Desig immediat

Soc a una clariana nevada d'un bosc frondós a la muntanya. El cel es blanc, el terra es blanc, i la fusta dels arbres que m'envolten, negre. Vesteixo tres capes de roba: una interior, de llana; un quimono blanc i gruixut, amb detalls bordats i un estampat de flors blaves; finalment, un pectoral de lames d'acer tintat en gris. Duc les mans embenades, igual que els peus, davall les sandàlies. Els cabells recollits en una cinta blanca i, finalment, una nodachi llarga, que aguant al meu davant, amb les dues mans. El meu oponent, de metre setanta cinc, em treu avantatge en protecció, davall la seva armadura negra, però no en abast, doncs els seus braços son més curts, i el seu acer menys poderós. La seva mà dreta ja subjecta el mànec de la seva o katana embeinada.

Les primeres passes son les més difícils. La neu s'enfonsa amb el pes de la cama i l'empresona, dificultant la següent. Però prest començo a volar. Els meus cabells em fan d'estendard. La meva veu es el meu corn de batalla. Aixeco els braços per sobre del meu cap. La fulla talla el vent quan s'eleva, i quan baixa ho fa amb tota la ferocitat i el poder que va aconseguir a la forja, per a xocar contra l'acer enemic una vegada i una altra i una altra.

1

Es va aturar davant el portal i va comprovar que el nombre que duia apuntat coincidia. El vidre de la porta estava tan brut que no s'hi veia res a l'altre banda. A falta de cap tipus de timbre va agafar la bola de metall del picaporta i va pegar dos cops mitjans contra la fusta descolorida. Va esperar, i com que no obtenia resposta, va copejar dues vegades més, amb força. Encara no eren ni les deu, però feia fosca tancada i al carrer no hi havia ni una ànima. La seva pròpia ombra reflectida al seu davant va agafar una darrera vegada el metall rovellat i va fer tres cops que van ressonar per tota l'escala de l'edifici, trucant a cada porta de cada pis. Però no va passar res. Abans d'abandonar i tornar a les quatre parets sense pintar que formaven casa seva, vora l'estufa apagada, arrufat al matalàs per passar la nit, va decidir aferrar l'espatlla a la porta i pitjar amb totes les seves forces. La porta va fregar sorollosament el terra fins crear una obertura suficientment gran per a poder passar-hi. L'interior estava més fosc que no pas el carrer, d'on hi entrava la feble llum de les faroles, i hi feia més fred. Semblava un edifici en runes. La paret que separava la porteria del vestíbul estava esbucada. Únicament s'hi sostenia encara el marc de la porta, sense porta visible. L'escala era estreta i les lloses dels escalons cruixien i ballaven quan es trepitjaven. «3r B» va recordar. Hi havia un interruptor al principi de l'escala i sorprenentment una bombeta de llum dèbil es va encendre al primer replà quan el polsà. Hi havia bosses de fems al costat de cada porta, cosa que indicava que encara hi vivia gent a aquell forat, i que cap veí s'havia preocupat de que truquessin al portal.La porta B del tercer pis no tenia escombraries al voltant, i semblava que estava – si es podia – mitjanament decent. Hi havia un picaporta similar al de la planta baixa i hi va tocar tres copets ràpids. El Serafí ja havia col·locat l'espatlla contra la porta i es disposava a empènyer quan va sentir que des de l'altre costat algú girava tres vegades la clau i s'apartà al moment que la porta s'entreobria quatre dits, amb la cadena encara posada. Després d'un moment breu la porta es tancà i es tornà a obrir, ara convidant al Serafí a passar. Dintre l'obscuritat era absoluta.Una veu parlà, llunyana, des de dins:- Ripoll?- Sí.Una llum aparegué al passadís i començà a apropar-se. Era una llum tènue i inquieta. L'espelma la sostenia un siset a l'altura del ulls mentre que amb l'altre mà feia rodar ell mateix la cadira de rodes on estava assegut. Es va aturar a tres metres de la porta.- Passa, fill meu. T'estàvem esperant.

Creta, illa de somnis

Un altre bramada va ressonar per les parets, venia de davant nostre, i a diferencia del primer, que sonava gandul, aquest era rabiós.

- Corre. 
El so venia de davant nostre, així que vam partir a córrer cap el túnel de l'esquerra, a falta de més opcions.

Vam córrer tan ràpid com ens ho van permetre les cames. Sentíem els seus brams ressonar per les parets de cada túnel on ens ficàvem, tement trobar-nos a cada cantó de cara amb la bèstia. Sense ser-ne conscients vam deixar de fer el camí de tornada i ens vam perdre de veritat dins la immensitat del laberint. En un moment donat vam travessar el que semblava un portal triangular i se'm va glaçar la sang. Davant nostre i a ambdós costats la gruta es dividia en dos. Un pont de pedra estret en tots els sentits unia la gruta d'un costat a l'altre. La resta eren dues parets verticals i el buit. Vaig agafar la Diana de la mà i vam creuar la mena de pont. En arribar a l'altre banda el vam sentir, més a prop que mai, al nostre darrere.

Vaig tenir una idea. Una d'aquestes idees de les quals t'acabes penedint durant tota la vida.

- Donem una bengala.

- Què?

Vaig treure l'espasa rovellada que havíem trobat als túnels i el bastó d'acer que Hefest havia forjat per a mi.

- Corre, i no miris enrere. Segur que trobaràs la sortida. Sempre ho acabes fent. Jo ara et segueixo.

- Salvador...

Vaig prendre-li de les mans la bengala i la vaig collir amb la mateixa mà que el bastó.

- Ara fuig.

- Salvador...

-Ara he dit!

Vaig aconseguir que retrocedís una mica i em vaig girar de nou cap al pont. Cap al minotaure.

El sentia esbufegar a l'altra banda del pont mentre, intentant no caure al buit, avançava cap a mi. Vaig encendre la bengala i la vaig alçar per sobre del meu cap. La llum vermella li il·luminà el pit pelut, els braços gruixats com cames i les cames gruixudes com columnes de roca polida, amb peus que tot just cabien dins l'estret pas. També li vaig il·luminar el rostre, el morro, les banyes, i als seus ulls hi vaig reconèixer la por al foc. Vaig somriure per a mi mateix, estava amb avantatge. Si l'aconseguís fer caure... Vaig avançar cap al centre del pont, on el pas era més estret encara. Quan va esser més a prop meu m'hi vaig llençar.

- Monstre estúpid! No saps qui soc jo?! Tremola, vaca! Estàs davant de Salvador Skywalker!

