RESERVAT

L'aire fred li passa a través del pijama i li eriça el pel de la pell, els mugrons s'endureixen de cop. Son prop de les quatre. La lògica duu a relacionar foscor amb aquesta hora, però allà sempre fa claror. La nit adopta el tò taronja de les faroles i els núvols es tenyeixen d'un vermell apagat. No hi ha estrelles per observar, ni una lluna a qui udolar.

Pensa en saltar, com cada vespre. Es visualitza a ell mateix pujant a la lleixa, amb una mà a la paret per aguantar l'equilibri i el cos inclinat cap endavant, car el marc de la finestra no es prou gran per a que s'hi estigui dret a dins. Calcula la força amb que s'hauria d'impulsar per sobrepassar la terrassa del pis de abaix. S'imagina adoptant la postura que fa servir per llançar-se de cap al mar, a l'estiu, des dels penya-segats de roca erosionada per les onades, impregnades de sal. Un impuls de cames, les mans juntes, estirades cap amunt, el cos corbant-se, abaixant el cap en direcció al terra. Cauria just al límit de l'aparcament, i el seu cap rebentaria com una síndria madura en tocar el terra, i un gran núvol de sang s'estendria per sobre l'asfalt brillant, cobrint aquelles lletres deteriorades Army Rust blanques, senyalitzant un dels pocs aparcaments reservats, i l'únic on mai, sota cap circumstància, no hi havia un vehicle a sobre. Ell pensava que estava reservat per a ell, expressament per a que ell hi saltés de cap, des de la finestra del bany del quart pis, i cada nit n'estava més segur. Ja podia ser quan tornava a les tantes amb la vista borrosa i el pas irregular, o quan es rentava les dents després de cagar o acabar de dutxar-se, a punt per ficar-se al llit; ja podia ploure, fer un vendaval o una calor que semblava que l'aire fos baf, i et glopejava el rostre, de tan dens com era. Cada nit treia el cap per la finestra, es recolzava a la lleixa i sospirava dues o tres vegades, lamentant que l'aparcament seguís buit. Algun dia, pensava, i no sabia del tot cert a que es referia.

Renous

No em molesta la llum a l'hora de dormir, gens, ja sigui el sol de migdia o una bombeta mig fusa al fons de l'habitació a mitja nit. Ulls tancats i endavant. El problema és el soroll. Majoritàriament els llunyans o dèbils. Renous que de primeres passen desapercebuts i no els notes mentres fas coses però quan t'atures un moment, t'arrufes davall l'edredó i deixes que t'impregni el silenci de la nit... Un xiuxiueig d'alguna emissora perduda... El goteig de la tuberia rera la paret... Els càntics dels borratxos tres carrers més avall... Un puta mosquit pul·lulant per l'habitació...

No es podia dir que dugués pas massa temps vivint allà, però aquell vespre no em deixava dormir un soroll que no havia sentit encara cap vegada en els tres mesos que dormia al col·legi. No tenc un coneixement prou complet per identificar amb exactitud un instrument d'oïda, però m'agrada dir que era una viola. No em semblava un violí i prou. Viola, doncs.

Generalment no tenc cap problema amb la majoria de renous d'aquests tipus (tret, potser, que no em deixen dormir), i no tocava pas malament el propietari d'aquella. El que m'empipava era que no sabia d'on venia. No acabava d'identificar si era a sobre, o al veïnat i això em molestava interiorment de mala manera, doncs em començava a agradar i volia col·locar-me de manera que el sentís bé i no podia. No em sonava que ningú del meu pis tocàs cap instrument, però no volia dir res. Així que finalment vaig sortir del llit i em vaig posar uns calcetins gruixats i vaig abandonar definitivament les poques ganes de dormir que tenia. Al passadís, el renou de la diagonal entrava pels finestrals oberts, i emborronia la música que jo seguia, i qualsevol altre. Així com avançava a poc a poc cap a l'escala és mesclava amb el bufar del vent i els llums que passaven i fugien pels vidres entelats d'un quart pis de Barcelona. Cada cop sentia menys i pitjor la viola, i en conseqüència començava a sentir qualcom que m'extranyava més. Per l'escala pujaven veus d'entre l'obscuritat, sons greus i coordinats que donaven l'impressió de venir del més profund de l'edifici. Les veus entonaven plegades i es balancejaven harmònicament entre els sorolls de l'exterior (vent, motors i velocitat) en una mescla que recordava al cant gregorià. L'escena, que devia ocórrer a les dues i cosa de la matinada, era realment curiosa. Al cinquè pis les veus es sentien més dèbils, però darrera de cap porta no es sentia cap instrument de corda fregada, ni de cap altre. A la 504 i a la 515 és roncava amb força i alegria, i algú estava parlant amb somnis a la 524, però res més.

Vaig tornar a l'habitació i em vaig arrufar de nou dins el llitet. Ara algun instrument de vent acompanyava dolçament la viola. Van tocar plegats fins a la matinada.

In a cold October rain

Dins el meu cap sona una música. Ja no sento res pus.
(...)
D'entre la multitud apareixen els monstres, sense rostre, tots de negre. L'instint em suggereix córrer, però la música no hi està d'acord. Aixeco la mà amb el polze i l'índex estirats, simulant una pistola cap al pit d'un d'ells. "Pum!". Em trenca  el canell amb el seu braç acabat en ferro. Fa mal. Em passen per sobre i em llancen cap enrere.
El terra és molt còmode, fan ganes de quedar-s'hi ajagut... Però la música continua.
M'aixeco, trec la navalla amb la mà sana i li clavo a un dels monstres a l'esquena. No li faig mal, però és gira i em colpeja al cap. Foscor.

Segon cos de Vicenç. (somni)

Vaig notar una vibració estranya al pit i el meu cor es va aturar en sec. Vaig sentir silenci, un silenci brutal, i un calfred que em posà tots els pels de punta. Davant meu el miquel obria molt la boca i es movia amb moviments bruscos a càmera lenta. A poc a poc la sala es feu cada cop més lluminosa, fins a cegar-me, i vaig sentir el cop del meu cap contra el terra. Tot es feu blanc, ple de llum, i de sobte em sentia lleuger i transparent, com si no hi hagués res sota la meva pell. El blanc va donar pas al gris platejat i vaig veure ones gegantines coronades d'escuma. Llavors un cel gran i ample, amb mil estels per sobre meu i densos núvols al meu davall. Un au de foc gris, una gran alzina sense fulles; un camp immens, cobert de cadàvers; una catedral penjant de la vora d'un precipici; un llop negre cobert de neu, grumers brillants sobre la sorra i un ull gotejant tinta. Després foscor i el soroll del vent contra les branques dels pins. El tacte de la terra davall meu i la llum de la lluna cremant-me la pell. Mai no havia vist una lluna tan brillant, ni tan grossa. De cop però començà a canviar de forma i caigué del cel, com una ploma sense pressa, en direcció a la mar. La vaig seguir amb la mirada i de cop em vaig trobar a la vora del precipici. Ella ja no brillava i s'estava d'esquenes a mi, esperant potser veure al seu marit sortir en qualsevol moment de darrera l'horitzó. La vaig cridar «-Isil!» i quan es girà els cabells negres van onejar suaument cap a l'Est i el seu vestit blanc se li cenyir al cos mostrant la seva silueta natural. El seu nom de nimfa va perdre el sò abans de sortir per la meva boca i em vaig llançar cap a ella fins agafar-li les mans i besar-li els ulls, grans, rojos, plens de llàgrimes. Més quan la vaig intentar abraçar els meus braços van travessar la seva pell pàl·lida, que es començava a desfer davant meu, com un somni a la matinada. Vaig cercar les seves mans, el seu coll, el seu tacte; però era com endinsar les mans dins un núvol de boira. Una força major m'estirà cap endarrere i vaig xiuxiuejar unes darreres paraules, les que mai li havia arribat a dir. Ella em va somriure abans de desaparèixer i va estirar una mà cap al meu rostre, notant jo per darrera vegada el seu tacte fred... Em vaig despertar al terra del taller, amb els meus amics observant-me des de dalt, a punt d'enterrar-me. 

