«Pare
nostre vos que esteu al cel, santificat sigui el vostre nom,...»
Cada
qual es val d'ell mateix per crear-se els seus propis dimonis.
«...
vengui amb nosaltres al vostre regne, es faci la vostra voluntat així
en la terra com es fa al cel.»
Dimonis
amb els quals un creix i s'enfronta. Dimonis als que pot vèncer o
deixar-se dominar.
«El
nostre pa de cada dia, donau-nos-el ,senyor, avui.»
Però
hi ha altres tipus de dimonis...
«Perdonau
les nostres culpes,..»
Dimonis
reals, físics. Dimonis que viuen lliures pel món com ocells pel
cel.
«...així
com nosaltres perdonam als qui ens ofenen.»
Aquests
són als qui has de témer, als que et poden fer mal. Als que et
poden matar.
«No
permeteu que nosaltres caiguem en la temptació,...»
Aquest
són els que vull que coneguis.
«...
ante lliurau-nos, senyor, de qualsevol mal...»
-Amén.»
El
jove sacerdot s'aixecà lentament amb el cap baix. L'aire entrava
gèlid per les finestres obertes, però ell no sentia cap fred. Al
contrari, el sacerdot suava.
-
És la teva darrera oportunitat, bèstia.
Una
figura humana, alta i robusta romania fermada de mans i peus amb
cadenes a una taula metàl·lica posada en vertical, únicament
vestit amb un sac tapant-li el rostre. Entre la pell pàl·lida del
pit i el ventre si endevinaven cicatrius amb forma de runes
místiques.
-
Com tota criatura vivent ets filla del Senyor, i fins i tot les
ovelles més negres tenen dret a ser perdonades. Confessa, confessa
els teus pecats, demana perdó a Déu Totpoderós per ells, suplica
misericòrdia i obtindràs el perdó,... i el permís de Déu de
morir en pau.
El
vent va xiular a l'exterior, com l'udol d'una ànima extraviada, però
apart d'això el silenci fou absolut.
El
sacerdot aixecà el punyal que duia a les mans fins a l'altura dels
ulls. N'observà la creu del pom, metall daurat desgastat per les
múltiples mans que l'avien usat. La fulla creixia daurada, amb
costats afilats i runes illegibles, però acabava amb punta negre.
-
Que la teva ànima trobi el seu lloc a l'infern...
Avançà
la passa que el separava del seu presoner disposat a clavar-li el
punyal al cor quan un soroll greu es feu a la sala. Semblava una
tossina ronca, un fregar de metalls. Estava clar que el soroll no
venia del cos que el sacerdot tenia al davant, però mentre una gota
de suor li baixava coll avall, ell sabia qui era que parlava.
-
Parles en el nom del Déu Únic – El ronc s'havia convertit quasi
en una veu i ressonava per les parets buides de l'habitació -, amb
el nom d'algú que no existeix.
-
Et demano confessions, no blasfemes. Confessa o...
-
Només existeix la força i el poder – La veu del dimoni callà la
del sacerdot com el bram d'un tro enmig de la tempesta -. Forces que
desconeixes, poders amb els que mai t'has relacionat.
El
sacerdot subjectà el punyal amb les dues mans, xopes. Aixecà més
la punta de l'arma purificadora i la deixà quieta a pocs centímetres
del rostre tapat.
-
Confessa ara o...
L'altre
s'inclinà cap endavant, tant com li permetien les cadenes. Acostà
el seu rostre tapat al del del sacerdot i l'aixeca pocs mil·límetres.
-
Sento la teva por...
La
bèstia rompé d'una estirada les cadenes que l'empresonaven i tancà
les mans al voltant del coll del sacerdot.
-
He matat – bramà mentre avençava a grans passes, arrossegant les
cadenes i portant al sacerdot penjat del coll-, he robat, he fet mal,
tant com he pogut. M'he banyat a la sang de milers de mortals i m'he
menjat la seva ànima. He confessat! Ara em mataràs!?
Llançà
el sacerdot contra la paret i tornà a bramar.
-
Ara em mataràs?!
El
sacerdot s'havia quedat estès al terra. S'incorporà amb dificultats
sobre un colze i mirà el punyal, lluny del seu poder, darrera de la
bèstia.
