar per davant de la columna alguns dels components van començar a fer cap a ella. Paul els va esquivar amb facilitat i jo i la Martha en vam escapar de miracle quan les seves mans, rígides com branques d'arbre ens rapinyaven la roba i es braços. Darrera meu vaig sentir al Valentí que cridava. No em vaig girar a veure si havia, com nosaltres, aconseguit escapar. Confiava en que sí, el paio era ràpid i fort, però tampoc em preocupava el contrari. Era una possible realitat a la que estava, molt en contra de la meva voluntat, avesat. Simplement vaig seguir corrent.

dilluns, 4 de juliol del 2016

Calma

Dia 4, avui no hi ha núvols. Les muntanyes de l'altre banda de la badia allarguen els caps tant com poden, com els dits d'una mà moribunda, cap al nord-est. Més enllà s'hi estén la recta inquebrantable de l'horitzó.
No m'agraden els cels sense núvols. Fan que tot sembli irreal o d'artifici. El relleu de les muntanyes, la línea del mar. Es un cel mort, buit. No hi ha cel quan no hi ha núvols.

dissabte, 14 de maig del 2016

#Renaixerà

Pensava fer una especie de reportatge o història dramàtica, crear el títol per als successos del passat Gener, però crec que qualsevol es pot informar millor ell solet, indagant pels enllaços i els comentaris de cada qual.

Un breu resum si, però. Al gener d'enguany es va tancar definitivament la Frikipedia. Si encara no ho sabies, si, es estúpid i cruel, però l'humor no agrada a tothom. Internet, que en el passat havia estat lliure i vast s'està omplint de barreres i censures, prohibicions, etc. La clausura de la Frikipedia n'és un clar exemple, però n'hi d'anteriors i en vendran més.

L'important ara es no quedar-se quiets. Fer qualsevol cosa. Des de pujar de nou els articles als vostres blogs fins a escriure una esquela a qualsevol urinari públic. Cridar la noticia als quatre vents, escriure cançons, poemes, fer alguna cosa, mantenir el seu record viu. Celebrar els pròxims dos de març de qualsevol manera, i per damunt de tot resistir, aguantar. Perquè potser no avui ni demà però tard o d'hora la Frikipedia renaixerà. Hashtag.

http://www.frikipedia.es/ Per a veure l'acomiat.
http://blog.krusher.net/2016/03/la-frikipedia-fundamentalmente-inofensiva/ Missatge del creador i comentaris dels ususaris.

Márienna!


Mors Pricipium Est

«Pare nostre vos que esteu al cel, santificat sigui el vostre nom,...»
Cada qual es val d'ell mateix per crear-se els seus propis dimonis.
«... vengui amb nosaltres al vostre regne, es faci la vostra voluntat així en la terra com es fa al cel.»
Dimonis amb els quals un creix i s'enfronta. Dimonis als que pot vèncer o deixar-se dominar.
«El nostre pa de cada dia, donau-nos-el ,senyor, avui.»
Però hi ha altres tipus de dimonis...
«Perdonau les nostres culpes,..»
Dimonis reals, físics. Dimonis que viuen lliures pel món com ocells pel cel.
«...així com nosaltres perdonam als qui ens ofenen.»
Aquests són als qui has de témer, als que et poden fer mal. Als que et poden matar.
«No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació,...»
Aquest són els que vull que coneguis.
«... ante lliurau-nos, senyor, de qualsevol mal...»

