Segon cos de Vicenç. (somni)

Vaig notar una vibració estranya al pit i el meu cor es va aturar en sec. Vaig sentir silenci, un silenci brutal, i un calfred que em posà tots els pels de punta. Davant meu el miquel obria molt la boca i es movia amb moviments bruscos a càmera lenta. A poc a poc la sala es feu cada cop més lluminosa, fins a cegar-me, i vaig sentir el cop del meu cap contra el terra. Tot es feu blanc, ple de llum, i de sobte em sentia lleuger i transparent, com si no hi hagués res sota la meva pell. El blanc va donar pas al gris platejat i vaig veure ones gegantines coronades d'escuma. Llavors un cel gran i ample, amb mil estels per sobre meu i densos núvols al meu davall. Un au de foc gris, una gran alzina sense fulles; un camp immens, cobert de cadàvers; una catedral penjant de la vora d'un precipici; un llop negre cobert de neu, grumers brillants sobre la sorra i un ull gotejant tinta. Després foscor i el soroll del vent contra les branques dels pins. El tacte de la terra davall meu i la llum de la lluna cremant-me la pell. Mai no havia vist una lluna tan brillant, ni tan grossa. De cop però començà a canviar de forma i caigué del cel, com una ploma sense pressa, en direcció a la mar. La vaig seguir amb la mirada i de cop em vaig trobar a la vora del precipici. Ella ja no brillava i s'estava d'esquenes a mi, esperant potser veure al seu marit sortir en qualsevol moment de darrera l'horitzó. La vaig cridar «-Isil!» i quan es girà els cabells negres van onejar suaument cap a l'Est i el seu vestit blanc se li cenyir al cos mostrant la seva silueta natural. El seu nom de nimfa va perdre el sò abans de sortir per la meva boca i em vaig llançar cap a ella fins agafar-li les mans i besar-li els ulls, grans, rojos, plens de llàgrimes. Més quan la vaig intentar abraçar els meus braços van travessar la seva pell pàl·lida, que es començava a desfer davant meu, com un somni a la matinada. Vaig cercar les seves mans, el seu coll, el seu tacte; però era com endinsar les mans dins un núvol de boira. Una força major m'estirà cap endarrere i vaig xiuxiuejar unes darreres paraules, les que mai li havia arribat a dir. Ella em va somriure abans de desaparèixer i va estirar una mà cap al meu rostre, notant jo per darrera vegada el seu tacte fred... Em vaig despertar al terra del taller, amb els meus amics observant-me des de dalt, a punt d'enterrar-me. 

Corb marí

Un restaurant luxós, amb cadires forrades de pell i aranyes de cristall penjant del sostre. Al fons, una taula redona ricament parada, amb un sol ocupant: un ancià de cabells blancs i enfundat en un vestit negre de tres peces. Un cambrer li acaba de portar el sopar dins una font de plata. Li serveix una copa de vi blanc, espera la seva aprovació i marxa. El siset talla el primer mos sense mirar el plat, se'l porta lentament a la boca, mastega sense pressa i cau mort sobre la resta del sopar.