Corb marí

Un restaurant luxós, amb cadires forrades de pell i aranyes de cristall penjant del sostre. Al fons, una taula redona ricament parada, amb un sol ocupant: un ancià de cabells blancs i enfundat en un vestit negre de tres peces. Un cambrer li acaba de portar el sopar dins una font de plata. Li serveix una copa de vi blanc, espera la seva aprovació i marxa. El siset talla el primer mos sense mirar el plat, se'l porta lentament a la boca, mastega sense pressa i cau mort sobre la resta del sopar. 

Meganolit

- És magnífica.
- És sublim.
- Quins matisos!
- Quina textura!
- Observa el seu cos, que sinuós! Quines corbes!
- Analitza el seu aroma. Ho notes? Això mai s'apreciarà tant com ara!
- Jo l'haig d'immortalitzar, vaig a cercar la càmera!
- Gran idea! Però em reservo tots els drets. L'obra és únicament meva!
I així en Joan corregué a cercar la seva càmera i l'Albert l'esperà sense apartar els ulls de la seva creació. Estava realment fascinat. Feia setmanes que no mirava res amb tanta admiració, tanta devoció. Estava hipnotitzat, realment perdut en l'anàlisi interminable de cada pleg, cada relleu, cada reflex de la llum del lavabo sobre la seva superfície humida. Segurament hagués acabat embogint si ningú no l'hagués interromput, però de sobte va sonar el telèfon i sortí del seu estat de somni. S'incorporà de la seva postura d'observador, s'acabà de llevar el calçons i acudí, despullat de cintura per avall, encara amb el cul emmerdat, a la trucada.
- Digui? - Mentrestant, en Joan tornà amb la càmera penjada del coll i carregat amb un focus i una pantalla. - Ei, Pere Miquel! Què tal, que contes? - S'istalà dins el bany i muntà l'equip en el reduït espai, ficant el focus dins la dutxa. - Ostia, que fort! I lo de na Miquela com va quedar? - Sortí un moment i tornà amb el trípode, - Si, quins temps, tu. Hauriem de mirar de quedar algun dia, tots junts.- prengué un parell d'imatges, canvià la llum, l'objectiu, el temps d'exposició,... - D'acord, idò m'envies un correu amb tot i ho adjuntarem amb els documents de l'H2 i tot lo de Madrid. - Amb dos minuts va enllestir tota una sessió fotogràfica. - Molt bé, diumenge ens veim a Ca'n Donostia i ho acabam d'enllestir amb dues copes, eh? Venga, que vagi bé.
Penja i sospirà "massa emocions juntes, necessit un poc de metal".

- Albert, jo ja he acabat, estiro la cadena?
- Espera. Ja l'estiraré jo, que encara m'haig de rentar el cul.

I així finalment, el Meganolit, que fou el nom amb el que el van batejar la setmana següent, quan el van presentar al públic en una humil exposició a la universitat, va tornar a l'Origen, cobert de sedes blanques (bella mòmia sense embalsamar), en un darrer viatge fins a la descomposició. El Meganolit va veure la llum uns breus instants abans de tornar per sempre mai més en la completa obscuritat d'on havia arribat.

Stockholm

El carrer desert. Encara hi ha llum, però. Caminam ràpid, distrets; arribam al semàfor, llum verda de cop, ens creuam.
- Juna!
Sóc a l'altre carrer, ja, i ella ja ha creuat també. El meu company és gira confós. Ella s'atura. Gira el cap.
"Juna?"
La vista em falla, s'emborroneix, de sobte el semàfor brilla amb més força. M'ha semblat que ho era. El seu nas, els seus ulls, sa boqueta. Potser els cabells... Eren foscs els que he vist? Portava caputxa i bufanda, però encara així... Semblaven rossos?
- Juna...
S'ha tret l'auricular esquerra i li ha caigut la caputxa. Cabells daurats; curts però daurats.
No torn a creuar el carrer. La llum canvia a roja, però no passen cotxes per la carretera. Si és ella no em reconeix. És queda una estona mirant, cercant el meu rostre en una memòria equivocada, és torna a posar la caputxa i continua carrer amunt a pas lleuger, delicat. És el seu rostre, els seus ulls, el seu nas. Però no és ella. Ella està molt lluny. Seguim caminant, es fa tard.

Segon cos de Vicenç. III

Al matí eren les 9 però encara no havia sortit el Sol. Ens vam arreplegar al pati i vam marxar com una processó silenciosa cap a la cala.

M'havia separat d'ell quan li va pegar l'atac i em van demanar que sortís. Abans havíem estat conversant tots, escoltant-nos uns als altres, o simplement deixant que el silenci de la nit ens impregnés sencers. Ell a vegades es quedava mirant el no res i parlava sol, amb algú que no l'abandonava mai. De cop va caure cap endavant i començà a tremolar. Quan sortia vaig veure un cop més l'ombra de l'Andreu, que es feia immensa a la paret, aixecant el braç i apunyalant el cos del Vicenç amb una agulla llarga.

A la cala encara hi quedava una mica de boira que ballava sobre el mar i no s'arribava a veure l'horitzó. El Sol quedava a l'altre banda, darrera les muntanyes, i si des de la casa encar teníem claror, allà abaix la matinada encara no hi havia arribat. Allà on el mar llepava la sorra tres llaüts blancs amb veles negres es balancejaven al ritme de les ones, descordinats. Ell s'estava una mica més apartat, amb els peus dins l'aigua i cobert amb una manta. Acariciava les cordes d'un banjo vell.

Els corbs marins ens van acompanyar mentre ens endinsàvem dins el mar. Quan vam sortir de les mandíbules de la cala els primers rajos de llum van sortir d'entre les muntanyes, cremant-nos l'esquena, però tot d'una els cobriren els núvols de tardor i tornar a regnar l'aura fúnebre que ens envoltava des de que havíem abandonat la casa. Quan s'aturaren els motors les naus es quedaren surant una al costat de l'altre i abans de sortir va deixar que assaboríssim el silenci que s'havia format de cop. Ningú havia dit res en tot el trajecte. Res. Semblava que tots haguessim de morir aquell dia. Quan finalment sortí del caramot anava nu, amb braçalets gruixats de ferro als canells i els turmells, i amb la cabellera negra amollada com una cascada sobre la seva esquena. Tenia els ulls més vermells i enfonsats que mai, però la seva expressió irradiava tranquil·litat. A més, somreia. Caminà entre el passadís que vam formar davant ell, cap a proa. Érem tres llaüts blancs plens de figures negres observant a un cadàver gris que anava a enfonsar-se per sempre en les profunditats. L'Andreu l'esperava inexpressiu i l'abraçà quan es trobaren. Vaig veure brillar dues llàgrimes que sortien de la seva màscara.
- Company...
- Germà.
El Vicenç somreia, no em cansaré mai de dir-ho - en part perquè no em deixava de sorprendre i en part, perquè – era un somriure sincer i tranquil (com ell), ple de records i enyorança, que ens arribava a tots. Seguí somrient quan l'Andreu es tragué el revòlver de l'americana i enfonsà el canó al seu estómac. Va disparar cinc vegades - ho havien acordat la nit anterior - i a cada tro s'abraçaven més fort, per no deixar-lo caure. Es va mantenir dret, tremolant, mentre la sang li cobria les cuixes i regalimava fins al mar. Va romandre així cinc minuts llargs, movent únicament els ulls entre els -trenta- observadors, acomiadant-se per darrera vegada de tots nosaltres.