I li vaig llançar un tall a la cama, que hem va respondre amb bram ferotge i una braçada impotent, que vaig esquivar amb facilitat. Vaig atacar-li els ulls, a tres metres d'alçada, amb el bastó i la bengala espurnejant foc vermell, però un cop de braç que no m'esperava em va copejar el pit i em va llançar cap endarrere. Mai vaig estar tant content d'haver caigut de cul al terra i no al buit. Vaig sentir un xiscle al darrere meu i vaig comprendre que la Diana no se n'havia anat i que estava disposada a venir a socórrer-me. Encara tenia el bastó i la bengala a les mans. Em vaig aixecar, amb la certesa de tenir almenys tres costelles trencades i em vaig dirigir per darrera vegada al minotaure que, que amb els braços aixecats i bramant, es preparava al seu torn per envestir-me.

- No m'has sentit bèstia immunda?! – vaig aixecar el bastó i la bengala per sobre del meu cap, carregant amb tota la meva ràbia i el meu odi – No pots passar!!

I amb totes les meves forces vaig fer xocar la punta del bastó contra el terra. Em va parèixer que de la punta d'aquest es van sortir llamps blaus i vermells mentre baixava, perquè el pont de roca mil·lenària es va trencar davall meu, i els dos, home i bèstia vam caure al buit. 

I, Alegria

Vivaldi de fons, grafit tou sobre làmina blanca. Una corba prima. Una corba gruixuda. I així t'alliberes de les coses que t'oprimeixen, dels sentiments que no et deixen respirar. Corba laminada.

Així com dibuixes et crees la teva aura, el teu espai zen, on només hi existiu tu, el paper i la dolça melodia que cada vegada sona més fluix... Fins a desaparèixer. Fins que, encara que segueixi sonant, tu no la sents, perquè te n'has oblidat d'escoltar-la, ... I de sentir-la. Només, en un univers llunyà de tres metres cúbics, hi vius tu. Tu sol. Amb els teus fantasmes. Fantasmes que t'envolten i que no et t'abandonen mai. Fantasmes que t'omplen la boca de cendres mentre dorms. Fantasmes que et xiuxiuegen a l'orella a cada moment. Fantasmes dels quals mai podràs escapar però, almenys, coneixes la forma de silenciar-los. Només durant uns minuts. Però silenciar-los.
Si juntes tant les corbes es convertiran en una sola.Millor canvia a una espiral.
Recordes tot el que va passar, però no ets capaç de trobar-ne els errors. Per molt que t'hi esforces les coses no canviaran i el que un dia vas tenir es quedarà reduït a tristos records. Records que es faran borrosos amb el temps. Que perdran els colors, les fragàncies, la llum. Finalment només tendràs el record d'haver tingut un record. I ni això perdurarà per sempre. Per sort, tu tampoc.
De sobte tornes a la realitat, la llum que entrava per la finestra ja no hi és, la làmina ja no és més blanca que negra, fa fred.Però hi ha alguna cosa més... Més diferent. Però no la trobo. És tan senzilla que costa adonar-se'n, però tan important que m'ha fet sortir del somni despert on estava ficat. És... Ah, si!Ara ja no es Vivaldi, ara es Bach.

ELO

L'ELO son els punts de poder permanents que s'obtenen després de guanyar tres batalles seguides. Batalles en les quals hi intervé la força física, mental i espiritual. Batalles de escacs, vaja.

L'ELO marca el nivell dels jugadors. Un jugador sense ELO, encara que bo, no és més que un simple aficionat. Un jugador amb ELO, es un anomenat rikishi dels escacs, una màquina de matar preparada, un savi reconegut. L'ELO s'aconsegueix després de derrotar a camp obert a diferents (o al mateix) jugadors amb ELO durant tres combats consecutius. Llavors, el nou guanyador pren el poder dels seus vençuts per fer-se un lloc dins la immortalitat. És per això, cavallers, que un servidor encara lluita amb l'etiqueta de «Simple Mortal».

Efectivament, el meu mana encara avui dia no és inesgotable. Entreno amb autèntics lluitadors, però els meus llavis encara no han tastat la sang com ho han fet els seus. Durant les darreres temporades no he fet més que victòries menors, premis buits i medalles de paper. No soc mal jugador, ni molt menys, però durant aquest temps, mentre perfeccionava el meu art, he utilitzat les derrotes contra els grans com a lliçons bàsiques de guerra i honor. I enguany sentiran la meva ira...

Mentre que altres han aprofitat la debilitat dels inexperts per forjar-se un títol, jo m'he entrenat amb vells experimentats i ara jo soc un vell experimentat.

La meva instrucció comença des de petit, a mans del mestre suprem del comtat d'Inca, el meu avi. Ell me posa per primera vegada les peces de fusta davant el nas i m'ensenya un Kame-Hame senzill però eficaç. Anys més tard soc acceptat a l'acadèmia IBULL i el mateix any soc acceptat com a cinquè tauler, on comencen les meves èpiques derrotes. Els meus moviments es perfeccionen, aprenc noves tàctiques d'atac, estratègies psicològiques i cops de gràcia magistrals. Durant dos anys aconsegueixo les meves primeres victòries. El meu poder es cada vegada més gran. Domino la màgia blanca i cada vegada tenc un millor control de la negre. Ja no soc el simple aficionat que un dia va confondre un alfil amb la dama, però tot i que mengi a la mateixa taula que els mestres, tot i que el meu poder sigui comparable amb el dels millors, de moment encara soc mortal, de moment...

Avui es el gran dia. Que en preparin les destrals! Que es treguin les espases de la forja! Beveu tots de l'elixir de la victòria, aquest vespre soparem amb els morts!

Instruccions per anar de ventre correctament

El més important quan ens disposam a donar a llum ( amb el sentit literal de l'expressió) és haver menjat abans, tenir alguna cosa per treure, substància acumulada.

Una vegada estam preparats per començar el procés (normalment sentirem algun tipus de molèstia intestinal o bé al recte) ens hem de dirigir al santuari més proper (en algunes cultures també l'anomenen «bany» o «serveis») i ens asseiem, amb els calçons baixats (o la falda, en el seu defecte) fins als turmells, a l'altar (o vàter).

La millor manera d'asseure's és amb les anques lleugerament separades, facilitant l'expulsió; l'esquena recta i en vertical, per una caiguda més poderosa; i amb les mans sobre els genolls, per una concentració a lo Son Goku més Kame-Hame.

Finalment, el més important: exercim força abdominal (encorbant-nos cap endavant si fa falta) fins que notem la dilatació del recte, el fruit (o l'infant) començant a sortir, i «el plof!» quan aquest cau a l'aigua.