-Amén.»
El jove sacerdot s'aixecà lentament amb el cap baix. L'aire entrava gèlid per les finestres obertes, però ell no sentia cap fred. Al contrari, el sacerdot suava.
- És la teva darrera oportunitat, bèstia.
Una figura humana, alta i robusta romania fermada de mans i peus amb cadenes a una taula metàl·lica posada en vertical, únicament vestit amb un sac tapant-li el rostre. Entre la pell pàl·lida del pit i el ventre si endevinaven cicatrius amb forma de runes místiques.
- Com tota criatura vivent ets filla del Senyor, i fins i tot les ovelles més negres tenen dret a ser perdonades. Confessa, confessa els teus pecats, demana perdó a Déu Totpoderós per ells, suplica misericòrdia i obtindràs el perdó,... i el permís de Déu de morir en pau.
El vent va xiular a l'exterior, com l'udol d'una ànima extraviada, però apart d'això el silenci fou absolut.
El sacerdot aixecà el punyal que duia a les mans fins a l'altura dels ulls. N'observà la creu del pom, metall daurat desgastat per les múltiples mans que l'avien usat. La fulla creixia daurada, amb costats afilats i runes illegibles, però acabava amb punta negre.
- Que la teva ànima trobi el seu lloc a l'infern...
Avançà la passa que el separava del seu presoner disposat a clavar-li el punyal al cor quan un soroll greu es feu a la sala. Semblava una tossina ronca, un fregar de metalls. Estava clar que el soroll no venia del cos que el sacerdot tenia al davant, però mentre una gota de suor li baixava coll avall, ell sabia qui era que parlava.
- Parles en el nom del Déu Únic – El ronc s'havia convertit quasi en una veu i ressonava per les parets buides de l'habitació -, amb el nom d'algú que no existeix.
- Et demano confessions, no blasfemes. Confessa o...
- Només existeix la força i el poder – La veu del dimoni callà la del sacerdot com el bram d'un tro enmig de la tempesta -. Forces que desconeixes, poders amb els que mai t'has relacionat.
El sacerdot subjectà el punyal amb les dues mans, xopes. Aixecà més la punta de l'arma purificadora i la deixà quieta a pocs centímetres del rostre tapat.
- Confessa ara o...
L'altre s'inclinà cap endavant, tant com li permetien les cadenes. Acostà el seu rostre tapat al del del sacerdot i l'aixeca pocs mil·límetres.
- Sento la teva por...
La bèstia rompé d'una estirada les cadenes que l'empresonaven i tancà les mans al voltant del coll del sacerdot.
- He matat – bramà mentre avençava a grans passes, arrossegant les cadenes i portant al sacerdot penjat del coll-, he robat, he fet mal, tant com he pogut. M'he banyat a la sang de milers de mortals i m'he menjat la seva ànima. He confessat! Ara em mataràs!?
Llançà el sacerdot contra la paret i tornà a bramar.
- Ara em mataràs?!
El sacerdot s'havia quedat estès al terra. S'incorporà amb dificultats sobre un colze i mirà el punyal, lluny del seu poder, darrera de la bèstia.
- Primer... - la veu se li apagà i ell tossí abans de continuar – Primer has... de suplicar.
Ell va riure, i el so gutural, més pròxim a un rugit que a una rialla, ressonà una vegada més per les quatre parets que els envoltaven. Aixecà una ma de dits ossuts fins al cap i s'arrabassà el sac que el cobria.
- Mirem als ulls – va dir-.
-
Un jove de cabells obscurs creua els carrers d'una Barcelona cansada, a punt d'anar-se a dormir. El segueix una tronada de núvols carregats de llamps i tempesta. A la porta del celler dues ombres es fumen els seus respectius cigarrets i claven els ulls damunt en Miquel mentre aquest arribava i baixava les escales cap al local. Ell estava assegut al fons de la sala, on la llum ho tenia més difícil arribar-hi. Vestia com sempre completament de negre, amb la gavardina i la bufanda posades, tot i que a l'establiment s'hi estava força calent, i enraonava, inclinat cap endavant amb els colzes sobre la taula amb un altre individu d'aspecte semblant. Les seves boques quedava tan aprop de les seves orelles per a poder parlar sense que ningú no els sentís. Ni tan sols quan en Miquel hi va ser a la vora no en va sentir res més que un suau murmuri.
- Mestre.
Els dos homes van callar de cop. Van intercanviar dues mirades clau i l'altre s'aixecà, donà un copet amistós a l'esquena d'en Miquel i se n'anà, deixant-los sols.
- Mestre, tenim noticies del sacerdot a qui buscaves, però aquest no es el lloc apropiat...
- Mostram-ho.
En Miquel es situà de manera que els de darrera no vessin res i tragué de la motxilla una bossa de sac. A dintre hi havia un cap humà. Li havien arrabassat els ulls i llargues llàgrimes de sang seca li corrien galtes avall.
- Segur que es ell?
- Segur – i li retirà els cabells daurats del front on hi tenia incrustat un crucifix dins una estrella de cinc puntes. L'altre l'arrencà i l'observà al detall -. Un d'aquests no el té tothom. A més, venia això per tu.