Finalment se va separar de l'Andreu amb dues passes sense forces cap enrere. Va respirar la brisa marina i va fixar la vista en un punt on no hi havia ningú. Li va somriure, i va caure d'esquenes al mar, on s'hi enfonsà per sempre. Em vaig imaginar els seus ulls oberts veient com les darreres bombolles d'aire se li escapaven del cos i fugien cap a la llum, tacada de vermell sang, mentre el seu cos s'enfonsava cap a l'obscuritat i els seus pulmons s'omplien de l'aigua de la mar.

L'Andreu es quedà a proa, mirant el forat per on havia desaparegut el seu amic. Es va guardar l'arma ensangonada i tragué d'allà mateix una rosa de pètals negres que llençà al mar.

Lux

Quan Luzbel fou alliberat de les cadenes havien passat cinc-cents segles.

Cinc-cents segles l'àngel havia passat en la foscor, podrint-se en vida. L'odi i l'enveja havien mantengut sempre el seu esperit conscient, però el seu cos havia perdut la llum i la força. Quan s'arrossegà per primera vegada cap a la sortida del pou, la llum del dia li va cremar els ulls, la pell pàl·lida se li desféu a trossos i les poques plomes de l'alam que li quedaven caigueren al terra, on es van fondre com si fossin de pols. El portador de la llum es refugià a l'ombra i es deixà caure al terra. Hagués plorat, de impotència, de tristor i enyorança, però sobretot de ràbia, amb llàgrimes negres que s'emportessin les darreres gotes de bondat i misericòrdia que li quedava a dintre. Però no podia. Tot just li quedava sang a les venes.

Des d'allà on era va mirar per última vegada la llum que llunyana i es girà cap a l'obscuritat, més enllà d'on havia estat tancat, més endins dins la cova. Si alguna cosa el podia tornar a fer volar, ascendir més enllà dels estels, era allà abaix. S'incorporà com pogué i avançà en la foscor, arrossegant la capa de pell morta que un dia havia estat blanca i lluminosa, plena de plomes de cristall.  

Segon cos de Vicenç. II

Me vaig despertar davall un sostre que no coneixia. La llum de la lluna il·luminava l'habitació on havien col·locat llits i matalassos per acomodar a dotze persones. Al meu damunt hi havia una taca d'humitat on es reunien algunes teranyines d'esquerdes. Vaig obrir els ulls i no els vaig poder tornar a tancar. 

Vaig abandonar l'habitació i vaig sortir al patí, a prendre la fresca. La lluna, alta, envoltada de núvols de plata, donava a totes les coses el mateix to pàl·lid i fred, grisos. Es sentien les ones del mar, i vaig seguir el soroll entre els pins fins arribar a un penya segat. Al meu davall les ones rompien directament contra la paret de roca. Cap a l'est s'hi entreveia una petita cala de pedres mullades que brillaven com si fossin de cristall. Al fons, l'horitzó es confonia amb el cel ennuvolat. 

Quan tornava vaig veure llum a la terrassa del segon pis. De sobte algú començà a tocar la guitarra. Vaig seguir el sò de la música per entre la foscor de dins la casa del Vicenç, i així com abans havia trobat el mar, vaig trobar unes escales estretes darrera la cuina, que donaven a una única porta oberta de la que en sortia la càlida llum que havia vist abans i que queia per l'estreta escalinata. A dins hi havia el Miquel tocant la guitarra prop de la terrassa. L'havia conegut el dia anterior. També hi havia el Joan amb una altre guitarra, mirant el terra. A fora, recolzat a la barana es retallava la silueta d'un altre home. Un quart vagava per l'habitació i em va indicar amb un gest que guardés silenci quan em va veure, alhora que hem convidava a passar. Era una melodia trista i lenta, de notes llargues. El Vicenç estava assegut d'esquenes a mi, davant un gran llenç fosc.  Anava despullat, i tots els tatuatges li brillaven a la llum de la bombeta del seu damunt. Em vaig asseure al seu costant i em va somriure sense deixar el que tenia entre mans. Quan la cançó va acabar l'habitació va quedar en silenci durant uns segons, fins que el Vicenç va cridar «Bravo!». I en varen començar una altra. En Joan cantava fluix mentre en miquel tocava. No se l'entenia, però la melodia era agradable.

- Es bell, oi? - me vaig girar cap al Vicenç, que m'havia fet la pregunta, però segui amb el pinzell a la mà donant capes i més capes a una zona que semblava acabada des de que jo havia entrat – La música es la més bella invenció dels Lilim. Aquesta peça en especial em commou d'una manera especial.

- Escolta, Vicenç...

- Si?

- Que se suposa que és realment tot això?

- Doncs es una al·legoria a la salvació que se'm va ocorrer fa dues setmanes.

- No, això no.

Em va somriure.

- Ja. Espera un minut.

Acabà el quadre, es rentà les mans amb un pedaç i s'aixecà.

- Vine.

Vam sortir a la terrassa on encara hi havia la figura d'abans, que es girà en sentir-nos. Tot ell estava ocult en la foscor, sobretot davall la llum lunar, i només se li distingien els ulls, que brillaven com si tinguessin llum pròpia. Canvià una mirada amb el Vicenç i es ficà a dins.

- És l'Andreu, gran amic. S'encarregarà de fer els honors, demà.

- Vols dir que tot això es de veritat.

- Es clar que si. Sembles confós.

- Crec que sóc l'únic que no s'ho acaba de creure de tots els que hi ha a aquí. O l'únic que realment ho compren.

Somrigué, com em somreia sempre i encengué la pipa que havia portat i se la portà als llavis. Va pegar una bona fumada i el fum s'enlairà fins a perdre's en la foscor.

- Fa tres mesos em van sentenciar a una mort lenta i penosa en la qual em contemplaria a mi mateix perdent progressivament la meva vida, fins que deixaria d'adonar-me'n i finalment «fugiria». Em van donar un any i mig com a molt per a tot el procés. Vaig passar dues setmanes prenent antidepressius i altres químics, anant a l'hospital cada poc, i lamentant la meva sort a cada moment. Fins aquí es real.

Llavors vaig entendre que no moriria connectat a una màquina, dins una sala d'hospital, sense cap imatge a la meva ment. Perquè mai no ho havia volgut, perquè no ho volia, i perquè tenia elecció. Vaig descobrir que si que tenia elecció.

- Et podies matar abans.

- Puc acabar quan jo vulgui. Aquest es l'autèntic do de la vida. Escollir el final. Moriré conscient dels meus actes, conscient del que és el que realment vull. Feliç i satisfet, i amb dolor, que és més divertit.

- Es de veritat, doncs?

Expirà una llarga bafarada cap al cel i contestà seré.

- Si. Es de veritat.

- Ja.

(Silenci)

- M'agraden els tatuatges.

- Gràcies. El disseny es meu. M'ha durat quasi un mes que me'ls fessin tots, però el més difícil va ser la setmana anterior per decidir exactament quin model seguir. Volia una indumentària adequada per a demà al matí.

- Em sembla que t'enyoraré Vicenç.

- Jo també company. M'hagués agradat que haguéssim pogut fer més coses plegats. Hi havia molts projectes...

- Si...

(Silenci)

- Ella ho sap?

(Silenci)

- No - (Silenci) -. Ja no viu al pis. Ningú no en sabia res, ja – li vaig veure brillar les llàgrimes mentre li queien galta avall -. This bird had flown.