Constança

L'altre dia em va semblar veure't. Si no hagués tingut la certesa de que era impossible hauria creuat el carrer sense mirar, t'hagués perseguit entre els paraigües i les americanes xopes de pluja, m'hauria sentit perdut, desesperat entre una marea d'abrics i jaquetes, t'hauria vist, el teu paraigua vermell a la llunyania del carrer, apunt de pujar al bus. Hauria corregut fins arribar on eres, apartant a empentes la gent del camí que ens separava i t'hagués agafat per l'espatlla, esperançat, per a trobar-me amb un rostre que no era el teu.
Però no ho vaig fer.

La pluja va dissoldre les meves llàgrimes tot just sortien dels meus ulls, i per això fins que els llumets vermells no van desaparèixer, no em vaig adonar que estava plorant.

Recordo la teva olor durant les nits de pluja. Tenc por d'oblidar-me'n. És per això que quan plou em poso a plorar amb el cara contra el coixí.

M'estic tornat una maricona, però la culpa es teva. Com se t'ocorre morir-te? 

Després de la pluja

Va ploure durant tota la nit. La pluja va netejar les ferides, va dissoldre la sang i va fer desaparèixer les llàgrimes. Al matí el Sol va descobrir els cossos xops damunt la carretera.

El van enterrar el mateix dia. Una petita comitiva d'homes i dones vestits de negre va portar el taüt fins a un racó del cementeri. Al mateix dia s'efectuaven dotze enterraments més.

- Déu sap com s'ho va fer amb només sis bales.

Va dir un vellet amb cadira de rodes mentre una dona deixava sobre el caixó de roure una rosa blanca.

- Mestre, ell no volia ser enterrat.

- Ho se. Volia que l'incinerassin – els ulls del vellet miraven més enllà dels pètals color marfil de la flor. Miraven més enllà d'on hi podien veure els mortals -. M'ho va dir ahir mateix, abans de... «Incinera'm», va dir.

- I doncs?

- Tot és una formalitat, simple burocràcia.

I va callar.

Més persones és van acostar al taüt per a deixar-hi una flor. Alguns simplement van copejar suaument la fusta amb el puny, o ni tans això. Després la gent se'n va anar. Ningú no va dir unes paraules, una pregaria. No era el moment.

A la nit, una multitud va saltar les barreres metàl·liques del cementiri il·luminats per la llum platejada de la lluna vestits amb capes obscures i caputxes que els hi ocultava el rostre. Van anar fins al racó on hores abans l'havien sepultat davall terra, el desenterraren i portaren el taüt en processó fins al cim d'un petit turó, on li prengueren foc. També van desenterrar els altres dotze cossos, però a aquests els van cremar despullats, utilitzant-los com a base per al taüt de l'Andreas. Els encaputxats es van quedar drets envoltant-lo mentre les flames devoraven la fusta per arribar al fruit i creixien en una columna descomunal de foc i espurnes. Varen aguantar quiets fins a la matinada, quan les flames es van extingir en una muntanya de cendres.

Llavors tampoc es van dir paraules.

Tres i quaranta dos de la matinada, s'apaga el televisor, l'habitació s'enfosqueix de cop.

- Au vinga - Sis mascles, una pel·lícula de tres hores, una nit sempre massa curta...- , despertem a la bèstia.

La bèstia és remenada per la cama esquerra fins que s'aixeca d'un bot, gandul, amb els ulls cansats, la boca entre oberta i descambuixats els cabells. Amb cara de son.

- Joves, estic cansat, tothom fora d'aquí.

- Au, bon vespre maricones.

- I jo demà he d'anar a fer feina...

- Passem un tros de meló.

- Cagondell, arruix vos he dit!

L'estranya màgia de baixar les escales d'un tercer pis, quasi a cegues i amb una tallada de meló a les mans, només és comparable amb baixar un carrer desert, il·luminat de blanc lluna i groc farola, amb les mans a les butxaques, la caputxa posada... i alguns, amb una tallada de meló a les mans.

Després els cinc que queden entren per la porta del darrere del local tancat. Allà continua la nit, entre rialles, gent coneguda i begudes alcohòliques. Nosaltres no jugam a futbol, sinó a una cosa més simple. Metall contra fusta, metall contra metall. La piloteta entra a la porteria i la gent embogeix, salta, s'abraça. I es juga de nou.

I sense que un se n'adoni l'al·lusió del temps segueix passant, i acaba de fer-se tard, i es comença a fer prest. Una encaixada de mans, un parell d'abraçades i surts una darrera vegada al carrer.

T'estires les mànigues i et poses la caputxa. Et treus els auriculars de la butxaca... la meva música... aleatori... La casualitat et posa Norweigan Wood i comences a caminar, i comences a notar els efectes de la nit, i t'agrada. Viure de dia està sobrevalorat. No hi ha res millor que caminar de nit. La teva ombra contra la paret, les mans a les butxaques, els ulls que miren sense veure, cap endavant. Ets el caminant sense rostre ni ànima, ets mut, ceg i sord dins un poble de fantasmes, ets una ombra a l'obscuritat. I Al·leluia!

Les millors idees sempre venen de nit, amb els sorolls que la gent mai escolta, amb les sensacions que un poble adormit no pot percebre. Llarga vida a la nit i l'obscuritat! Llarga vida al fred i la malenconia! Llarga vida a la joventut i l'alegria! Llarga vida, i pròspera!

- Tu, jo m'he fos.

Sabeu que és caminar de nit amb pas cansat i el rostre fred, acariciat pel vent; sense haver tocat una gota d'alcohol i encara així, literalment borratxo, embriagat per l'essència de la nit; amb una olor desconeguda a les mans i regust amarg de la felicitat als llavis?

Jo ahir vespre ho sabia.

Vaig deixar de caminar. Pum. Així, de sobte. Després vaig entendre que havia arribat a casa, però en aquell moment una cançó ocupava tots el meus pensament i m'impedia pensar en res. Love etc. Davant meu es carrer continuava fins endinsar-se completament en la foscor. A la meva esquerra, una petita llum il·luminava el portal de casa meva. Me vaig baixar la caputxa i em vaig llevar els auriculars de les orelles. Es feu el silenci. Podia seguir caminant... o entrar a casa, i tornar a la realitat, a la rutina. Fàcil, no?

Vigilants del firmament

Jo, sent originari de les estrelles, les observo amb atenció. Quan una brilla per sobre de les altres, expressa el seu desig de transmetre un missatge.
Quan cau la nit, escolto amb mons ulls, a l'aguait de la estrella que m'enviï la seva lluentor.

41617304

Els dies s'acurcen,

la nit es fa més llarga,

i les primeres pluges de la tardor

anuncien l'inici del meu regnat.