I li allargà un sobre amb els costats negres, tancat amb cera i una gran «A» escrita al darrera. L'Andreas n'arrabassà un lateral i en va treure una fulla escrita amb una complicada cal·ligrafia, massa imperfecta per estar escrita a màquina. Quan l'acabà s'aixecà de sobte i escapà a grans passes del local sense dir paraula.
- Mestre! On...?
Però ell ja no hi era. Va recollir la carta que havia volat fins al terra i no entengué res. Era un simple foli en blanc.
-
L'Andreas va sortir a la foscor de la nit quan les primeres gotes començaven a caure. Les dues ànimes que custodiaven la porta el van veure caminar pel mig de la calçada a grans passes i, quan es trobava a una distància prudent, van enfilar darrera seu.
A poc a poc va començar a ploure de veritat. L'aigua li regalimava pels cabells platejats, li baixava pel rostre i es fonia sobre la bufanda. En poc temps anava xop, de dalt abaix, però no pareixia importar-li, caminava igual de ràpid, girant els carreres, passant per carrerons, creuant els semàfors, sense mirar, estava guiat per forces més poderoses que la lògica i la raó, per sentiments que no tenia. Finalment el va veure i va començar a córrer. Al centre d'una cruïlla entre tres carrers, a la llum roja del semàfor que tenia a sobre. El cos estava llençat al terra, de qualsevol manera al seu voltant si havia format un graciós bassiot de sang que es feia més gran i transparent a mesura que plovia. Efectivament era ell. La falta de testa ho confirmava. Al pit hi tenia clavat un punyal i quan l'Andreas li tragué va veure les runes que la marcaven.
- La daga del sacrificis...
I s'aixecà sense deixar d'observar el cos encara amb la daga a la mà. Aleshores els va veure. Les dues ànimes que l'havien seguit des del celler. El puntets de llum taronja de les cigarretes els delatava en la foscor. I ni havia deu més com ells. Havien anat arribant igual que els dos primers, de llocs diferents, i ara el rodejaven. L'Andreas va treure el seu vell revòlver de canó llarg de dintre de la gavardina i en tensà el percutor. "Sis bales- pensà-.". Durant el temps que el semàfor va trigar a canviar de color va semblar com si s'aturessin tots els sorolls de la Terra alhora. Llavors la nit es va omplir de trons i l'aire es va impregnar de l'olor de pólvora.
-
Quan en Miquel va aconseguir sortir del celler ja plovia a gota viva. A dintre un senyor havia vist el cap mentre ell inspeccionava el foli blanc, cercant allà que s'escapava de tota lògica, i s'havia muntat un escàndol. El bàrman havia sortit de la barra escopeta de perdigons en mà alhora que algú es posava a cridar com un histèric i ell tot just s'havia girat per collir el crucifix abans no fos massa tard quan ja l'havien agafat de les espatlles i tot començava a ser un caos. A fora va advertir que els dos tipus d'abans ja no hi eren i va dubtar de si anar a cercar els altres o esperar allí mateix a que tornés l'Andreas. Fou llavors quan sentí els trets llunyans i va córrer cap allà on els sentia.
-
Finalment va acabar amb l'últim. L'havia atrapat en una abraçada mortal estant tots dos de genolls i no deixà caure el pes mort fins que no va haver enfonsat cinc vegades la fulla d'acer al seu pit. Sentia el seu alè a l'orella i fins que no tornà a sentir la fredor de la nit no donà la feina per enllestida. S'intentà incorporar, però a la primera passa la cama li fallà i caigué sobre un genoll. Sentia les bales de plom dins el seu cos i el pes de totes juntes l'esgotava. L'adrenalina va començar a baixar i el dolor es feu més intens. La sang li sortia fumejant pels múltiples forats que li havien ocasionat. La fatiga l'entorpia i li impedia aixecar-se. Els batecs del cor, potents i ensordidors, el marejaven. Així que va romandre una estona tal com estava, mirant al terra, alenant. Fins que va sentir la seva presencia.
La seva veu apagava qualsevol altre so i ressonava dins el seu cap fent eco.
- T'has tornat vell.
L'Andreas va ajuntar les forces que li quedaven i aixecà els ulls. La pell pàl·lida es tornava de plata a la nit i la pluja no feia sinó augmentar-ne l'efecte.
- Mirem als ulls.
Dos puntets vermells per sobre de les seves espatlles van brillar en la foscor. La bèstia va reduir la distancia que els separava amb una sola passa, agafà a l'Andreas per les espatlles i el posà dret al seu davant. Aquest no podia separar els seus s¡ulls d'aquells puntets vermells que s'anaven fent grossos. No tenia forces per a tant. S'havia deixat la daga al terra, però sabia que tampoc li podia servir de massa. Va desitjar sentir el vent contra el rostre una darrera vegada, però abans d'acabar d'evocar aquest record la bèstia li enfonsà tota una mà a l'estomac i la va treure per la seva esquena.
- A reveure – i les paraules van ressonar cada vegada més fluixes a dintres seu, apagant-se -, camarada.
Va retirar d'una estirada la mà roja i deixà amollà el cos, que caigué de genolls al terra.
-