(Silenci)

x

Segon cos de Vicenç. I

Era un d'aquests dies que tot el cel estava cobert de núvols i en calma, sense vent. Et donava la impressió de que s'havia de posar a ploure d'un moment a l'altre. Jo anava al seient del darrera, mirant el cel, com si es tractés de les ones de la mar. Ones grosses de cotó, congelades en el temps, a mig camí entre rompre's i desfer-se. Tenia al cap la «invitació» del Vicenç, si es que se la podia anomenar així. Molta paraula que no deia res clar, sols «vina», «el dissabte», «recorda'm». Un paper blanc dins un sobre gris. Escrit a mà, tinta negra, bona cal·ligrafia. Molt seu.

Una tanca tradicional de fusta marcava l'inici de la finca, rodejada d'una pared vella de roca de marès, mig esbucada, amb arrels i mates que en sortien per tot. La casa, uns vint metres més enllà estava envoltada al se torn d'escultures de marbre, ferro i pedra, algunes a mig fer, entre les quals la resta de visitants hi havien aparcat els cotxes. El taxi hem va deixar allà enmig, entre un àngel deforme i un braç que estirava els dits cap al cel. El conductor hem baixà la maleta, em cobrà i partí, deixant-me «sol».

- Estic feliç de que hagueu pogut venir tots, relativament.

Estava lleugerament diferent del que jo recordava (car, feia més d'un any que no el veia) però es movia igual, parlava igual i feia els mateixos gestos que el primer dia que el vaig conèixer.

- Tenc bastant clar com aniran les coses, i volia que vosaltres hi fóssiu.

Tenia un aire més apagat, però, més ulleres davall els ulls, pell més pàl·lida, ulls més enfonsats.

- Avui ha estat un gran dia. De veritat. Demà al matí ens farem a la mar.

Fins ara havia parlat d'una tirada, un llarg i emotiu discurs, però aquí es refrenà.

-...significa molt per a mi el «com», per damunt del que realment comporta. Aquests darrers mesos han estat diferents a tota la meva vida anterior i no em sento trist o... desanimat perquè «tot» ja acaba. Es difícil d'explicar. Vull dir que, si, fins fa un parell de mesos vivia amb objectius de futur i tal; però res comparat amb el que aquests tres mesos. Cada acció que jo feia, cada pensament, cada... cada glop d'aire i bateg del meu cor, anava dedicat a aquest afer. Tot. Era el més important per a mi, el més important que havia fet mai. I ara estic feliç, no d'acabar-ho, sinó de saber que el resultat es bo. S'ha aconseguit- S'aturà un altre cop a respirar. La gent no deia res. Erem una vintena de persones dins aquell soterrani i totes estavem pendents d'ell. De tot el que deia i feia, com si fos un fenomen natural, un cometa que passa sols cada vuitanta anys, i la bellesa del qual es curta i efímera. Mirà al terra amb les mans al cap i rigué de sobte -. Demà «tot» acabarà, per fi. Es perdrà el sentit de les coses. S'erosionaran els records i la música deixarà de sonar. Però ara que soni fort, i estrident. Facem que aquesta nit sigui memorable!.

I alçà la copa buida per sobre del seu cap i encengueren els altaveus i sortirem tots a fora, a cridar en la nit, udolar a la lluna, beure, menjar i dansar al voltant de foguerons alts i lluminosos, que enlairaven les guspires amunt, amunt, amunt.

De la creació de la concepció del propi autor com a persona i el Drac sense nom

Tot molt cut and paste, avantguarda total: 

- Contexte lingüístic: La Saga Eragon, de Cristopher Paolini, segurament el quart llibre, tot i que ara no n'estic segur. 

- Contexte extralingüístic: Una confessió interna, una buidor de budells de l'anima i el pensament, un viatge als traumes reprimits i la concepció de la persona, el sentit de la vida, l'univers, i el tot.

[23:12, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Entre las tantas aventuras de la saga i els diferents personatges, trames i tal i merda:

- Els dracs tenen una esfera de cristall dins el seu cos anomenat cor de cors (que es on resideix l'ànima del drac pa siempre [o fins que se "suïcidi" en una espècie de coma etern o negació del tot del que se pot tornar en estar preparat o no])

[23:13, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Durant segles es va creure que Galbatorix, el malote, havia acabat amb tots els dracs de la terra a excepció del seu.

[23:15, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Passa que hi havia un cambra secreta màgica oculta on es guardaven centenars de cor de cors (alguns antiquíssims) així com ous per eclosionar i màgies diverses.

[23:15, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Es prota en un moment donat se posa en contacte amb aquests.

[23:16, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: N'hi ha que són anteriors a la invenció del llenguatge com a tal o que directament l'han oblidat i estan amb un estat que avui en dia de diria "casi vegetal" però completament conscients, plens de poder i tal i qual.

[23:18, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Un d'ells durant el viatge contacta amb la ment del protagonista i li transmet la imatge d'un ocellet volant entre els arbres.

[23:18, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Sols dura uns segons.

[23:18, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: I només ocorre això.

[23:19, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Que volia transmetre realment el vell drac? ( Una bèstia colossal realment al costat de les dimensions de l'au)

[23:20, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Potser era un record de la seva primera presa, potser una lliçó de saviesa extrema, potser només una admiració a la bellesa i l'elegància d'allò que de primeres sol passar desapercebut.

[23:21, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: No s'especifica al llibre ni tampoc sé li torna a fer referència mai.

[23:21, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Simplement passa.

[23:22, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Aquest drac (de nom desconegut) es el personatge que més i mai en cap altre lloc, gènere, o format m'hi he sentit més identificat.

[23:23, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: No des del primer moment, però si després d'anys de reflexió.

[23:23, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: El no poder o no voler trobar les paraules o el codi adequat per expressar una idea, un sentiment, una teoria.

[23:24, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: El recórrer a una imatge visual, figurativa, abstracte, en moviment o estàtica.

[23:25, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Recórrer a colors, a paraules soltes i aparentment descontextualitzades.

[23:25, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: La comunicació de la ment amb la ment.

[23:25, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: O almanco intentar-ho.

[23:25, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: (punt i apart)

[23:26, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: (Ara ja no puc recordar l'escena citada anteriorment sense emocionar-me)

[23:27, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Me segueixes?

[23:27, 21/4/2017] N: Sí, sí.

[23:28, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Pues això:

[23:29, 21/4/2017]Sheriff_Ripoll: Aqueix drac no tenia nom a la saga ni se li ha donat a cap foro, entrevista, etc.

[23:30, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Es només una escena de trenta i poques paraules entre pàgines i pàgines.

[23:30, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Un tros de núvol al cel.

[23:30, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Casi que a vegades penso que només jo li dóna importància, que només jo veig allò a allà.

[23:32, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Com si formes part jo mateix de la saga, així com aquells personatges secundaris que passen desapercebuts, que aparentment no són ningú i a ningú als importa.

[23:32, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: El meu sentit com a persona ve d'aqueixa escena.

[23:32, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: Si es drac tengués nom l'usaria en lloc de Josepo.

[23:33, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: I alerta que no fes tonteries amb el DNI.

[23:34, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll Per això pas vídeos per tots els grups de wasap de tant en quant, mostro imatges sense venir a compte o a vegades intent evocar alguna cosa a través de colors o situacions.

[23:34, 21/4/2017] Sheriff_Ripoll: An dats ol.

ELS FILLS DELS HOMES

Part. 1.

Neixen en l'obscuritat profunda
i creixen sense anhelar altre cosa.

     Carn de la nostra carn.