El meu regnat entre les ombres.

Els fantasmes surten dels seus amagatalls,

els esperits i les ànimes ballen juntes.

I jo, rei impotent, màxim governant,

m'assec callat a l'ombra d'un racó

allunyat de qualsevol lloc.

Les estrelles seran els meus ulls

– tapades a la nit per grans núvols de tempesta-.

Els trons seran la meva veu

– i amb ella atemoritzaré als infidels dins les seves cases-.

El Sol serà el meu enemic,

i els núvols, els que em ceguen,
els meus aliats.

Els dies s'acurcen,

la nit es fa més llarga,

i les primeres pluges de la tardor

anuncien l'inici del meu regnat.

El meu regnat entre les ombres.

Poesia s'escriu amb llàgrimes, el drama amb carn i la prosa amb sang. Almenys la bona prosa, el verdader drama i l'autèntica poesia. Quan tu amb demanes «Que es poesia?» i jo et contesto «Tu» t'estic mentint. Per això no puc escriure poesia. Em quedo mancat de llàgrimes. Vesso tota la meva sang damunt la prosa. Com m'ha de quedar líquid per a llàgrimes?

Diguéssim un conjunt de rimes i versos enllaçats. No serien obra meva. No serveixo per a la prosa i serviré per a la poesia? Au venga!

Dies d'hivern

Les ones es rompen contra les roques portant el bram de la mar i l'olor de la sal, que impregna l'aire. Poca gent ha sortit a veure les onades. Aquests es passegen per la costa, solitaris, amb robes que ni s'haurien pensat posar uns dies enrere. Una parella d'estrangers s'abracen asseguts en un tronc que degué portar la marea. Em somriuen quan els somric. El cel anuncia pluja. Niguls grisos oculten el Sol i cobreixen el poble amb la seva ombra. Refresca. Una onada trenca prop de mi i l'escuma s'alça cinc metres cap al cel.

L'aigua està freda, però no tant com m'esperava. Trigo una mica en adonar-me'n. També s'hi veu força bé, uns tres bons metres. La mar m'arrossega d'una banda a l'altre, al ritme de les ones, però amb les aletes aconsegueixo un rumb mitjanament recte. La vida continua davall l'aigua.

Surto tremolant, amb les aletes en una mà i l'altre ben aferrada a les roques, intentant que no se m'emporti una onada. Dir que a fora fa renou es poc. Els trons d'uns núvols ara negres s'han afegit als brams de la mar, com dos gossos bordant-se. La pluja comença a caure. Gotes grans i pesades. Torno a estar xop i tremolant. Un llamp il·lumina un rostre encaputxat davant meu. No m'havia adonat fins aleshores. Em demana perquè.

- Feia molt que no em banyava.

S'hem queda mirant una estona i es torna a girar al mar. Es llavors quan els acabo de veure. Unes deu ànimes, totes encaputxades i amb les mans a les butxaques, mirant les ones o el mar. Em giro cap on ells miren. Les ones es rompen enmig del mar. Ones de dos, tres i fins a cinc metres xocant unes contra les altres, alçant-se imponents cap al cel. La mà de Neptú aixecant-se cap a la morada de Zeus. Fa tres dies érem a Agost. Més o menys. Una ona romp davant nostre. L'escuma s'alça i el vent l'empeny cap a nosaltres. Es magnífic. 

Miquel Seguí (2)

Quan em vaig despertar ella encara estava amb mi al llit. Vaig pensar que seguia somiant així que li vaig acariciar el llavi amb el dit i obrí els ulls de cop, com un gat. No vaig poder evitar somriure. Em vaig escapolir fora dels llençols mentre que ella es girava d'esquenes cap a mi disposat a desxifrar el misteri de la casa on vivia. Vaig encendre el portàtil, vaig escriure la paraula al cercador i, mentre xuclava el primer glop d'un cafè barat fumejant, vaig prémer el tabulador. Set milions i mig de resultats.

Quan tu dorms, jo em desperto

El silenci es un factor fàcilment associable amb la nit, que s'associa fàcilment amb el somni, amb descansar. Així doncs, en general, es dorm en silenci i es somia en silenci. Incrèduls. Els somnis aliens són el soroll que em desperta a les nits, als mig dies i als matins. Sóc la bèstia de l'obscuritat, el tirador somnàmbul, la llegenda negra. Únicament descansaré quan els altres dormin sense somnis; quan dormin sense despertar.

- Rafel.
- Que?

Té la veu de la son, dels somnàmbuls desperts, aquesta veu que, tot i ser un xiuxiueig, sembla que cridi als quatre vents el teu silenci.
- Que fas?
- Res.
El sento remoure's al meu davall i el soroll es torna a sentir a l'altre costat de l'habitació. Un cruixit suau...
- Rafel?
- Que vols?
- Que estàs fent...?
- Ostres! T'he dit que res. Es que no escoltes?
El soroll es repeteix però, més a prop...
- Rafel, no te n'adones?
- Adonar-me'n de que?
Hem gir-ho a la llitera de cara a la paret i arrufo el cap i les cames.
- Alerta...- xiuxiuejo.
- Que?
El tro talla l'aire com un crit infernal i sento les punxades a les cuixes i l'esquena. Al llit davall, el meu germà udola de dolor.
Torn a escoltar el soroll, però aquesta vegada no l'espero. Salto del llit deixant un rastre de gotes de sang i m'endinso en l'obscuritat.
Un segon tro, i els cristalls se'm claven al pit, el ventre i els braços, que hem cobrien la cara.
Entro de cap a l'armari. Deix enrere les crosses i les samarretes i aparec al bell mig d'una clariana. No hi més llum que la que les flames dels meus ulls desprenen. Cerco el soroll amb ulls i orelles, però en el seu lloc hi apareix un tercer tro. Més fort que els altres dos, amb el doble de ressonància i el doble de dolor.

Però ara ja se cap on anar. M'ha mostrat el seu amagatall. Em dirigeixo al soroll i, mentre el sento recarregar, m'hi tir. 

Obsessió?

Escolta, tenc un problema. Estic obsessionant. Estic obsessionat amb tu, amb tota tu.

Ocupes cada racó dels meus pensaments. Ets la raó dels meus sospirs, de les meves penúries, dels meus maldecaps. A la nit, la teva falsa presencia no hem deixa dormir, el llit se'm fa gran i no hi ha cap manera de fer-te fugir.