De lluny i en la foscor les coses perden el contorn i es fan difuses. Més encara si plou amb la ràbia amb la que aquell dia plovia. Però encara així en Miquel va veure de llum la silueta d'aquells dos cosos banyats per la llum roja del semàfor, i va veure com un d'ells desapareixia de sobte, com si es fongues amb la pluja, i com l'altre queia inert al terra. Quan va arribar al seu costat el seu cor ja no bategava. Tenia ferides per tot el cos i un gran solc al ventre. Al principi no sabia quin de tots els cossos era ell,ni tan sols sabia si es trobava entre aquella escampadissa de sang i carn. Però hi era. I estava mort, increïble. Va recollir la daga i el revòlver, es va carregar el cos a l'espatlla i va començar a caminar, deixant al se darrera un rastre de sang que es desfeia ràpid amb la pluja, cap a l'obscuritat. Una veu va ressonar de sobte al seu cap. Una paraula amb un significat especial per als seus que, entre d'altres coses, significava la guerra.  

dilluns, 11 d’abril del 2016

I el vi se'ns tornà cendres a la gola

Avui dia el frikisme està de moda i això, cagondena, ja no mola. Duim dècades intentant dominar el món però ara que ho hem aconseguit ens adonam que no es el que volíem.
I no fa falti que doni arguments. Tots coneixem les grans avantatges que tenim en contraposició a fa uns anys, però també el revers obscur de tot plegat. Si ets friki (si verdaderament portes els colors) sabràs a que em refereixo.
S'ha perdut l'emoció de sortir del blíster.


Cuilë andavë. 

dimecres, 30 de març del 2016

Núria


La mateixa fragància humida impregnava la gespa, els avets i l'aigua del rierol que queia vorejant l'alberg. Tot estava humit d'una manera que era nova per a mi però inevitablement comú per al paratge que m'envoltava. Podíem veure el nostre alè davant nostre però anàvem tots dos amb calçons curts, amb els pels de les cames en punta i la mirada vagant lliure per la natura. Era el primer dia, el d'arribada, i si haguéssim sabut que durant els cinc dies que ens venien a sobre no podríem anar cap dia a obrar, segur que ens haguéssim quedat tots a la nostra illeta, tan tranquils.

