Segon cos de Vicenç. III

Al matí eren les 9 però encara no havia sortit el Sol. Ens vam arreplegar al pati i vam marxar com una processó silenciosa cap a la cala.

M'havia separat d'ell quan li va pegar l'atac i em van demanar que sortís. Abans havíem estat conversant tots, escoltant-nos uns als altres, o simplement deixant que el silenci de la nit ens impregnés sencers. Ell a vegades es quedava mirant el no res i parlava sol, amb algú que no l'abandonava mai. De cop va caure cap endavant i començà a tremolar. Quan sortia vaig veure un cop més l'ombra de l'Andreu, que es feia immensa a la paret, aixecant el braç i apunyalant el cos del Vicenç amb una agulla llarga.

A la cala encara hi quedava una mica de boira que ballava sobre el mar i no s'arribava a veure l'horitzó. El Sol quedava a l'altre banda, darrera les muntanyes, i si des de la casa encar teníem claror, allà abaix la matinada encara no hi havia arribat. Allà on el mar llepava la sorra tres llaüts blancs amb veles negres es balancejaven al ritme de les ones, descordinats. Ell s'estava una mica més apartat, amb els peus dins l'aigua i cobert amb una manta. Acariciava les cordes d'un banjo vell.

Els corbs marins ens van acompanyar mentre ens endinsàvem dins el mar. Quan vam sortir de les mandíbules de la cala els primers rajos de llum van sortir d'entre les muntanyes, cremant-nos l'esquena, però tot d'una els cobriren els núvols de tardor i tornar a regnar l'aura fúnebre que ens envoltava des de que havíem abandonat la casa. Quan s'aturaren els motors les naus es quedaren surant una al costat de l'altre i abans de sortir va deixar que assaboríssim el silenci que s'havia format de cop. Ningú havia dit res en tot el trajecte. Res. Semblava que tots haguessim de morir aquell dia. Quan finalment sortí del caramot anava nu, amb braçalets gruixats de ferro als canells i els turmells, i amb la cabellera negra amollada com una cascada sobre la seva esquena. Tenia els ulls més vermells i enfonsats que mai, però la seva expressió irradiava tranquil·litat. A més, somreia. Caminà entre el passadís que vam formar davant ell, cap a proa. Érem tres llaüts blancs plens de figures negres observant a un cadàver gris que anava a enfonsar-se per sempre en les profunditats. L'Andreu l'esperava inexpressiu i l'abraçà quan es trobaren. Vaig veure brillar dues llàgrimes que sortien de la seva màscara.
- Company...
- Germà.
El Vicenç somreia, no em cansaré mai de dir-ho - en part perquè no em deixava de sorprendre i en part, perquè – era un somriure sincer i tranquil (com ell), ple de records i enyorança, que ens arribava a tots. Seguí somrient quan l'Andreu es tragué el revòlver de l'americana i enfonsà el canó al seu estómac. Va disparar cinc vegades - ho havien acordat la nit anterior - i a cada tro s'abraçaven més fort, per no deixar-lo caure. Es va mantenir dret, tremolant, mentre la sang li cobria les cuixes i regalimava fins al mar. Va romandre així cinc minuts llargs, movent únicament els ulls entre els -trenta- observadors, acomiadant-se per darrera vegada de tots nosaltres.

Finalment se va separar de l'Andreu amb dues passes sense forces cap enrere. Va respirar la brisa marina i va fixar la vista en un punt on no hi havia ningú. Li va somriure, i va caure d'esquenes al mar, on s'hi enfonsà per sempre. Em vaig imaginar els seus ulls oberts veient com les darreres bombolles d'aire se li escapaven del cos i fugien cap a la llum, tacada de vermell sang, mentre el seu cos s'enfonsava cap a l'obscuritat i els seus pulmons s'omplien de l'aigua de la mar.

L'Andreu es quedà a proa, mirant el forat per on havia desaparegut el seu amic. Es va guardar l'arma ensangonada i tragué d'allà mateix una rosa de pètals negres que llençà al mar.

Lux

Quan Luzbel fou alliberat de les cadenes havien passat cinc-cents segles.

Cinc-cents segles l'àngel havia passat en la foscor, podrint-se en vida. L'odi i l'enveja havien mantengut sempre el seu esperit conscient, però el seu cos havia perdut la llum i la força. Quan s'arrossegà per primera vegada cap a la sortida del pou, la llum del dia li va cremar els ulls, la pell pàl·lida se li desféu a trossos i les poques plomes de l'alam que li quedaven caigueren al terra, on es van fondre com si fossin de pols. El portador de la llum es refugià a l'ombra i es deixà caure al terra. Hagués plorat, de impotència, de tristor i enyorança, però sobretot de ràbia, amb llàgrimes negres que s'emportessin les darreres gotes de bondat i misericòrdia que li quedava a dintre. Però no podia. Tot just li quedava sang a les venes.

Des d'allà on era va mirar per última vegada la llum que llunyana i es girà cap a l'obscuritat, més enllà d'on havia estat tancat, més endins dins la cova. Si alguna cosa el podia tornar a fer volar, ascendir més enllà dels estels, era allà abaix. S'incorporà com pogué i avançà en la foscor, arrossegant la capa de pell morta que un dia havia estat blanca i lluminosa, plena de plomes de cristall.