Segon cos de Vicenç. II

Me vaig despertar davall un sostre que no coneixia. La llum de la lluna il·luminava l'habitació on havien col·locat llits i matalassos per acomodar a dotze persones. Al meu damunt hi havia una taca d'humitat on es reunien algunes teranyines d'esquerdes. Vaig obrir els ulls i no els vaig poder tornar a tancar. 

Vaig abandonar l'habitació i vaig sortir al patí, a prendre la fresca. La lluna, alta, envoltada de núvols de plata, donava a totes les coses el mateix to pàl·lid i fred, grisos. Es sentien les ones del mar, i vaig seguir el soroll entre els pins fins arribar a un penya segat. Al meu davall les ones rompien directament contra la paret de roca. Cap a l'est s'hi entreveia una petita cala de pedres mullades que brillaven com si fossin de cristall. Al fons, l'horitzó es confonia amb el cel ennuvolat. 

Quan tornava vaig veure llum a la terrassa del segon pis. De sobte algú començà a tocar la guitarra. Vaig seguir el sò de la música per entre la foscor de dins la casa del Vicenç, i així com abans havia trobat el mar, vaig trobar unes escales estretes darrera la cuina, que donaven a una única porta oberta de la que en sortia la càlida llum que havia vist abans i que queia per l'estreta escalinata. A dins hi havia el Miquel tocant la guitarra prop de la terrassa. L'havia conegut el dia anterior. També hi havia el Joan amb una altre guitarra, mirant el terra. A fora, recolzat a la barana es retallava la silueta d'un altre home. Un quart vagava per l'habitació i em va indicar amb un gest que guardés silenci quan em va veure, alhora que hem convidava a passar. Era una melodia trista i lenta, de notes llargues. El Vicenç estava assegut d'esquenes a mi, davant un gran llenç fosc.  Anava despullat, i tots els tatuatges li brillaven a la llum de la bombeta del seu damunt. Em vaig asseure al seu costant i em va somriure sense deixar el que tenia entre mans. Quan la cançó va acabar l'habitació va quedar en silenci durant uns segons, fins que el Vicenç va cridar «Bravo!». I en varen començar una altra. En Joan cantava fluix mentre en miquel tocava. No se l'entenia, però la melodia era agradable.

- Es bell, oi? - me vaig girar cap al Vicenç, que m'havia fet la pregunta, però segui amb el pinzell a la mà donant capes i més capes a una zona que semblava acabada des de que jo havia entrat – La música es la més bella invenció dels Lilim. Aquesta peça en especial em commou d'una manera especial.

- Escolta, Vicenç...

- Si?

- Que se suposa que és realment tot això?

- Doncs es una al·legoria a la salvació que se'm va ocorrer fa dues setmanes.

- No, això no.

Em va somriure.

- Ja. Espera un minut.

Acabà el quadre, es rentà les mans amb un pedaç i s'aixecà.

- Vine.

Vam sortir a la terrassa on encara hi havia la figura d'abans, que es girà en sentir-nos. Tot ell estava ocult en la foscor, sobretot davall la llum lunar, i només se li distingien els ulls, que brillaven com si tinguessin llum pròpia. Canvià una mirada amb el Vicenç i es ficà a dins.

- És l'Andreu, gran amic. S'encarregarà de fer els honors, demà.

- Vols dir que tot això es de veritat.

- Es clar que si. Sembles confós.

- Crec que sóc l'únic que no s'ho acaba de creure de tots els que hi ha a aquí. O l'únic que realment ho compren.

Somrigué, com em somreia sempre i encengué la pipa que havia portat i se la portà als llavis. Va pegar una bona fumada i el fum s'enlairà fins a perdre's en la foscor.

- Fa tres mesos em van sentenciar a una mort lenta i penosa en la qual em contemplaria a mi mateix perdent progressivament la meva vida, fins que deixaria d'adonar-me'n i finalment «fugiria». Em van donar un any i mig com a molt per a tot el procés. Vaig passar dues setmanes prenent antidepressius i altres químics, anant a l'hospital cada poc, i lamentant la meva sort a cada moment. Fins aquí es real.

Llavors vaig entendre que no moriria connectat a una màquina, dins una sala d'hospital, sense cap imatge a la meva ment. Perquè mai no ho havia volgut, perquè no ho volia, i perquè tenia elecció. Vaig descobrir que si que tenia elecció.

- Et podies matar abans.