dijous, 3 de març del 2016

Cròniques del Capità Trarge, el minotaure d'acer


A fora tot era un murmuri esgotador. Com una bandada de corbs i ratpenats xisclant alhora. O callau vosaltres o us faig callar jo.
Agafà el got, la bota de vi i s'ho prengué sencer d'un glop. El vi li regalimà per les galtes i la barba. Agafà la bota amb les dues mans i s'ompli la boca amb la beguda fins que vessà fins a l'última gota gola avall. En aquell moment es va sentir de nou l'eco de l'ariet «bum» i el seu jove escuder va entrar a la cambra.
- Senyor...
L'Auc el va silenciar amb un gest de la mà. Es va netejar la boca amb el braç i sortí intentant caminar dret cap al balcó. Li costava veure-hi bé i el cap li començava a fer voltes, però almenys ja no sentia dolor. Davant ell i cap a dalt s'aixecava el fum i les cendres. Cap avall hi cremava el foc. Totes les cases, tots els edificis, els comerços, tot dins i fora de les murades... cremaven. Els camps que havien estat pròspers i els frondosos boscos dels voltants es confonien en la negror llunyana, més fum, més cendres. Tot el seu regne... cremava. I entre les flames s'hi movien rius de formigues negres que venien de per tot arreu i es concentraven al voltant de la darrera torre, als seus peus. El darrer refugi. Al centre de tota la ciutat, darrera la tercera murada, que només la protegia a ella. I la porta estava a punt de caure. «bum»
Si. Avui és el dia.
«bum»

- Ernest, portam abaix.

dissabte, 27 de febrer del 2016

Desig inmediat

Pluja. És de nit i plou. Vesteixo el mateix que ara, menys el barnús, i sabates, es clar. No em mullo. duc la caputxa posada, com m'agrada, i les mànigues de la dessuadora arremangades fins abans dels colzes. la pluja no arriba a tocar-me mai. No, no duc les mànigues arremangades. No em mullo perquè no hi soc. No hi ha una entitat que es pugui mullar. 
Aguanto un revòlver vell amb la mà dreta, amb una sola bala al tambor. Una sola bala.
No em costaria gens aixecar l'arma i col·locar el canó contra el crani, entre l'orella i l'ull i tensar el percutor. El que em costaria seria disparar. Apagar, deixar-ho enviar-ho tot a la merda d'una puta vegada. Una cosa tan simple, tan senzilla com prémer el gallet. Un esforç mínim. Em costaria, si. com quan havia de saltar dels bufadors per avall. Em vaig cagar a sobre, se'm va tacar l'estomac, se'm posà la pell de gallina i les cames se'm negaren a obeir. Que eren, quinze metres? Veies els caps dels d'abaix més petits del que mai hi podrien estar. Seria la mateixa sensació. Por. Negació. Però si al final vaig acabar saltant arribaria a prémer el gallet, si. I si la fortuna em donés l'esquena i l'arma no es disparàs, llavors repetir el procediment seria més senzill, perquè així jo hi posaria més ràbia i finalment la mort em trobaria per sorpresa, amb una explosió de pólvora que es mesclaria amb la sang i jo acabaria, apagaria, i davall la pluja m'hauria enviat a la merda.


Llavors si que em mullaria.

divendres, 12 de febrer del 2016

No sabria trobar les paraules adequades. Ha estat com una cullerada de sal dins una ferida mal tancada a la memòria. Un «bum». Un fogonada, directe al pit. Però no era ella. Els seus cabells eren més obscurs, però el pentinat era el mateix. D'un dia per l'altre va aparèixer a classe sense la seva mata de suaus rinxols que li queien fins a la cintura uns dies negres, altre més clars. En el seu lloc hi duia un pentinat curt, amb els cabells tallats a mitjan coll, que es balancejaven alegres així com ella caminava. I li quedava de meravella. Tot li quedava bé a ella.
- Serafí, que tens?
He tornat del tràngol i la mir, la vista s'enfoca i li conec la cara. Definitivament, no es ella.
- No res. Ara t'havia confós amb una altra persona- Una persona a la qual he dedicat tres quarts dels sospirs de ma adolescència, amb qui he somiat mil i una nits i qui m'accelerava amb una simple mirada.
- Ah, idò no, jo soc la mateixa de sempre.