-
Primer... - la veu se li apagà i ell tossí abans de continuar –
Primer has... de suplicar.
Ell
va riure, i el so gutural, més pròxim a un rugit que a una rialla,
ressonà una vegada més per les quatre parets que els envoltaven.
Aixecà una ma de dits ossuts fins al cap i s'arrabassà el sac que
el cobria.
-
Mirem als ulls – va dir-.
-
Un
jove de cabells obscurs creua els carrers d'una Barcelona cansada, a
punt d'anar-se a dormir. El segueix una tronada de núvols carregats
de llamps i tempesta. A la porta del celler dues ombres es fumen els
seus respectius cigarrets i claven els ulls damunt en
Miquel
mentre
aquest arribava i baixava les escales cap al local. Ell estava
assegut al fons de la sala, on la llum ho tenia més
difícil arribar-hi. Vestia com sempre completament de negre, amb la
gavardina
i la bufanda posades, tot i que a l'establiment s'hi estava força
calent, i enraonava,
inclinat cap endavant amb els colzes sobre la taula amb un altre
individu d'aspecte semblant. Les
seves boques quedava
tan aprop de les seves orelles per
a poder parlar sense que ningú no els sentís. Ni tan sols quan en
Miquel hi va ser a la vora no en va sentir res més que un suau
murmuri.
-
Mestre.
Els
dos homes van callar de cop. Van intercanviar dues mirades clau i
l'altre s'aixecà, donà un copet amistós a l'esquena d'en Miquel i
se n'anà, deixant-los sols.
-
Mestre, tenim noticies del sacerdot a qui buscaves, però aquest no
es el lloc apropiat...
-
Mostram-ho.
En
Miquel es situà de manera que els de darrera no vessin res i tragué
de la motxilla una bossa de sac. A dintre hi havia un cap humà. Li
havien arrabassat els ulls i llargues llàgrimes de sang seca li
corrien galtes avall.
-
Segur que es ell?
-
Segur – i li retirà els cabells daurats del front on hi tenia
incrustat un crucifix dins una estrella de cinc puntes. L'altre
l'arrencà i l'observà al detall -. Un d'aquests no el té tothom. A
més, venia això per tu.
I
li allargà un sobre amb els costats negres, tancat amb cera i una
gran «A» escrita al darrera. L'Andreas n'arrabassà un lateral i en
va treure una fulla escrita amb una complicada cal·ligrafia, massa
imperfecta per estar escrita a màquina. Quan l'acabà s'aixecà de
sobte i escapà a grans passes del local sense dir paraula.
-
Mestre! On...?
Però
ell ja no hi era. Va recollir la carta que havia volat fins al terra
i no entengué res. Era un simple foli en blanc.
-
L'Andreas
va sortir a la foscor de la nit quan les primeres gotes començaven a
caure. Les dues ànimes que custodiaven la porta el van veure caminar
pel mig de la calçada a grans passes i, quan es trobava a una
distància prudent, van enfilar darrera seu.
A
poc a poc va començar a ploure de veritat. L'aigua li regalimava
pels cabells platejats, li baixava pel rostre i es fonia sobre la
bufanda. En poc temps anava xop, de dalt abaix, però no pareixia
importar-li, caminava igual de ràpid, girant els carreres, passant
per carrerons, creuant els semàfors, sense mirar, estava guiat per
forces més poderoses que la lògica i la raó, per sentiments que no
tenia. Finalment el va veure i va començar a córrer. Al centre
d'una cruïlla entre tres carrers, a la llum roja del semàfor que
tenia a sobre. El cos estava llençat al terra, de qualsevol manera
al seu voltant si havia format un graciós bassiot de sang que es
feia més gran i transparent a mesura que plovia. Efectivament era
ell. La falta de testa ho confirmava. Al pit hi tenia clavat un
punyal i quan l'Andreas li tragué va veure les runes que la
marcaven.
-
La daga del sacrificis...
I
s'aixecà sense deixar d'observar el cos encara amb la daga a la mà.
Aleshores els va veure. Les dues ànimes que l'havien seguit des del
celler. El puntets de llum taronja de les cigarretes els delatava en
la foscor. I ni havia deu més com ells. Havien anat arribant igual
que els dos primers, de llocs diferents, i ara el rodejaven.