- Puc acabar quan jo vulgui. Aquest es l'autèntic do de la vida. Escollir el final. Moriré conscient dels meus actes, conscient del que és el que realment vull. Feliç i satisfet, i amb dolor, que és més divertit.

- Es de veritat, doncs?

Expirà una llarga bafarada cap al cel i contestà seré.

- Si. Es de veritat.

- Ja.

(Silenci)

- M'agraden els tatuatges.

- Gràcies. El disseny es meu. M'ha durat quasi un mes que me'ls fessin tots, però el més difícil va ser la setmana anterior per decidir exactament quin model seguir. Volia una indumentària adequada per a demà al matí.

- Em sembla que t'enyoraré Vicenç.

- Jo també company. M'hagués agradat que haguéssim pogut fer més coses plegats. Hi havia molts projectes...

- Si...

(Silenci)

- Ella ho sap?

(Silenci)

- No - (Silenci) -. Ja no viu al pis. Ningú no en sabia res, ja – li vaig veure brillar les llàgrimes mentre li queien galta avall -. This bird had flown.

(Silenci)

x

Segon cos de Vicenç. I

Era un d'aquests dies que tot el cel estava cobert de núvols i en calma, sense vent. Et donava la impressió de que s'havia de posar a ploure d'un moment a l'altre. Jo anava al seient del darrera, mirant el cel, com si es tractés de les ones de la mar. Ones grosses de cotó, congelades en el temps, a mig camí entre rompre's i desfer-se. Tenia al cap la «invitació» del Vicenç, si es que se la podia anomenar així. Molta paraula que no deia res clar, sols «vina», «el dissabte», «recorda'm». Un paper blanc dins un sobre gris. Escrit a mà, tinta negra, bona cal·ligrafia. Molt seu.

Una tanca tradicional de fusta marcava l'inici de la finca, rodejada d'una pared vella de roca de marès, mig esbucada, amb arrels i mates que en sortien per tot. La casa, uns vint metres més enllà estava envoltada al se torn d'escultures de marbre, ferro i pedra, algunes a mig fer, entre les quals la resta de visitants hi havien aparcat els cotxes. El taxi hem va deixar allà enmig, entre un àngel deforme i un braç que estirava els dits cap al cel. El conductor hem baixà la maleta, em cobrà i partí, deixant-me «sol».

- Estic feliç de que hagueu pogut venir tots, relativament.

Estava lleugerament diferent del que jo recordava (car, feia més d'un any que no el veia) però es movia igual, parlava igual i feia els mateixos gestos que el primer dia que el vaig conèixer.

- Tenc bastant clar com aniran les coses, i volia que vosaltres hi fóssiu.

Tenia un aire més apagat, però, més ulleres davall els ulls, pell més pàl·lida, ulls més enfonsats.

- Avui ha estat un gran dia. De veritat. Demà al matí ens farem a la mar.

Fins ara havia parlat d'una tirada, un llarg i emotiu discurs, però aquí es refrenà.

-...significa molt per a mi el «com», per damunt del que realment comporta. Aquests darrers mesos han estat diferents a tota la meva vida anterior i no em sento trist o... desanimat perquè «tot» ja acaba. Es difícil d'explicar. Vull dir que, si, fins fa un parell de mesos vivia amb objectius de futur i tal; però res comparat amb el que aquests tres mesos. Cada acció que jo feia, cada pensament, cada... cada glop d'aire i bateg del meu cor, anava dedicat a aquest afer. Tot. Era el més important per a mi, el més important que havia fet mai. I ara estic feliç, no d'acabar-ho, sinó de saber que el resultat es bo. S'ha aconseguit- S'aturà un altre cop a respirar. La gent no deia res. Erem una vintena de persones dins aquell soterrani i totes estavem pendents d'ell. De tot el que deia i feia, com si fos un fenomen natural, un cometa que passa sols cada vuitanta anys, i la bellesa del qual es curta i efímera. Mirà al terra amb les mans al cap i rigué de sobte -. Demà «tot» acabarà, per fi. Es perdrà el sentit de les coses. S'erosionaran els records i la música deixarà de sonar. Però ara que soni fort, i estrident. Facem que aquesta nit sigui memorable!.

I alçà la copa buida per sobre del seu cap i encengueren els altaveus i sortirem tots a fora, a cridar en la nit, udolar a la lluna, beure, menjar i dansar al voltant de foguerons alts i lluminosos, que enlairaven les guspires amunt, amunt, amunt.