Desig immediat

Soc a una clariana nevada d'un bosc frondós a la muntanya. El cel es blanc, el terra es blanc, i la fusta dels arbres que m'envolten, negre. Vesteixo tres capes de roba: una interior, de llana; un quimono blanc i gruixut, amb detalls bordats i un estampat de flors blaves; finalment, un pectoral de lames d'acer tintat en gris. Duc les mans embenades, igual que els peus, davall les sandàlies. Els cabells recollits en una cinta blanca i, finalment, una nodachi llarga, que aguant al meu davant, amb les dues mans. El meu oponent, de metre setanta cinc, em treu avantatge en protecció, davall la seva armadura negra, però no en abast, doncs els seus braços son més curts, i el seu acer menys poderós. La seva mà dreta ja subjecta el mànec de la seva o katana embeinada.

Les primeres passes son les més difícils. La neu s'enfonsa amb el pes de la cama i l'empresona, dificultant la següent. Però prest començo a volar. Els meus cabells em fan d'estendard. La meva veu es el meu corn de batalla. Aixeco els braços per sobre del meu cap. La fulla talla el vent quan s'eleva, i quan baixa ho fa amb tota la ferocitat i el poder que va aconseguir a la forja, per a xocar contra l'acer enemic una vegada i una altra i una altra.

1

Es va aturar davant el portal i va comprovar que el nombre que duia apuntat coincidia. El vidre de la porta estava tan brut que no s'hi veia res a l'altre banda. A falta de cap tipus de timbre va agafar la bola de metall del picaporta i va pegar dos cops mitjans contra la fusta descolorida. Va esperar, i com que no obtenia resposta, va copejar dues vegades més, amb força. Encara no eren ni les deu, però feia fosca tancada i al carrer no hi havia ni una ànima. La seva pròpia ombra reflectida al seu davant va agafar una darrera vegada el metall rovellat i va fer tres cops que van ressonar per tota l'escala de l'edifici, trucant a cada porta de cada pis. Però no va passar res. Abans d'abandonar i tornar a les quatre parets sense pintar que formaven casa seva, vora l'estufa apagada, arrufat al matalàs per passar la nit, va decidir aferrar l'espatlla a la porta i pitjar amb totes les seves forces. La porta va fregar sorollosament el terra fins crear una obertura suficientment gran per a poder passar-hi. L'interior estava més fosc que no pas el carrer, d'on hi entrava la feble llum de les faroles, i hi feia més fred. Semblava un edifici en runes. La paret que separava la porteria del vestíbul estava esbucada. Únicament s'hi sostenia encara el marc de la porta, sense porta visible. L'escala era estreta i les lloses dels escalons cruixien i ballaven quan es trepitjaven. «3r B» va recordar. Hi havia un interruptor al principi de l'escala i sorprenentment una bombeta de llum dèbil es va encendre al primer replà quan el polsà. Hi havia bosses de fems al costat de cada porta, cosa que indicava que encara hi vivia gent a aquell forat, i que cap veí s'havia preocupat de que truquessin al portal.La porta B del tercer pis no tenia escombraries al voltant, i semblava que estava – si es podia – mitjanament decent. Hi havia un picaporta similar al de la planta baixa i hi va tocar tres copets ràpids. El Serafí ja havia col·locat l'espatlla contra la porta i es disposava a empènyer quan va sentir que des de l'altre costat algú girava tres vegades la clau i s'apartà al moment que la porta s'entreobria quatre dits, amb la cadena encara posada. Després d'un moment breu la porta es tancà i es tornà a obrir, ara convidant al Serafí a passar. Dintre l'obscuritat era absoluta.Una veu parlà, llunyana, des de dins:- Ripoll?- Sí.Una llum aparegué al passadís i començà a apropar-se. Era una llum tènue i inquieta. L'espelma la sostenia un siset a l'altura del ulls mentre que amb l'altre mà feia rodar ell mateix la cadira de rodes on estava assegut. Es va aturar a tres metres de la porta.- Passa, fill meu. T'estàvem esperant.