Al fons del túnel s'entreveu per fí
la llum que no volen, no demanen,

     Aliment deteriorat.

igual que nosaltres, raça ària,
no demanam deixar nostra vida,

     Ésser sense estimar.

ni intrauterina, ni material.


Part. 2.

Venim de la mar – ells hi acaben –,
i a la mar hem de tornar. Moren

     Massa deforme.

ofegats, entre les fosques tenebres,
ofegats, freds, inerts, sense vida.

     Lletja criatura.

Amb la força de els nostres cossos
i la suor de la nostra pell,

     Fill rebutjat

viuen i moren, sempre en obscuritat.

En memòria a la Frkipedia

Com molts sabreu, en un dia com el d'avui però a principis del gener de l'any 2016, es va oficialitzar el tancament definitiu de la Frikipedia (tenc un post anterior que en xerra, vegeu #Renaixerà). Avui ja fa més d'un any. Per aquest motiu he decidit de penjar un dels posts que vaig guardar abans de que es perdessin, un dels meus preferits i on es reflexa, al meu pensar el que realment simbolitzava la Frikipedia: un punt d'informació d'edició lliure, obert per a tots els públics; una enciclopèdia seria i respectuosa, completament objectiva, i amb un contingut de qualitat. Llàstima d'aquells redactors que li posaven massa passió als seus posts i li van fer guanyar la mala fama que la portà tantes vegades a la fallida. 

Els Frikis i els mortals corrents et recordam, Frikipedia! El teu llegat no es perdrà! A la merda la SGAE!!

Heavy Metal De:

La Frikipedia, la enciclopedia ““extremadamente”” seria.

Contexto histótico
En el principio de los tiempos Dios tenía ángeles cantando y coreando mariconcillos himnos religiosos con temáticas tan atrayentes y dispares como: "Jesusito de mi vida, eres niño como yo..." y otras cosas de tal calidad foneticomusical.

Satanás, asqueado por esos himnos intentó acallarlos creando una nueva estirpe de pseudohumanos, capaz de pasarse por el arco de triunfo toda la música popular y pegadiza para rendir culto a sonidos estridentes, solos de guitarra de duración similar a media hora e ídolos que misteriosamente mueren de forma misteriosamente misteriosa.

Tal y como cuentan los estudiosos del tema, en "el evangelio según Joey Demaio 13:10" se dice que los dioses crearon el Heavy Metal (Se entiende que lo anterior no era ni heavy ni ostias) y vieron que les quedo bien, total que les dijeron a Manowar que lo tocasen pero con una condicion: que fuese fuerte y alto, estos aceptaron y como resultado crearon el True Metal.

Espadas, cuero y aceite lubricante de coco.Y así fue como nació el Heavy Metal, sus variantes, y sus seguidores.


Características de sus seguidores
-Vestir con ropa negra. Quizá porque les gusta la oscuridad, quizá porque son daltónicos en gran parte, quizá porque se disimulan mejor los lamparones, quizá porque poca camiseta existente tiene el logo de Metallica o Iron Maiden siendo de color rosita.

-Llevar larga melena. Quizá es por ahorrarse dinero en "la pelu", aunque otros opinan que es para agitarlos como si una superpoblación de piojos habitase en sus cabezas cuando sonase algún himno Jebi.

-Levantar la mano haciendo los cuernos cuando se cruzan con otros Hermanos del Metal a los que consideren dignos.

-Sufrir cual hormiga bajo una lupa cuando llega el verano. Vestir de negro tiene sus inconvenientes, aunque en Invierno esta extirpe disfruta de cierto gustito al atraer algo de calor. Un verdadero jebi lleva su chupa de cuero haga frío o calor y ya siendo verano, invierno, primavero u otoño.

-Apalear pijos y matar emos.

Para más información, veasé también Jebismo

Generos de Heavy Metal
Las letras del Heavy Metal son muy variadas, pero claro, como la música se ideó en un principio para tocarle la moral a Jesusito nuestro señor, las letras tienen una temática un tanto chunga.
Heavy Metal ( clásico )
Lo nuevo de los Judas... acojona, tronko!!!También conocido como metal, por ser el único tipo de metal para niños metálicos.

Genero principal que es identificado por su música pesada influenciada por el blues y el rock cuyas letras parecen ser creadas por un borracho motero de barba y tatuajes, lo típico. Originado por los legendarios Black Sabbath y Judas Priest allá por los principios de los años 70 ('70s para los fisnos).

Grupos Insignia: Black Sabbath, Judas Priest, Iron Maiden, AC/DC, Mötorhead, Whitesnake, Warlock.
Thrash Metal
Estilo sucesor del viejo heavy metal, pero éste a diferencia de su padre es completamente rebelde, veloz y desprolijo. Se podría decir que el motero tuvo un hijo por descuido y este nació con un serio problema de conducta y rebeldía. Considérese que el término Thrash Metal no significa "Metal basura" (traducción errónea de trash metal literal del inglés); no es lo mismo trash que thrash -con hache intercalada-. Esta es una confusión habitual incluso entre los conocedores de este estilo musical. La traducción correcta de Thrash, es paliza o azote, por lo que podríamos denominarlo Metal azotador.


Grupos Insignia: Sepultura, Slayer, Sodom, Kreator Destruction, Putallica, Venom.
Doom Metal
Este estilo musicalmente es muy lento, pero suena de cojones...parece black metal pero con el botón cámara lenta puesto... denso y melancólico.

Digamos que el viejo motero encontró a su novia con otro hombre los mató a los dos y al perro, paralelamente le robaron la moto, mató al que le robo la moto y ya triste sin nada que hacer se suicida.

Power Metal (Porque los frikis tolkienianos también pueden ser famosos.)
Subgénero caracterizado por su contenido épico, canciones, caballeros, dragones y princesas atrapadas en castillos. Destaca por la caña que le dan a la batería, característica que le da ese "poder" al sonido. Los baterías de power metal suelen tener una baja esperanza de vida. El hijo del motero cansado de que su padre no le prestaba atencion se decide a realizar su propia aventura por la tierra media cabalgando en su caballo blanco y portando su espada del triunfo con la que conquistara a todas las doncellas del mundo.

Grupos insignia: HammerFall,Dragonforce Rhapsody, Blind Guardian, Stratovarius, Rata Blanca.

Progressive Metal
Es la versión metal del rock progresivo. Es el estilo mas técnico y de mayor virtuosidad en los músicos, así y todo es el menos escuchado. Se pueden encontrar todo tipo de combinaciones de estilos e instrumentos en una misma composición que normalmente tarda uno 10 a 30 minutos. El héroe de los cuentos medievales (hijo del motero) encuentra una hermosa mujer de la que se enamora perdidamente e intenta hacer las mil y una cosas para impresionarla. Se vuelve absolutamente demente y ahí está el prog-metal.

John Petrucci, ejemplo de deidad progresiva. La maxima del progresive metal es "el solo nunca dura demasiado" y su lema es "muerte al 4/4 "

Industrial Metal
Género caracterizado por la tralla grave de sus guitarras, voces variables (aunque las mejores son las fuertes y contundentes) y con teclados para crear un ambiente de industria (como su propio nombre indica).

Grupo insignia del industrial metal: Rammstein.

Death Metal
Tipo de metal en el que los músicos intentan llegar hasta el punto más extremo posible con un par de instrumentos. Las voces parecen literales vómitos de enojo producidas con la garganta hasta el punto de vomitar las amígdalas. El hijo del motero y la novia que se encontró por ahí tuvieron 2 hijos. Uno de ellos nació con serios problemas de contención de ira, y en un día de furia y desquicio brutal mató a sus padres y murió misteriosamente.