Ja no només es el desig carnal, la luxúria. Ara n'hi ha més. Es la teva silueta, de front, de cul i de perfil; es la teva mirada, el teu somriure; els teus llavis, els teus ulls. Somio amb despertar-me i veure els teus rissos escampats sobre el coixí, la teva espatlla despullada i el teu cos fent embalum sota el llençol. Si, et desitjo. Et desitjo a tu sencera. Vull tocar-te, acariciar-te, mossegar-te... Vull follar-te... Com mai t'ha follat ningú. Però ja no només es això. Ara també desitjo la teva ànima, el teu esperit. Et vull a tu, collons. A tota tu. Sencera en cos, ment i ànima.

Sento coses que mai no havia sentit. Impulsos que no creia que pogués tenir. Desitjos que fins i tot a mi m'horroritzen. Et vull despullar el pit. Esquinçar-te la roba amb voracitat. Arrencar tela, seda, i també la pell. Em vull fer lloc dins teu a través de la carn i els músculs, et vull rompre els ossos del pit per aconseguir el teu cor. I quan el tengui, bategant entre les meves mans, vull que xiuxiuegis el meu nom, i que diguis que m'estimes, que em desitges. Llavors et follaré.

M'estic tornant boig. O se'n diu amor? Suposo que l'amor compren més coses. Suposo que compren també sentiments més purs, més nets. Aquest n'és el problema. Somio amb una platja d'aigües en calma i una gran posta de sol a l'horitzó. El sol està a mig camí d'aquest. Amb mig cos dins el mar i mig a la superfície. Els núvols rojos, taronges i roses estan escampats pel cel, i a traves d'ells s'entreveuen les primeres estrelles. Lluents. Com els teus ulls. Esteim asseguts a l'arena. Recolzes el teu cap sobre la meva espatlla. I no et mous. El sol desapareix davall el mar, els estels passen... I amb el temps, la lluna també se'n va, i la llum creix rere nostre, però tu no et mous. Et quedes amb mi, i jo em quedo amb tu. Ens quedam junts. Perquè no hi ha res millor que puguem fer.

Això no m'agrada. Si pogués, t'odiaria. Per fer-me sentir així. Però és pensar en tu i sentir el borinots brunzir a la meva panxa, la sang bullir i l'adrenalina fluir amb ella mentre que el meu cos evoca automàticament la teva imatge, la teva silueta, tant de front com de cul i de perfil, i no puc. Em supera. Estic obsessionat.

El friki de sempre

- De veritat? Mai t'he fet el test?

- De veritat.

- Vaja – em passo el tovalló pels llavis i bec un glopet d'aigua -. Això s'ha d'arreglar. A vosaltres dues si que vos el vaig fer, i a tu també Mateu, no li digueu res.

- No t'agradarà Mireia – li diu la Marta, entre rialles -, es una altra frikada de les seves.

- Calla. A tos us encanten les meves frikades, no?

La taula esclata entre riallades que només es troben a les tantes del vespre, entre l'alegria dels amics de sempre, al local de sempre i amb la calentor de les herbes de sempre.

- Molt senzill doncs – amb freg les mans amb emoció i ganes -. Deu preguntes tipo test amb cinc respostes possibles per a cada una. Vull que responguis, sobre tot, amb sinceritat, avaluant cada situació com si de la vida mateixa es tractés. Sense bromes. Em segueixes?

- Perdó?

- Primera pregunta. Bé, no, pregunta zero: saps que és un epitafi?

- Un què?

- Epitafi, la inscripció gravada o destinada a ser gravada en una sepultura. La frase final, el darrer sospir davant les portes de l'inframón, la consigna secreta. Sabent això: Primera pregunta. Com a epitafi, que elegiries? Disposes, com he dit, de cinc possibles respostes.

- No t'enredis tant, Serafí.

- Paciència, Cristina. Deixa que degusti a gust aquest moment. Millor dit, deixa que tots, locutor, receptor i públic gaudeixi lliure i completament d'aquest moment de tensió...

- Ja!

-D'acord – ric –. Descansi en pau; /life; Game Over; No hauria d'haver fallat aquesta tirada; He vist coses que vosaltres no creuríeu.

La Mireia se'm queda mirant amb aquella mirada de confusió de qui vol mantenir la compostura encara sense entendre res.

- Seriosament?

Assento.

- Seriosament.

- Descansi en pau.

- Pse! Poca cultura...

- M'estàs dient que hi ha una resposta més seriosa i normal, més adequada, sense recórrer a l'absurd o l'estupidesa?

- M'encanta com xerres reina. I si. Existe. I si no fos perquè el meu col·lega, l'amo Mateu ja anés mig borratxo, ell mateix t'ho diria. Blade Runner, 1982, Lágrimas en la lluvia:

« Yo he visto cosas que vosotros no creeriais. He visto atacar naves en llamas més allá de Orión. Rallos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Thanhousen. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.»

Allargo més del compte el silenci teatral amb el cap inclinat damunt el plat i la mà majestuosament aixecada amb el dit del centre i l'anular separat, però, davant la meva sorpresa, la gent no aplaudeix.

- D'acord, el que jo deia... Deies que hi havia deu preguntes, no?

- Cert. Mateu, atraquem la beguda, aquesta serà una nit llarga... Segona pregunta. A una illa «presumptament» deserta, que t'emportaries? A, la teva fressa de Sailor Moon; bé, un bon llibre; ce, el sable laser; de, un smartphone amb connexió a Internet; e, explosius per a volar escotilles.

- La quarta, la de.

- Lògic, es l'única cosa que verdaderament serveix per a poder escapar, però coneixen-te, segurament només l'has triada per a poder seguir actualitzant el teu perfil del Facebook. Jo hagués triat la navalla del segle XXI, però per a gustos...

- Doncs jo preferiria la fressa de Sailor Moon...

- Saps que Mateu? Et quedaria bé, de veres, segur que ja la tens i te la poses els vespres per mirar-te al mirall.

Tots dos esclatam a riure de valent mentre les noies ens miren com ens miren sempre en aquestes situacions. Quan se n'adonen que la verdadera raça ària es la del Friki, i que sense ella no són més que simples mortals.

- Però t'he de dir – i li llanço una miradeta entremaliada que no passa inadvertida en el grup -, que la quedaria millor a la Cristina.

- Qui és aquest Sailor Moon?

- Ningú millor que tu, estimada. Però ja que t'hi interesses miraré de regalar-te una fressa d'aquestes el pròxim vint-i-cinc.

- Ni et molestis.

- Que si dona. Ara m'hi he entossudit. Mireia, següent pregunta. Completa la frase: quien mal anda...: mal acaba; és addicte a la vicodina; té destresa 5; té poders mentals ;té rompuda la «W».

- Mal acaba.

- Les padrines mai s'equivoquen. Començo a cansar-me d'aquestes respostes. De veritat que no n'hi d'altres que et cridin més l'atenció?

