Ho havien llevat tot. Sense les taules i els para-sols el pati del local pareixia molt més gran. Ningú hagués dit mai que aquell edifici tan buit es pogués omplir nit rere nit de gent i música. Quasi pareixia en runes.
-
Aquí
els estius son una meravella, però a l’hivern és un verdader infern.
Tal com una Mireia que coneixia
tots els meus pensaments havia dit, la gent es marxava del poblet tot just
arribava el setembre. Només uns pocs residents ( jubilats en majoria ) es
quedaven a contemplar com l’ira de Neptú es batia violentament contra la roca,
el formigó i la grava del passeig marítim.Vam caminar per la vorera d’aquest cadascú amb les mans dins les seves respectives butxaques. El vent era fred i anunciava un hivern encara més fred per allà on passava. Les ones es trencaven ferotgement contra les obscures roques de la costa creant un bell contrast de negre i blanc. Vam seguir caminant per la vorera de la mar fins a deixar enrere les casetes de pescadors i els seus habitants de color gris. La costa s’anava fent més escarpada com més avançàvem nosaltres. Les petites cales d’arena van donar lloc a altres de roques diverses i a petits penya-segats des de on contemplarem el magnífic cuadre de com el ones gegantines es desintegraven en mil gotetes d’espuma blanca contra l’escarpada paret de roca grisenca.
Amb el temps els niguls s’enfosquiren i la pluja ens va agafar quan la casa era encara lluny del nostre abast. Una petita edificació blanca, enmig de la pluja. L’ultima morada de l’illa. Rere seu i a un dels altres quatre costats s’hi estén el tormentós Mediterrani, on l’horitzó s’ha perdut per sempre entre el cel i la mar.
La casa està a les fosques, amb un característic olor a tancat. Ens asseiem aferradets vora el foc de la xemeneia que ens treu lentament el fred dels ossos. El sò repetit de la pluja fa que ens sentim separats del món exterior, tan llunyà a la realitat. Ara nomes existim nosaltres dos. Sols, en una casa de fantasmes, enmig d’una tempesta de tardor.
Ai Déu... Com me l’estimo.
