Cinc
espelmes aromàtiques, de diferents mides i altures, desprenien el
fum d'encens que omplia tota l'habitació, de finestres i portes
tancades. Una estrella de cinc puntes dibuixada amb guix a terra,
vint-i-set candeletes enceses escampades aleatòriament per terra. Un
mirall, i dins d'aquest, un home encaputxat de llarga cabellera
blanca i assegut de cames creuades amb els ulls tancats i el cap baix
al centre de l'estrella. «El ritual és necessari, encara que només
sigui per propi gust.»
L'home
s'agita en somnis de tant en tant, com posseït per espasmes
nerviosos. «Les ànimes passen a través de tu quan estàs en aquest
estat, és normal que el cos no hi estigui avassat. Però quan trobes
l'ànima que cerques...». De sobte es queda quiet, amb l'esquena
recta i els braços caiguts. «A diferencia del ritual, no hi ha cap
encanteri o conjur secret. Basta amb donar-li entrada, i ella
vendrà per ella mateixa». Al mirall, l'home mou els dits de la mà
esquerra. Llavors la mà s'aixeca lentament, i la segueix el braç, i
l'avantbraç... es queda suspesa davant els ulls de l'home en una
postura estranya.
-
Qui ets? - «No crec que em sentin, molt menys que m'entenguin, en
realitat els parles amb la ment»
L'home
obre els ulls i es cerca en el mirall sense moure's. Aparentment són
la mateixa persona, però el reflex té les pupil·les blanques.
-
Tens nom?
La
mà es clava l'ungla del polze a l'índex, i el recaragola fins que
en surt sang. Llavors s'acosta al mirall i hi escriu. RACHE.
-
Rache? Rachel?
«Rache»
la paraula es repeteix una i una altra vegada dins el seu cap amb una
veu que no és la seva. «No és un nom - arriba a la conclusió -, però sens dubte vol dir alguna cosa».
-RACHE!
- el reflex del mirall parla amb la boca de l'home.- RACHE! RACHE!
Les
imatges apareixen de sobte a la seva ment, en colors gastats i
borrosos, passen massa ràpid per a poder analitzar-les amb detall:
Una dona agonitzant, un nadó sense braços cobert de sang, un home
en flames, un ser decapitat amb la panxa oberta, un esquelet recobert
de pell cridant amb la boca oberta,... «Prou!»
-
Basta!- Obre els ulls de cop i concentra totes les seves forces cap a
un mateix punt.- Fuig! Fora!
Surt
de dins meu!
La
mà ensagnada es recaragola de dolor i en un darrer intent de
desesperació ataca als ulls de l'home.
-
Arrrg!
«Fill
de puta...». El fum de l'habitació s'ha dispersat. Les espelmes
estan totes apagades. La silueta d'una figura femenina es retalla al
marc de la porta, per on entra una forta llum.
-
Un dia d'aquest et moriràs tu sol.
-
Em mataran ells...
-
Però per què tu els hi ho permetràs. De veritat Miquel, no
t'agradaria més cercar-te una feina més normaleta?
El
miquel està tombat a terra, arrufat, amb una mà ensagnada i un
tall fresc a sobre l'ull dret.
-
I que seria llavors de tu sense mi?