- Sí. Però m'has dit que et contestés seriosament.

- M'he expressat malament doncs. Volia dir que parlassis amb una mà al cor i l'altre al recte. Que la determinació i la sinceritat s'obrissin pas entre els prejudicis i les falses realitats que porta a les venes aquesta societat. Volia que qui parlés no fossis tu, Mireia, sinó la petita friki que portes a dins.

- No se que contestar-te.

- Ni falta que fa. Quarta pregunta. Els teus amics et criden per a: que els hi arreglis l'ordinador; quedar a prendre alguna cosa; assaltar una masmorra; fer una marató d'episodis; veure la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. Es senzilla.

Em mira, la meva mirada de súplica, i llavors mira a les seves amigues cercant una escapatòria.

- És igual. No contestis. Em se la resposta. I les altres també. Segur que com a to de mòbil prefereixes qualsevol cosa però que sigui discreta, que penses que a cap lloc s'hi està com a casa ja que Darlan, Endor i 127.0.0.1 no signifiquen res per a tu. Mai has arreglat una màquina del temps o has assaltat una masmorra. Avorreixes matar homes llop amb una espectacular ventrue i les maratons de Doraemon.

- Doraemon... La historia d'un jove en coma que s'inventa un amic imaginari i al final desperta i es suïcida... M'encanta.

- Joder Mateu. Que jo ho mirava quan era petita.

No comparteixo les seves rialles d'ara. De sobte em sento deprimit. Clavo la forquilla a la pasta freda, li faig donar voltes damunt la cullera i me l'empasso.

- Et passa res Serafí?

- Si.

Silenci.

-I... ens contaràs que és?

- Res. De sobte em sento com a deprimit.

Ni tan sols aixeco la vista del plat. Cosa que odio que la gent faci, però m'estic deprimint de veritat.

- Per?

«Per??»

- Simplement perquè a hores d'ara, mentre que jo, amb els amics de sempre gaudeixo d'una convers animada, unes delicioses herbes dolces i una pasta freda. A Barcelona es prepara l'obertura del saló del Manga, a Lloseta s'està jugant una intensiva de dungeons and dragons en pla informal, s'està duent a terme un campionat del LOL, al fòrum de dark guardians, es comenta el cinqué llibre de Pittcus Lore, s'està creant una precuel·la d'Akira, acaba de sortir la versió original de Ant-man, el senyor Buebo està parlant en directe per mitja del YouTube, Starwars VII està cada dia més a prop, i qui diu que una nau vogona no es troba ara mateix de camí a la Terra?

- Amb lo de la nau vogona t'has passat – la veu del Mateu romp el silenci -. Aquestes bromes no se fan.

- El que vull dir, es que parlant de tot això he recordat que hi ha una comunitat, un món sencer que hem reclama, que m'atreu amb la seva força tractora. Em sento dividit. Una part meva es troba a gust aquí, i l'altre us vol enviar a la merda i anar a dominar el món.

- Vols dir que no has begut massa?

- No. Però entenc el que vols dir, i tens raó. La nit es jove. Som tres a dos. Una amb el Mateu i les altres dues amb mi.

Ara sí que riem tots junts, i les nostres rialles s'eleven per sobre els núvols negres de la nit. Perquè la nit es jove i estem amb els de sempre, allà on sempre i amb les rialles de sempre.

El primer jardí

La malesa creixia entre les lloses de pedra del jardí i s'enfilava per les estàtues com els tentacles d'una bèstia marina. Monstres, guerrers, àngels, dracs, dimonis, figures erosionades, irreconeixibles, n'eren les seves víctimes. També recobria les columnes i els vells arcs que rodejaven el jardí d'estàtues. La roca vella, pareixia com creuada d'arrugues verdes i grises. Únicament era un paratge oblidat en el temps, i la vegetació se n'estava apoderant.

Vaig arribar al cim del turó quan el sol començava a caure del cel com una bolla de foc i s'enfonsava entre les muntanyes. La vella ermita estava deteriorada clarament pel pas dels anys. Les parets s'havien desgastat amb d'humitat i la molsa les estava cobrint, la malesa i les males herbes coronaven el vell mur de pedra que l'envoltava. El campanar estava esbucat, les teules de la teulada, quebrades. Les meves passes resonaren per l'església buida fins a desaparèixer entre les teranyines del sostre. La porta del darrera, la que donava al jardí, tenia les frontisses tan rovellades que quan vaig empènyer la porta amb la mà, va caure cap a fora. Les ombres eren llargues a aquesta hora. Vaig reconèixer àngels decapitats, guerrers mutilats i coberts de molsa; animals i bèsties terrorífiques, amb els claus caiguts i les urpes erosionades; dracs de pedra caragolats damunt ells mateixos, ennegrits, cremats. El vaig trobar al fons de tot, als peus d'un àngel amb el rostre esborronat, una ala estesa i l'altre al terra, dividida en dues lloses de pedra blanca. Tenia les mans al voltant del mànec d'una espasa llarga, que quasi arribava a fregar el terra. Ell estava estirat d'esquena, amb els braços separats del cos i una gran taca obscura al seu voltant -Una lleugera brisa va cantar entre les estàtues. Segurament el darrer cant del dia, abans de la nit-. Em vaig inclinat damunt ell. La malesa li rodejava els braços i les cames, continuava creixent cap al pit. Tot fulles i espines. Duia la roba esquinçada per set llocs diferents i fulles seques estre els descambuixats cabells. Els ulls, oberts i perduts cap al cel, estaven mancats de qualsevol llum o brillantor que indiqués vida. Les mans negres de sang coagulada estaven tancades en punys tancats. Vaig recordar l'home que havia estat en una altre vida. Un lladre, un assassí, un boig... un amic. Vaig pensar amb ell i amb mi, amb mi i ell. Em bastava mirar els seus ulls per a recordar nits fredes i obscures al costat d'una fogata feble i fonedissa, llargs dies de pluja cavalcant entre aiguamolls, nits no tan fredes, però obscures igualment. Pensava en tot això i més quan els seus ulls injectats en sang i de pupil·les grises, coberts per la fina capa de la mort, es van girar cap a mi.

Natàlia

La porta es va obrir sense emetre cap soroll i una ombra la creuà lleugera, entrant sigil·losa a l'habitació. S'acostà al llit caminant aferrada a la paret per no ser vista ni sentida. Quan passà per davant el balcó la llum de la lluna es reflectí en la seva llarga cabellera daurada, convertida en platejada, il·luminant feblement l'estància. Ja era ja al costat de la tauleta de nit quan s'encengueren de sobte els llums de l'habitació. El llit estava sense desfer.