 I aquest darrer «sempre» s'ha quedat encallat al meu cap durant tot el dia. Sempre.

diumenge, 7 de febrer del 2016

D'Alemanya a Austria


A traves de la finestreta del cotxe veia els troncs pelats i llargueruts immersos en la boira, i només era capaç de pensar en anar-hi: capbussar-me al bosc encantat que tenia a tan sols cinc metres de mi i gravar unes imatges.
Va ser la meva primera imatge d'Alemanya, el record més fresc que tendria mesos després, quan els escrivís a aquelles cartes per la Naomi. Era la fusta obscura contra la boira blanca. Eren aquells dits de la natura que s'enfilaven cap al cel, aquelles branques despullades, aquell aire fantasmagòric. El vol, l'aeroport o respirar per primera vegada l'aire d'aquell lloc no foren tan especials com el moment en que ens vam ficar a l'autopista i varen començar a aparèixer els arbres. Tots els fets anteriors a aquest no tenien peculiaritat, no eren diferents d'altres llocs o situacions que ja hagués pogut viure. Vull dir, era tot molt normal. Per a mi almenys. I aquells arbres no ho eren.

divendres, 5 de febrer del 2016

De camí


- Mira, si ja es veu el Sol.
I així era, Anar es deixava veure després de tant de temps rere l'espesa capa de núvols que caracteritzava aquella terra nòrdica on ens trobàvem.
- Si, però ja s'amaga - la bolla de foc ataronjava el cel que no estava cobert pels núvols, però allò mateix ja només era una llum difosa, presta a amagar-se de nou rere els cims nevats, on sagnaria, deixant el cel rosat i roig -. I encara ni em dinat.
Decididament estava destinat a enyorar els hàbits i la dieta mediterrània des de que aquella hostessa que parlava sense vocalitzar en una llengua brusca i bàrbara m'oferia una barreta de mel, cereals i "caus".

dimecres, 3 de febrer del 2016

Desig inmediat

Coneixeu l'expressió de "obscuritat total"? Doncs apliqueu-la. Fosc, molt fosc. Tan fosc que no es diferencia la paret del sostre ni el sostre del terra, tan fosc que no veus ni la teva pròpia mà quan la tens a menys d'un pam del nas. Així de fosc. 
I en mig de la foscor, una banyera d'obsidiana polida, plena d'aigua calenta, bullint. Tan plena, que quan hi fico el dit gros del peu cau aigua fumejant per les parets naturals de sa banyera, i tan calenta que la pell es reblaneix només mullant-se, i que pareix que es volgués desferrar de la carn. No hi hauria espuma, l'avorreixo a l'hora del bany. No fa sinó trencar la fina làmina que forma l'aigua amb la seva textura suau i accidentada.

Així doncs tenim la foscor, la banyera de roca ígnia i l'aigua fumejant. Jo soc dins la banyera, per suposat. Quiet i en silenci, sense pertorbar l'harmonia del quadre, únicament amb el cap fora de l'aigua. Resta només els meus "casquetes" sense fil i la pel·lícula, projectada en una paret invisible, que comença amb la imatge del símbol japonès "i la instrumental suau, harmònica, perfecta.

diumenge, 31 de gener del 2016

Diari d'un art student



És curiosa la reacció que provoca en mí la sopa oriental de Gallina Blanca. Durant tot el dia, els meus fluids tenen el mateix aroma. Principalment l'orina. Orina Yakisoba. Seria comercial. Ambientadors, colònies, desodorants,... La gama de productes ho és extensa. Però tampoc vull arribar a viure de la meva orina. Es a dir... Seria estrany. Fins i tot per un artista.  