Black Metal
El tio al que echaron de Metallica por hacer botellón... y tres más.Metal muy crudo y siniestro con toda clase de gritos de garganta como si al cantante le hubieran cortado su virilidad.

Derivado de la fusión del sonido entre una ametralladora, un martillo neumático y una lavadora, fieles seguidores admiten percibir una gran musicalidad al escuchar atentamente el sonido-fusión de las Blackandeker con el motor propio de un Panda, o Black panda, conocido por muchos de los intentos suyos de dominar el mundo o submundo de las profundidades blackmetaleras.

El otro hijo (del hijo del motero) es adoptado por una familia cristiana ultraconservadora que lo educa con mucho amor en Cristo Jesús. Él, en un acto desesperado de rebeldía y desprecio a su falsa familia que lo obligaba a ir a la iglesia todos los domingos, se une a una secta satánica y se pasa la vida quemando iglesias, persiguiendo vírgenes y matando cristianos.

Gothic Metal
Estilo de metal influenciado por la cultura gótica y su música. Aquel maldito pecador hereje hijo de Satanás, en un tiempo de reflexión se da cuenta de se siente muy triste, solo y desea suicidarse. Decide pintarse los ojos y labios de negro, también se viste con ropa negra y se la pasa todo el tiempo diciendo que el mundo es ignorante y que no lo comprenden. No confundir con un emo.

Nu Metal
Variación Metal, tambien conocido como "Chandal metal" y cuyas influencias son mayormente la música heavy y el fado, también conocido como metal alternativo porque no es de "corriente continua". Dicho satánico vestido como transexual oscuro, hijo de una familia muy loca, descubre que cantar rap es su vida. Se llena de gran fortuna y se olvida de todo para siempre.

Grupos Insignia: Linkin Park, Slipknot, KoRn

Alternative Metal
Igual que el Nu Metal; sin Techno y sin rap, y sin Nu y sin Metal.

Ejemplo: System of a Down.
Battle metal
Es un género con letras epicas de grandiosas batallas (como su nombre indica). El protagonista de las canciones suele portar un enorme hacha o una espada en cada mano con las que cercena la cabeza de todos sus enemigos en nombre de los dioses mientras se baña en sangre con un terrible grito de batalla.

A menudo tanto éste género como el Epic metal en sí mismo se suelen considerar dentro del Power Metal, siendo la temática de sus letras lo único que los diferencia (y a veces, no tanto).

Grupo insignia: Turisas
Glam Metal
Lo mismo que el glam rock pero con mas distorsión, los músicos se visten como prespitutas buscando gomisilios para ejercer la prespiputición.

Grupos Insignia: KISS, Twisted Sisters, Europe.
True Metal
Metal auténtico, o True Metal of Steel (and other Heavy minerals). Se caracteriza por ser verdadero, y por la profundidad de sus letras, que tratan temas de gran trascendencia mundial, como el precio del fuet o la importancia de limpiarse las pelusillas de entre los dedos de los pieses. Es una corriente que nace inspirada en los grandes guapos de los años 80, a los que se les rinde homenaje y a su vez se hace hincapié a la unión de todos los jebis del mundo contra pijos y emos.

Grupos Insignia: Judas Priest, Nanowar of Steel.
Folk Metal
Es un extraño estilo que se creó por un puto azar del destino, éste se basa en música al estilo power metal, pero a algún dioso se le ocurrió meterle violines y flautas a la música e hicieron una extraña alteración de la única música que merece ser llamada música ... pero en fin. Y ahora digamos que aquel hijo del motoquero que un día viajó en su caballo blanco como un príncipe se le ocurrió juntarse con unos juglares en el camino que lo emborracharon y le robaron todo...jeje pobre imbecil... en fin, hay grupos como mago de oz o saurom que nacieron del pedo de un dragón, pero existen grandes como los guardabosques también llamados Korpiklaani a los que debeis rendir culto y alevosía.
Obrero del Metal
El más duro y auténtico. Sin contemplaciones. Comparado con éste, los demás estilos suenan como un cruce entre Miguel Bosé y Locomia. Y si se ponen chulos les pega cuatro hostias bien dadas al motoquero, a toda su familia y a quien se tercie, güendios...

Como ser un "Metalero"
(Artículo principal:Jebi)
Hay frikipedistas que creen que este artículo debería ser fusionado con jebi.

En primer lugar, un heavy debe ser rudo, pero no un rudo cualquiera, tienes que ser capaz de pegar gritos brutales en todo momento (hasta durmiendo, comiendo, bebiendo y sobre todo follando) y bailar metiéndote de hostias con todo lo que puedas.

Importante en la forma de expresión: siempre tienes que rememorar las dulces melodías que te identifican:
- Chica: Eh, no te me hagas el longui y vamos a mi pueblo por la autopista.

- Metalero Pro: Highhhhhh wayyyyy to heeeeeellll!

Luego necesitas un nombre de metalero, evidentemente ligado a alguna frikada. Ej: Metal Dragon Cronos o Metal Death Sex. Siempre con metal, algo de un monstruo y algo referente al sexo o que la palmas, un buen Jebi solo puede pensar en eso.

Después para seguir siendo un metalero PRO (Promiscuo Rey Oscuro) Tienes que mover mucho la cabeza, pero mucho, que parezca un ventilador de rápido; aunque antes ya debiste de haber considerado un proyecto de melena, como un perro de los que van detrás de los coches porque sino no honraras lo suficiente a Satán.

También tienes que ser fan de grupos de metal y tener un grupo. Los nombres de grupos de metal más escogidos son: Iron Death Destroyed, Metal Destroyed Death, Death Destroyed Iron. Efectivamente como se ha dado cuenta los nombres de grupos novatos de metal no sólo se parecen sino que apenas guardan relación con el satanismo pero claro, los integrantes del grupo tienen que decir que sí.

Luego has de odiar por completo todo lo que no tenga que ver con el metal. Si escuchas música negra ya no eres lo bastante satánico, si escuchas pop eres demasiado satánico. Ha de haber un punto medio para no ser superior a Satán ni ser inferior a IronSmith.

Una vez hayas cubierto todos estos puntos, tengas una buena cultura del metal y seas capaz de tumbar a cervezas a todos tus amigos, y a los amigos de tus amigos, podrás declarar sin temor a represalias, que eres un auténtico Metalero PRO.

Pareja del Metalero PRO
Tu novia no puede ser mejor.No ha de ser atractiva, futuro metalero. Ha de ser fea, muy fea, con greñas, con la cara torcida, que le falten unos dientes pero que se vista como puta y de cuero(si,tal y como lo viste en el video you shock me all night de AC/DC,pero admitamoslo ellas stan fuera de tu alcance). Sino viste de cuero y es fea ya no será una buena pareja de metalero PRO.

Vehículo del Metalero PRO
Con llevar un Peugeot 106 con un cassete de Kiss y otro de Iron Maiden, a todo volúmen ya es un vehículo de metalero pro. Recuerda mover mucho la cabeza mientras conduces y gritar. Por supuesto sin pasar por alto hacer el símbolo Heavy (Los cuernos con la mano) por la ventanilla a todo ser viviente que te encuentres.


Mandamientos del Metal

"Uuuuuuuh, El heavy no es violencia y jamás lo seraaá!"