- No m'agraden les visites a mitja nit.

- Et creia dormint.

- Tenc un somni difícil.

Es va girar de sobte cap a la veu del seu darrere i és troba amb un Andreas mig despullat i amb una pistola a la mà.

- Venies a matar-me?

- Tan poc confies en mi?

- No seria la primera vegada que un alumne meu ho intenta.

Ella se li acostà mirant-lo fixament als ulls.

- Jo no podria...

- Ja. - la tallà.

L'Andreas sortí al balcó encara amb l'arma a la mà i s'inclinà cap al buit, on després de tres pisos de caiguda lliure, el carrer es veia desert. Ella es recolzà d'esquenes a la barana cercant la seva mirada amb la seva.

- Si no has vingut a matar-me, ...

- No podia dormir.

- I has vingut a que et canti una cançó de bressol?

La seva mirada va recórrer els seus braços nus, plens del que primer pensava que eren tatuatges i llavors s'adonà que eren cicatrius. Formen el que pareixen símbols o runes.

- Que són tot això? - demanà acariciant-li el braç, amb els dits.

Ell ni tan sols la mirà.

- Són les marques dels àngels.

- N'hi moltes – es fixà que també les duia pel pit, l'esquena i el coll. Segurament li cobrien tot el cos-. Quantes en tens?

- Una per cada pecat.- es girà cap a ella, mirant-la amb els ulls de cendra mig tancats. La llum de la lluna li feia brillar les cicatrius, ressaltant-les damunt la seva pell- Tenc un passat que no crec que vulguis conèixer.

- Jo només vull una cosa.

Se li acostà a poc a poc, amb els seus ulls al seu pit i els llavis entreoberts.

- Una noia jove com tu no hauria de perdre el temps amb algú com jo.

Els seus cossos es trobaven a pocs centímetres.

- Qui ha dit que jo m'interessi per tu? - S'alça damunt les puntes i li mossegà els llavis. Li prengué les mans i les col·locà al voltant de la seva cintura.- Amb tanta marca d'àngel set pot reconèixer com a àngel, un àngel negre. - va endinsar els seus dits entre els cabells grisos de l'Andreas, estirant-lo del clatell cap ella i el tornà a besar. Quan els seus llavis es separaren li xiuxiuejà a cau d'orella alhora que la seva mà lliure li baixava per la cintura i se l'enroscava a l'entrecuix. - Mai no he follat amb un àngel...

Però ell l'allunyà d'una empenta més brusca que subtil i li digué amb veu freda i mirada gelada:

- Els àngels no follen.

És tornà a girar cap la ciutat oculta en les ombres i ella se n'anà airada amb passes llargues i el gemec de ràbia a la gola.

Abans de tancar d'una portada la porta es girà una darrera vegada per a veure aquell cos vell però endurit que rarament rebia la llum del Sol. Va observar les diferents cicatrius que li recorrien la columna i es fixà amb dues marques diferents de les altres damunt els seus omòplats. Fou una visió ràpida i incerta, però pareixia com si li faltassin dos trossos d'esquena.

La tasca

La nit de per aquí amaga misteris que ni tan sols ella gosa descobrir. Les ombres s'amaguen durant el dia i surten quan s'amaga el Sol. Els morts tornen a una vida perduda i les ànimes cerquen desesperades la sortida del purgatori. Tots els crims es duen a terme davall les estrelles. Tots els monstres neixen a l llum de la lluna. Licantrops, vampirs, àngels, dimonis; homes sense ànima, espectres ambulants, essers humans. La nit es obscura, els terrors la poblen, i la llum blanca i moribunda de les faroles d'un carrer deixat de la mà de qualsevol déu no basta per fer-los fora. Només els valents, els bojos i els estupids surten de nit.

“Espera... que ha estat això”

Aquesta vegada es real. Un home alt vestit amb americana, guants, barret i bufanda blanca. Passes elegants i silencioses. La llum de la farola parpelleja quan ell passa per davall, l'aire que l'envolta s'espesa i una cortina de boira es forma davant els seus ulls.

- Andreas...

- Àlbert – no es una pregunta. Cap dels dos no ha vist a l'altre mai més d'una vegada en tres milenis, però ambdós es coneixen perfectament-. Et creia mort.

- I jo et creia mort a tu company. Alegrem-nos de que no sigui així. Vinga, vine a saludar al teu vell camarada.

El vent gèlid xiula entre els dos homes, el silenci passa per entre seu es perd en la foscor.

- Que vols?

- Cerco al mestre.

- Abandona. No el trobaràs mai.

- Així segur que no. Que et passa Andreas? Et noto realment estrany. Has passat massa temps en contacte amb els mortals. No has d'oblidar qui ets.

- A tu tampoc et convendria oblidar qui soc. Em sorprèn que t'atrevesquis a acostar-te tant a mi després del que va passar la darrera vegada.

- No t'enganyis, camarada. I menys encara intentis enganyar-me a mi. Es veu de lluny que t'has fet vell, que has perdut poder qie en antany posseires. Ja no serveixes per a la tasca.

- M'estas reptant?

- T'estic dient el que penso.

L'Àlbert fa unes passes en direcció a l'Andreas. Un raig platejat apareix a la seva mà alhora que passa pel seu costat, tan aprop, que l'Andreas sent la doble pulsació dels seus cors. Fa una passa més i s'aturà darrere seu, amb el cap baix. L'Andreas es porta les mans a l'estomac, cau de genolls i escup una flema de  sang.

- La pròxima vegada que ens veiem vull que coneguis la posició exacte del mestre- la seva veu havia adoptat un matís autoritari, però seguia igual de freda i serena que al principi-. En cas contrari consideraré que ja no ets apte per a la tasca i seràs destituït- les mans de l'Andreas es treuen el punyal de l'estomac: una fulla elegant i senzilla de plata amb doble fil, no gaire llarga, i una creu cristiana invertida gravada al pom. La sang amb la que s'havia omplit produex un baf calent en contraposició a la frescor de la nit.- es aquesta la paraula dels tretze, governats pels sis, a les odres del suprem. No fallis la missió que se t'ha encomanat, camarada. Et tinc més estima de la que creus.

“Definitivament, la foscor es terrible”

Els primers rajos de claror comencen a il·luminar la tètrica ciutat, i a les parets d'aquesta hi apareix l'ombra d'un Andreas vell, caminant encorbat, pressionant una ferida al ventre amb les dues mans, deixant un rastre de sang negre, pròpia dels cors negres. Mentre, recolzat a la paret, avançava cap a un refugi les darreres paraules de l'Àlbert li ressonaven llunyanes en la memòria: “-I recorda camarada, comptes amb catorze llunes. Quan acabi el termini vindré jo mateix a matar-te.”