divendres, 1 de gener del 2016

- Julià?
- Hola, fas res important avui horabaixa?
- Com és que...?
- Soc aquí abaix, et puc convidar a alguna cosa?
Silenci. Des del carrer vaig veure la seva silueta projectada a les cortines que es girà cap a la finestra.
- On ets?
Retirà les cortines i em cercà a l'altre costat del carrer, fins que em va descobrir a la cabina..
- Aquí. - i la vaig saludar amb la mà.
Va baixar amb un abric blanc, bufanda i capellet de llana. Quan va creuar el carrer li vaig oferir la mà i me la va agafar després de dubtar un moment. El tacte del guant era càlid i suau. Me la vaig apropar fins que els nostres dos rostres van quedar a un pam de ajuntar-se. Somreia.
- Hola.
De la seva boca en va sortir una bafarada d'aire calent que m'acaricià el rostre.
- Hola, - li vaig somriure jo també – que tal?
Es va fixar en la pell púrpura que rodejava el meu ull i va deixar de somriure.
- Què t'has fet?
Vaig tancar els ulls mentre els seus dits m'acariciaven quasi sense tocar-me i quan els vaig tornar a obrir vaig seguir somrient.
- He tengut un mal dia. No val la pena parlar-ne ara.
Vaig començar a caminar i ella em va seguir, agafats de la mà com estàvem.
- Feia molt que no et veia, contem alguna cosa sobre tu. Vares trobar la novel·la d'aquell autor alemany?
I així, una vegada més, vam passejar junts pels carrers de Palma com fèiem abans tants de vespres. Només hi érem ella i jo, i l'esperit que perseguíem en aquell laberint de carrerons on ens agradava perdre'ns. Ella conservava el somriure màgic que jo recordava, la seva graciosa forma d'arrossegar-me cap a les vidrieres de les tendes i la seva dolça mania de voler fer-nos fotos davant cada façana decorada, cada arbre il·luminat i cada àngel de bombetes de colors per on passavem. Vam fer el carrer de Sant Miquel, vam enfilar pel Born i caminant, caminant vam acabar a les portes de la catedral. Vam rodejar-la aferradets contra el vent, que venia fort del sud, i es dirigirem de nou cap al centre. Vaig comprar dos xocolates calents al «Plaza» i uns pastissets, però com que estava ple de gent ens els vam prendre a la plaça de Santa Eulàlia, vora la font. Es va voler fer una altra fotografia i se'm va aferrar com feia temps que no ho feia. Els seus cabells daurats s'entrellaçaren entre els meus, castanys i en el breu temps que durava el flash, el món es va aturar.
Quan vaig anar a llançar els tassons buits, va sonar el seu telèfon i vaig notar com si me la llevassin. Després d'estar tant de temps plegats sentia gelosia de qualsevol persona que no fos jo. De fet, quan vaig tornar amb ella ja no somreia.
- Era en Joan.
I aquelles tres paraules, simples i curtes, van explicar perquè ara ja no volia agafar-me de la mà, perquè ara ja no no reia, ni caminava alegre. Perquè ja quasi ni em mirava, perquè contestava com em contestava als inútils intents de conversa que li dirigia. Vam caminar gairebé separats, amb les mans a les butxaques, fins a la Plaça de la Mare de Déu de la Salud, on va intentar fugir de mi.
- S'ha fet tard... Hauria de començar a...
- Acompanyem només fins a l'estació- li vaig suplicar -. No se quan et tornaré a veure, acompanyem fins a l'estació.
- Julià...
- Per favor.
- No puc...
- Per favor.
Dubtava. Una petita part d'ella encara volia estar amb mí, mentre que l'altra em repudiava. Finalment va cedir. Li vaig oferir la mà però no me la va acceptar. De totes maneres més endavant em va agafar del braç i va recolzar el cap a la meva espatlla durant el curt trajecte que quedava encara, fins a l'intermodal. Vaig aconseguir gratar fins al darrer segon de la seva companyia fent que esperàs amb mi l'arribada del tren. Vam esperar en silenci fins que la sonora maquinaria va frenar davant nostra i va obrir les portes. Vaig esperar a que tothom sortís i entràs abans de finalitzar aquell moment. No volia que s'acabés. Per això abans de pujar em vaig girar cap a ella i vaig juntar els meus llavis amb els seus. Fou un instant. Llavors vaig girar cua i vaig entrar al tren. Ella no es va moure. Una bombeta va començar a brillar avisant del tancament de les portes quan vaig allargar el braç cap a ella.
- Vine amb mi.