Avui t’he somiat. Anavem junts en autobús a algun lloc. Feia tres anys que no ens veiem. Jo t’acariciava la galta i tu em feies dues besades.

Quan tenia malsons m’agradava escriure-los ràpid a qualsevol lloc (abans en tenia una carpeta plena) mentre encara estan frescos a la memòria. I rellegint-los veure com coses clarament sense sentit semblaven tan nítides en aquell moment, com les situacions es transmutaven sobre si mateixes, i els elements, els llocs, les coses canviaven de forma i opinió de manera natural.

Amb el temps, he anat també apuntant somnis no-dolents, però tot de manera més puntual. Quan em semblen curiosos. Més que la resta, vull dir. En general els hi dono voltes des del llit, mirant el sostre, mentre es desfan els extrems i només queden moments. La part pura. Els degusto en lloc de fotografiar-los.

De tant em desperto malament. No diria que de periòdica, però sí cada bastant. Es després d’un tipus de somni d’aquests que venen com fraccionats, com fragments aleatoris d’una mateixa sèrie. Alguns comparteixen trama o personatges, o moments. La sensació de déjà vu d’un somni dins un altre somni. No sé quin patró segueixen, perquè només hi penso quan apareixen, i durant els dies posteriors pròxims, quan els hi estic donant voltes, es fan els tímids, i no es deixen veure. Doncs després d’una d’aquests mini capítols de cinc minuts, cada dos-tres mesos, em desperto malament. Trist no, que ja ho tenc prou paït, però un poc melancòlic sí. Quan et somio em costa més aixecar-me i fer res. I em passo el matí sospirant-te ja com un ritual de nostàlgia, fantasiejant amb que no pateixo sol i en que no és impossible que