La Guia

Si  hi ha alguna cosa que realment em fascina dels humans, es sens dubte l'extranya necessitat de repetir una i una altra vegada el que ja s'ha dit o és clarament evident.
Frases del tipus: "Fa bon dia", " No s'hi veu", "Que alt que ets".
Al principi vaig atribuir-ho a que ens olvidam d'haver-ho dit, o temem fer-ho, i per això ho repetim.
Davant l'estupidesa d'aquesta afirmació, em vaig veure obligat a elaborar-ne una altra que deia que els humans necessitam exercitar els llavis i parlar de qualsevol cosa (encara que resulti estúpit) perquè, si la boca deixa de xerrar, el cervell comença a funcionar.


Avui dia estic cansat de cercar respostes elaborades on no n'hi ha i ho fic tot al mateix cubell de merda: «L'estupidesa humana no té límits»



~Ford Prefect & Serafí Ripoll~

Talls

Es va despertar amb el so de la pluja i la foscor d'unes gotes damunt l'espatlla nua. Sense obrir els ulls va endevinar que s'havia deixat la claraboia mig oberta i que l'aigua entrava per allà. «Bé, és millor que no pas unes goteres». Va obrir els ulls i la imatge d'un mirall romput li va donar el bon dia. Va aixecar un poc la mirada i va contemplar l'hora al despertador, que per miracle, seguia al seu lloc. Les sis i vint-i-tres. Tenia tot el matí i poques ganes de seguir dormint. A més, començava a fer olor. Poca, però olor. Després de dutxar-se es va enfundar en un tallavents verd, es posà uns guants de goma i una mascareta de cirurgià. Va rematar el "look" amb unes katiusques grogues. Després, amb poques ganes va tornar a l'habitació amb tot el que necessitava, va tancar la claraboia enfilant-se damunt del llit, va estendre sobre aquest un gran plàstic transparent que el tapava sencer, va tornar a mirar l'hora i, ficant la ma davall del llit i agafant-lo pels cabells, va treure el cadàver de la seva difunta esposa. «Bon dia princesa! He somiat amb tu tota la nit». La va estendre damunt el llit de matrimoni que fins a la nit anterior compartien i se la quedà mirant. No tenia la roba molt esquinçada, però ja no valia, l'hauria de llançar. El rostre tenia el color blau característic dels escanyats, amb la boca oberta seca i els ulls injectats en sang. Al coll les marques de la corda se li havien tornat vermelles. No li feia ganes que aquells ulls negres l'observassin mentre duia a terme tot el procés, així que li va tapar el cap amb una bossa del mercadona, va agafar el cúter i va començar, amb compte, a desvestir-la. Quan la tengué nua mirà una vegada més l'hora i dedicà una darrera mirada al cos de la seva companya. Si no fos per la cara ningú hagués dit que era morta. No tenia ferides, i la sang de les mans i els peus encara no s'havia començat a coagular de manera que no eren negres. Tenia la pell blanca que havia tengut en vida, les mateixes cuixes, cames i peus; la mateixa guixa, el mateix ventre; els pits menuts i els mugrons en punta; braços de pell fina i suau i mans de dits àgils, però morts. Amb una postura una mica estranya. La seva dona havia estat una xona bella i atractiva en vida i ho continuava essent de morta. Això darrer li duraria uns dies, va pensar, però llavors serà difícil reconèixer-la.

La imatge de la seva dona estesa damunt del llit, completament despullada i a més amb la boca, no tancada, però si sense dir un mot, va provocar una estranya excitació al Ramsey, una excitació que no havia sentit mai davant d'un cadàver. Es va plantejar la necrofília des de una perspectiva que mai hauria cregut possible. De fet, es va desfer el tallavents verd i es va treure el membre viril a fora, que s'aguantava suspès en l'aire amb una força que ell creia que no posseïa. «Amb la cara tapada està més bona que no pas abans». En certa manera fou un acte bonic. Una forma de posar fi a la seva relació amb un final mitjanament feliç per ambdós.

Estava tan excitat que li van bastar quatre embestides fortes. Curiosament estava humida. Com si acceptes el darrer fregament. El Ramsey degué pesar això, però quan en va treure el membre ensagnat va canviar d'opinió. Es va netejar i va tornar a la feina. Aquesta vegada es va equipar amb un bisturí del set, una xerrac de mànec d'olivera, unes tisores d'electricista i, a falta d'un bisturí del quatre, una fulla d'afaitar. Va dibuixar amb aquesta darrera un tall que anava des de l'enfonsament del coll fins a la guixa, repetí el procés amb el bisturí, deixant un rastre de sang obscura al seu darrere, va fincar les mans dins del tall i en va separar la pell del cos. Li va tallar els ossos amb traços calculats, li desfé els budells i l'estomac, li esquarterà els músculs i li separà amb compte els òrgans vitals de la resta del cos. Va ficar els ossos dins una bossa, la carn i les butzes dins una de diferent i els òrgans dins tapers. També ficà dins tapers els ulls, el cervell, l'encèfal, el cerebel i els conductes auditius. La resta a la bossa. Es va preocupar de separar els cabells del cos abans de de esquarterar-lo, i els va deixar amb cura, fermats amb un llacet dins el comodí que lo havia pertanyut a ella. Finalment tancà les bosses i els tapers, plegà amb compte el plàstic de damunt el llit, ara ple de sang i ho ficà tot a la gelera, d'on abans necessità treure el que hi havia a dins. Eren les dotze hores exactes. Va buidar dos pots d'ambientador dins el dormitori, es va llevar la roba i la ficà a la xemeneia, es tornà a dutxar a consciencia, es vestí amb roba nova i baixà a la cuina, on un davantal de carnisser i una trituradora manual l'esperaven amb un somriure de felicitat, com radiant arcs de sant Martí.

No cal dir que es passà el dia elaborant brou d'ossos i triturant la muntanya de carn, cartílags i pell que havia acumulat. Tampoc crec que interessi saber que va emprar-ho tot per omplir envasos de carn picada per a dur al súper on treballava al dia següent. Però com que les històries comencen amb un principi agradable i final feliç, el Ramsey es va asseure davant l'ordinador, havent forrat amb paper de plata el disc dur i la placa base anteriorment amb paper de plata, amb una tassa de xocolata calent i una curada de sucre. Era nit tancada i els grills cantaven des del carrer. Va entrar a la deep web i va crear un anunci nou amb lletra còmic sans:"Ramsy P., venda segura d'òrgans al millor preu". A fora, un estel fugaç creuava el firmament deixant una estela de pols blanca al seu voltant.