L'Andreas va treure el seu vell revòlver de canó llarg de dintre de
la gavardina i en tensà el percutor. "Sis bales- pensà-.". Durant
el temps que el semàfor va trigar a canviar de color va semblar com
si s'aturessin tots els sorolls de la Terra alhora. Llavors la nit es
va omplir de trons i l'aire es va impregnar de l'olor de pólvora.
-
Quan
en Miquel va aconseguir sortir del celler ja plovia a gota viva. A
dintre un senyor havia vist el cap mentre ell inspeccionava el foli
blanc, cercant allà que s'escapava de tota lògica, i s'havia muntat
un escàndol. El bàrman havia sortit de la barra escopeta de
perdigons en mà alhora que algú es posava a cridar com un histèric
i ell tot just s'havia girat per collir el crucifix abans no fos
massa tard quan ja l'havien agafat de les espatlles i tot començava
a ser un caos. A fora va advertir que els dos tipus d'abans ja no hi
eren i va dubtar de si anar a cercar els altres o esperar allí
mateix a que tornés l'Andreas. Fou llavors quan sentí els trets
llunyans i va córrer cap allà on els sentia.
-
Finalment
va acabar amb l'últim. L'havia atrapat en una abraçada mortal
estant tots dos de genolls i no deixà caure el pes mort fins que no
va haver enfonsat cinc vegades la fulla d'acer al seu pit. Sentia el
seu alè a l'orella i fins que no tornà a sentir la fredor de la nit
no donà la feina per enllestida. S'intentà incorporar, però a la
primera passa la cama li fallà i caigué sobre un genoll. Sentia les
bales de plom dins el seu cos i el pes de totes juntes l'esgotava.
L'adrenalina va començar a baixar i el dolor es feu més intens. La
sang li sortia fumejant pels múltiples forats que li havien
ocasionat. La fatiga l'entorpia i li impedia aixecar-se. Els batecs
del cor, potents i ensordidors, el marejaven. Així que va romandre
una estona tal com estava, mirant al terra, alenant. Fins que va
sentir la seva presencia.
La
seva veu apagava qualsevol altre so i ressonava dins el seu cap fent
eco.
-
T'has tornat vell.
L'Andreas
va ajuntar les forces que li quedaven i aixecà els ulls. La pell
pàl·lida es tornava de plata a la nit i la pluja no feia sinó
augmentar-ne l'efecte.
-
Mirem als ulls.
Dos
puntets vermells per sobre de les seves espatlles van brillar en la
foscor. La bèstia va reduir la distancia que els separava amb una
sola passa, agafà a l'Andreas per les espatlles i el posà dret al
seu davant. Aquest no podia separar els seus s¡ulls d'aquells
puntets vermells que s'anaven fent grossos. No tenia forces per a
tant. S'havia deixat la daga al terra, però sabia que tampoc li
podia servir de massa. Va desitjar sentir el vent contra el rostre
una darrera vegada, però abans d'acabar d'evocar aquest record la
bèstia li enfonsà tota una mà a l'estomac i la va treure per la
seva esquena.
-
A reveure – i les paraules van ressonar cada vegada més fluixes a
dintres seu, apagant-se -, camarada.
Va
retirar d'una estirada la mà roja i deixà amollà el cos, que
caigué de genolls al terra.
-
De
lluny i en la foscor les coses perden el contorn i es fan difuses.
Més encara si plou amb la ràbia amb la que aquell dia plovia. Però
encara així en Miquel va veure de llum la silueta d'aquells dos
cosos banyats per la llum roja del semàfor, i va veure com un d'ells
desapareixia de sobte, com si es fongues amb la pluja, i com l'altre
queia inert al terra. Quan va arribar al seu costat el seu cor ja no
bategava. Tenia ferides per tot el cos i un gran solc al ventre. Al
principi no sabia quin de tots els cossos era ell,ni tan sols sabia
si es trobava entre aquella escampadissa de sang i carn. Però hi
era. I estava mort, increïble. Va recollir la daga i el revòlver,
es va carregar el cos a l'espatlla i va començar a caminar, deixant
al se darrera un rastre de sang que es desfeia ràpid amb la pluja,
cap a l'obscuritat. Una veu va ressonar de sobte al seu cap. Una
paraula amb un significat especial per als seus que, entre d'altres
coses, significava la guerra.