LO FÈNIX
La lluna accendeix
pel firmament iluminant els racons de la nit. Les estrelles brillen imperioses
per damunt d’aquesta a milers de quilometres i, de tant en quant, alguna es
deixa caure del cel.
En aquestes nits,
els afortunats poden veure, gairebé sense saber-ho, el vol d’una criatura ígnia
creuant l’obscuritat del cel.
Un cometa vermell
ataronjat o de groc intens, un estel fugaç viu, un raig de foc hermosíssim. Un
au fènix.
El fènix podria
ser perfectament la primera criatura vivent de la terra. Perquè, ben pensat, el
principi de tot fou el foc, i que es un au fènix sinó una flama voladora. Les
muntanyes són foc petrificat, els dracs foc fet carn. Els fènixs foc vivent.
Imagineu-vos un
au rapinyaire, de la mida d’un falcó o una àguila. Un ocell orgullós i
d’aspecte imperial. Amb plomes vermelles, taronges i grogues sempre ballant
suaument com les flames d’una foguera. El bec corbat i daurat i les potes
llargues, amb tres ungles afilades davant i dues darrera. Per últim imagineu
l’au rodejant-se de foc a voluntat. Imagineu-lo creuant els niguls del cel
envoltat de flames.
S’ha de tenir en
compte el poder del fènix. Es una criatura pacifica i un ideal animal de
companyia però també un terrible enemic. El seu cant conté la màgia dels
primers dies i la pot usar de forma bella o perversa. El foc que desprèn es
semblant al focdedrac i en conté la majoria de les propietats. Després ens
trobam amb el bec i les ungles, mortals i sempre afilades.
Abans he
mencionat que alguns s’usaven com animals de companyia. Alguns molts reduïts.
La majoria prefereixen la llibertat total. Però molts de savis – especialment
elfs i alquimistes – n’aconseguiren domesticar algun i el passaven de generació
en generació, de tal manera que solien ser els mateixos durant segles i en
coneixem els noms: Fakes, Fatu, Brisingr (Foc), Ignasi, ... Perquè els fènixs
no moren de causes naturals, envelleixen i el seu foc es va apagant fins a
reduir-se a cendres. Després l’au reneix d’aquestes recordant les vides
passades. El motiu de voler tenir un fènix a casa no recau només en que poden
ser els companys més fidels i que donen calor a l’hivern , sinó també pels seus
cants màgics, els poders curatius de les seves llàgrimes i que l’essència del
foc es pot treure a partir de les seves plomes.
Cal destacar
també la seva intolerància a la falta d’oxigen – (com a la majoria de les
criatures) que es una de les úniques maneres de matar definitivament a l’au –,
i que es l’enemic natural del basilisc.
ELS MINOTAURES
Cau la nit.
L’obscuritat torna a formar part del bosc. Les fulles i fragments de gel fan
cruixir el terra. L’alè de cadascú els cobreix el rostre nublant-els la vista.
Fa fred. Les cornamentes xoquen contra les branques més baixes i fan caure la
neu que s’hi havia estat acumulant. L’acer reflecteix els rajos de la lluna
quan el ramat passa per les clarianes. Les guerres entre els clans son més
freqüents a l’hivern i també més violentes. S’albiren els contrincaris i els
clans augmenten la velocitat a la vegada que preparen les destrals de pedra i
els gruixats espadons de metall. El poble banyut no entén d’estratègies de
combat. Tots carregen contra tots. Guanya sempre el més fort.
Bosc endins es
senten els brams furiosos i s’inicia la dansa de la mort.
El minotaure, un
esser alt, fort i pelut ha estat sempre vist com enemic. El seu poble, el
portador de la desolació. La seva raça, una abominació.
El seu aspecte es
realment terrorífic. Sempre de gran estatura, mínim dos metres de pel i múscul.
El seu rostre era la d’un boví de gran cornamenta. Normalment de pel negre o
marró. El cos robust, musculós, ample i igual de pelut, tot ple de cicatrius de
guerra i amb l’esquena tan peluda que pareix que vesteix una gruixuda capa.
Braços llargs, forts adornats amb braçalets d’or o metall rovellat i mans
grosses de dits curts i gruixats. La palma de la ma podria ser l’única part del
seu cos lliure de pel, però en conseqüència de pell aspre i dura, poblada de
cicatrius, ampolles, cremades. De cintura per avall no es distingia res impropi
de les cames d’un búfal, un toro, o un nyu. No vesteix cap tipus de roba. Nomes
usa braçalets, anells o anelles al nas i les banyes. Per anar a la guerra però
es cobreix de planxes d’acer i ferro el cos i les cuixes i avegades es
protegeixen també el gruixat i curt coll amb malla. A la Guerra de Tots alguns
minotaures van lluitar amb elegants armadures que incloïen casc i botes d’acer.
Malgrat mantenir
tantes semblances amb els herbívors, els minotaures mengen carn de qualsevol
tipus d’animal, menys bovina – forma part de la seva cultura no menjar carn
d’aquest animal, vendria a ser menjar-se un igual, canibalisme –, així com
diferents plantes i verdures.
El poble dels
minotaures sempre ha comptat amb enfrenaments interns provocats per la falta de
menjar, armes o mort. Els agrada lluitar, utilitzar la seva força. Els seus
deus representen el bosc, el foc i la guerra. Lluiten uns contra uns o s’alien
tots com germans contra les altres races. No podem xerrar d’ell com a un poble
pacífic. Potser aquest fet es la causa de la seva manca d’evolució. La poca
expansió dels seus dominis. Si en lloc de declarar-se la guerra s’haguessin
unit ara comptarien amb varies ciutats i no amb ruines i poblats nòmades.
Sheriff Ripoll