1. AMARÁS AL METAL SOBRE TODAS LAS COSAS
2. NO TOCARÁS EL ANO DE TU HERMANO
3. GLORIFICARÁS A RONNIE JAMES DIO
4. ESPIARÁS A TU PADRE Y A TU MADRE
5. NO MATARÁS A MENOS DE 10 MOÑAS DE UN HACHAZO O ESPADAZO DE ALBACETE, NI A MENOS DE 30 POR DIA
6. NO DEJARÁS BRAGAS SIN MARCA
7. CONSTRUIRÁS PIRÁMIDES CON LA PUNTA DEL MIEMBRO
8. TE DROGARÁS AL DESAYUNAR
9. TOCARÁS A TODAS LAS GROUPIES QUE PUEDAS, SEAN MADRES O HIJAS O INCLUSO ABUELAS!!
10. ORINARÁS EN LA IGLESIA, MEZQUITA O SINAGOGA
11. NO HABLARÁS CON NADIE QUE NO CONOZCA LA DISCOGRAFIA COMPLETA DE OZZY OSBOURNE!!
12. BOICOTEARÁS CUALQUIER CONCIERTO QUE NO SEA DE LA HERMANDAD DEL METAL
13. "LOS INVERTIDOS" NO PUEDEN SER HEAVYS, COMO MUCHO, SEGUIDORES DE ROB HALFORD Y/O FREDDIE MERCURY
14. SATANIZARÁS TODAS LAS FIESTAS INVOCANDO AL MALIGNO CON CANCIONES DE LOS HERMANOS DE CASTRO
15. LOS DISCOS DE BLACK SABBATH Y DE ANTHRAX HAN DE SER ESCUCHADOS COMO MINIMO UNA VEZ EN LA VIDA, PERO AL REVÉS
16. PONDRÁS PINCHOS A TUS MUÑEQUERAS Y "PAREDES" A TUS PIES
17. BEBERÁS CALIMOCHO A TODAS HORAS
18. COMERÁS QUESITOS Y FUMARÁS PORROS COMO ALIMENTACIÓN PRINCIPAL, COMO TODO BUEN HIJO DE PUTA
19. NO TE DUCHARÁS, APROVECHARÁS LA LLUVIA, NO MALGASTES EL AGUA, QUE HAY QUE HACER HIELO PARA EL BOTELLÓN
20. NO USARÁS EL NOMBRE DE IRON MAIDEN EN VANO
21. SENTIRAS APRECIO A TODO LO VIKINGO/CELTA/GERMANO
22. SABRAS TOCAR SMOKE IN THE WATER HASTA CON LA ALARMA DEL COCHE
23. PERSEGUIRAS EMOS,RAPEROS,PIJOS Y DEMAS DESVIADOS QUE NO SEPAN APRECIAR AL METAL
24. AMANECERAS CON IRON MAIDEN A TODA CASTAÑA SI LOS VECINOS NO SABEN QUE ESCUCHAS HEAVY PARA QUE
25. DEBERAS TENER MAS CUERO EN TU ARMARIO QUE EN UNA GRANJA DE GANADO

Bandas, grupos, o como les quieras llamar

Kai Hansen, si además de ser un Dios de la guitarra fuera guapo, sería Chuck Norris.
Los "Punción Lumbar". Mas grandes que Satán. Judas Priest (Heavy, True Heavy)
Metallica (Thrash)
Iron Maiden (Heavy)
Helloween (Power, Heavy)
Guns N' Roses (Hard, Glam)
Manowar (True Heavy)
AC/DC (Hard)
Black sabbath (Hard, Heavy)
Ozzy Osbourne (Hard, Heavy)
Black Label Society (Heavy)
Motorhead (Hard, Heavy)
System Of A Down (Nu)
Rhapsody (Power)
HammerFall (Power, Heavy)
Kiss (Hard, Glam)
Barón Rojo (Hard, Heavy)
OBÚS (Hard, Heavy)
Muro (Hard, Heavy)
Megadeth (Thrash)
Lamb Of God
Dimmu borgir (Black)
Slayer (Thrash)
Sepultura (Thrash)
Brujeria (Trash)
Children of bodom (Death, Power)
Suicide
Cannibal Corpse (Black)
Cradle of Filth (Black)
Arch Enemy (Death)
Therion
DragonForce (Power)
Dream Theater (Progressive)
Decide
Sonata Arctica (Power)
Venom (Black)
Fear Factory
Pantera (Thrash)
Morbid Angel
Slipknot (Nu)
Apocalyptica (Cello Metal, inclasificables, pero molan)
Lordi (Hard)
WarCry
AREGREB
Dokken
Rainbow (Hard)
Scorpions (Hard, Heavy)
Stryper
Turisas
Warrant
W.A.S.P.
Whitesnake (Hard)
Yngwie J. Malmsteen (Progressive)
Mägo de Oz tambien conocidos como Amago de Coz(Folk, Heavy, y ultimamente Mira-que-malota-soy-que-me-gusta-mago-y-ayer-me-gustaba-bisbal """"""Metal"""""")

Ejemplos específicos en cada clase de metal

Supongamos la siguiente situación, "En lo alto de un castillo, hay una linda princesa, que es custodiada por un terrible y gigante dragón", así se abordaría esa situación según cada estilo:

Hard rock
Llega al castillo con su guitarra Gibson Les Paul Standard en un convertible rojo, acompañado de dos rubias pechugonas y tomándose una botella de Jack Daniels. Mata al dragón con la escopeta que su abuelo guardaba en su casa en Virginia Occidental por si venía algún inspector de hacienda, y luego, hace una orgía con las rubias y la princesa.

Folk metal
El protagonista llega con su guitarra Gibson Explorer y varios amigos hobbits tocando el acordeón, alaude, violín, y otros instrumentos extraños. El dragón se queda dormido de tanto danzar, y luego se van. Sin la princesa.

Glam metal
Llega al castillo con su guitarra Fender "Hello Kitty" Stratocaster. El dragón se ríe tanto al verlo que lo deja pasar. Entra al castillo, roba la laca y el pintalabios de la princesa. Luego convence al dragón de pintar el castillo de colores fosforitos y meterse unas rayas de farlopa.

Gothic metal
Llega al castillo con su guitarra marca chancho, ve el tamaño del dragón, se deprime y se suicida (véase Emo). El dragón se come el cadáver del protagonista y después se come a la princesa.

Doom metal
Llega al castillo con su guitarra Washburn Dime333, ve al dragón y le cuenta lo triste que es la vida, el dragón se vuelve melancólico y deja ir a la princesa, que ahora no quiere abandonar al dragón porque le da mucha pena y lo abraza.

Heavy metal
El protagonista llega al castillo con su guitarra Gibson flying V con Floyd Rose en una Harley Davidson modelo chopper, mata al dragón, se toma unas Birras con la princesa y después lo hacen.

Power metal
El protagonista llega al castillo con su guitarra Fender Squier con un caballo muy elitista, como los de Bretonia, antes de matar al dragón hace una pausa y tira su dado de 12 caras (para los puristas, en realidad tendría que tirar si fuera una espada de una mano un dado de 8 caras, o si fuera una espada de dos manos dos de 6 caras, ya que si está tirando uno de 12 caras es que no es una espada sino un hacha bárbara, pero como ésto es en plan joda se acepta el dado de 12 caras) según las reglas de Dungeons & Dragons nosequé versión ?.0?, el protagonista le asesta un golpe crítico al dragón con su espada épica legendaria septentrional vorpal rúnica encantada a +99. Antes de morir, el dragón que es un Munchkin se queja al Game Master (a.k.a. Dungeon Master o DM) de que lleva un item muy over, que no debió haber tirado el dado de 12 caras sino uno de 8 solamente y que no es justo. Cuando nuestro protagonista mata al dragón, éste le dropea un item único en el reino del Valle del viento helado (para los no iniciados Icewin Dale, sí, ese con el que sacaron juegos de PC) de Forgotten Realms, salva a la princesa (obtiene la prestige class "Mantenido por siempre"), se van lejos y hacen el amor (después de echarse un Warhammer a 5000 puntos, aunque la princesa tuvo que cambiar a Archaón por el Ken de las Barbies porque no le bastaba con las figuritas que le prestó nuestro querido prota).

