Renous

No em molesta la llum a l'hora de dormir, gens, ja sigui el sol de migdia o una bombeta mig fusa al fons de l'habitació a mitja nit. Ulls tancats i endavant. El problema és el soroll. Majoritàriament els llunyans o dèbils. Renous que de primeres passen desapercebuts i no els notes mentres fas coses però quan t'atures un moment, t'arrufes davall l'edredó i deixes que t'impregni el silenci de la nit... Un xiuxiueig d'alguna emissora perduda... El goteig de la tuberia rera la paret... Els càntics dels borratxos tres carrers més avall... Un puta mosquit pul·lulant per l'habitació...

No es podia dir que dugués pas massa temps vivint allà, però aquell vespre no em deixava dormir un soroll que no havia sentit encara cap vegada en els tres mesos que dormia al col·legi. No tenc un coneixement prou complet per identificar amb exactitud un instrument d'oïda, però m'agrada dir que era una viola. No em semblava un violí i prou. Viola, doncs.

Generalment no tenc cap problema amb la majoria de renous d'aquests tipus (tret, potser, que no em deixen dormir), i no tocava pas malament el propietari d'aquella. El que m'empipava era que no sabia d'on venia. No acabava d'identificar si era a sobre, o al veïnat i això em molestava interiorment de mala manera, doncs em començava a agradar i volia col·locar-me de manera que el sentís bé i no podia. No em sonava que ningú del meu pis tocàs cap instrument, però no volia dir res. Així que finalment vaig sortir del llit i em vaig posar uns calcetins gruixats i vaig abandonar definitivament les poques ganes de dormir que tenia. Al passadís, el renou de la diagonal entrava pels finestrals oberts, i emborronia la música que jo seguia, i qualsevol altre. Així com avançava a poc a poc cap a l'escala és mesclava amb el bufar del vent i els llums que passaven i fugien pels vidres entelats d'un quart pis de Barcelona. Cada cop sentia menys i pitjor la viola, i en conseqüència començava a sentir qualcom que m'extranyava més. Per l'escala pujaven veus d'entre l'obscuritat, sons greus i coordinats que donaven l'impressió de venir del més profund de l'edifici. Les veus entonaven plegades i es balancejaven harmònicament entre els sorolls de l'exterior (vent, motors i velocitat) en una mescla que recordava al cant gregorià. L'escena, que devia ocórrer a les dues i cosa de la matinada, era realment curiosa. Al cinquè pis les veus es sentien més dèbils, però darrera de cap porta no es sentia cap instrument de corda fregada, ni de cap altre. A la 504 i a la 515 és roncava amb força i alegria, i algú estava parlant amb somnis a la 524, però res més.

Vaig tornar a l'habitació i em vaig arrufar de nou dins el llitet. Ara algun instrument de vent acompanyava dolçament la viola. Van tocar plegats fins a la matinada.