True Heavy Metal
El protagonista llega al castillo con su guitarra Gibson Flying V en una Harley Davidson (pero ojo, una TRUE Harley Davidson, ¡cuidado!, no una scooter tuneada) y vence al dragón en una brutal batalla utilizando su espada, pero siempre dejando claro antes al dragón que él es un verdadero mesías del heavy metal, que todo lo que hace es por el verdadero heavy metal, que vive por y para el heavy metal, y que matará al dragón por la fuerza que le ha sido otorgada por el heavy metal, y que la melodía que sonaba de arpa y piano antes de que él entrara en el castillo no es "true heavy metal" porque es muy comercial, porque usa instrumentos no dignos del metal, y porque es música típica de distribuidoras comerciales de "metal-no-digno" como Nuclear Blast.

Bañado en la sangre del dragón y cubierto de la gloria del Valhalla, lo hace con la princesa con 25 litros de cerveza a su lado.

Thrash metal
El protagonista llega la castillo con su guitarra BC Rich Kerry King/Dean Dime Razorback, pelea con el dragón alegando que predice un final apocalíptico y radiactivo para la sociedad actual y que el dragón es uno de los principales culpables de que él lleve una mierda de vida. No se de dónde, se saca un palo del billar y se lo rompe en la cabeza al dragón o bien saca una llave inglesa y le arrea en la cabeza asta abrírsela, salva a la princesa y se la tira.

Viking metal
El protagonista llega con su guitarra Jackson Warrior en un navío, tira la puerta abajo con la cabeza de su amigo que hace la función de ariete y, gritando, mata al dragón a hachazo limpio, lo cocina con una receta de 6053698406 ingredientes (de la cual el 99,9% período son licores) y se lo come. Viola a la princesa (pese a que ésta no parece oponer mucha resistencia...), saquea el castillo y se asegura de prenderle fuego a todo antes de irse. Al salir del castillo, se para sobre una pila de craneos enemigos con el cielo rojo detras con sus barbas y trenzas al viento levantando su hacha y gritando con furia al cielo en señal de victoria. Se ha ganado el Valhalla.

Brutal death metal
Ozzy Osbourne haciendo auto-stop después de su habitual cena de murciélagos. El protagonista llega con su guitarra Jackson King V, le pega un berridus neandertalus tremebundus al dragón, posteriormente lo tortura, le hace comerse sus propias heces, y finalmente ahorca al dragón con su propio intestino. Después lo mete en la licuadora poco a poco, y guarda en la nevera sus trozos junto a el resto de su familia. Llega donde la princesa, se la tira, la mata, se la vuelve a tirar, le vomita encima, se la vuelve a tirar, la quema, se la tira de nuevo y después se la come. Después se echa una lata entera de gasolina encima y se prende fuego.

Black metal
Llega de madrugada con su guitarra ESP Alexi Laiho Offset V, en medio de la neblina, mata al dragón y lo empala frente al castillo. Sodomiza a la princesa, la corta con una daga y bebe su sangre en un ritual antes de matarla, después la sacrifica a Lucifer. Después descubre que ella no era virgen y la empala junto al dragón, apaga todas las luces del castillo y se queda a vivir allí eternamente.

Progessive metal
Llega con su guitarra Ibanez RG Prestige con pastillas DiMarzio, toca un solo virtuoso de guitarra de 32 minutos a 17 notas por segundo, probando sus 35 pedaleras de efectos y sus nuevos amplificadores supraarchicualificados que producen mejor sonido que todos los demás equipos de sonido del mundo juntos. El dragón se suicida cuando empieza el siguiente solo. Llega donde la princesa y toca otra cadena de solos explorando todas las técnicas de tonos con su fender custom de €€€€.€€, triple mástil tocando todos compases aprendidas en el último año en el conservatorio y punteando sin pua.
La princesa se queda completamente sorda cuando llega el segundo sólo, que es el el mismo que el primero, pero tres veces más rápido y con más reverberación, una melodía completamente demencial. Cuando el guitarra quiere hacer la misma cadena de sólos pero en duelo de sólos, y trae a Michael Angelo Batio, Michael Romeo, John Petrucci y Yngwie Malmsteen para darle "más vida", la princesa se suicida tirándose de la torre.

Ejemplos de tipos de rock (¿durillo?) que NO provienen del METAL:

Punk
Le tira una botella de cerveza al dragón y huye. Pinta la "A" de anarquía en un muro del castillo. Le hace un peinado tipo "mohicano" a la princesa y abre un kiosko de fanzines en el pasadizo del castillo.

Nu
Mientras va camino al castillo, se quita la pesada ropa que llebava por una mas liviana y mas "Fashion". Llega al castillo y se jacta de lo bueno que es peleando y de que es capaz de ganarle al dragón. Pierde miserablemente y post-humillado, queda hecho mierda. Huye y encuentra a la princesa, le cuenta su trágica adolesencia. La princesa lo cachetea y se va a buscar al protagonista de "Heavy Metal". El protagonista "Nu" regresa a su ciudad y se da cuenta que de su género ya nadie se acuerda, por lo cual empieza un tratamiento contra la drepresión y se va a grabar un "The best of" y luego se muda debajo del puente.

Metalcore
El protagonista llega con su guitarra marca criolla y con su super-mega-hiper-ultra amplicador marca gritosa, empieza a tirar gritos para todos lados (sin razon alguna), va corriendo al castillo (gritando), ve al dragon, le grita, el dragon tira un grito 10 veces mas grande que su grito, este se deprime y comienza a hacer musica emo.

Emo
El protagonista (el cual no supera los 15 años) llega al castillo con su colección de navajas de autoflagelo. Comienza a quejarse de que el dragón es muy grande, que huele mal, que la torre es muy alta y puede cansarse y quien sabe que otras mamadas más. Al terminar su cátedra sobre lo malo de la vida y lo malo de todo, pasa por sus brazos 3288 tipos de cuchillas distintas, muriendo en unos minutos por desangramiento. La princesa y el dragón continúan con lo que hacían, despues de ver tan penoso espectáculo.

Popwer metal
El protagonista llega al castillo montado en una Nave Blanca por el mar,pone los Pies de Barro en tierra firme,y comienza a andar Por el Río Olvidado hasta el castillo,mientas asoma el Alba. Cuando se encuentra al dragon en el patio del castillo en vez de luchar con su espada, le canta un Romance de la Luna tan "bonito" que ace que el dragón y la princesa se enamoren y vuelen juntos dejando solo a Ramoncín, el prota.

Mort de Dragris

D: (Sospir cansat) Ahh, tu...? ... et creia mort.

F: Doncs no hi estic. I ara et destruiré.

-------------------

F: (Recuperant l'alè) Segueixes sent formidable, Dragris... (S'aixeca de nou poderós, completament recuperat) Però això no acabarà com la darrera vegada.

D: (Amb una mescla de sorpresa i pànic incipient) Que punye...?

F: Govern un poder més gran del que mai podries somiar... I tu t'agenollaràs davant ell!

D: Aaarggghh!

-------------------

F: Si? Així ja està? Doncs prepara't.

D: (Abatut) Què?

F: No es suficient la teva aniquilació, abans has de veure com destrueixo el que durant tot aquest temps has protegit.

-------------------

D: (Reflexionant per a ell mateix) Ha estat curt, però intens.

(Amb llàstima, però soberbi)Tu encara no has de morir, Àngel de la Guarda de Salt de l'Àngel.

(Decidit) Però jo he de defensar un poble...

(Sospir cansat) Anem-hi.

 -------------------