El carrer desert. Encara hi ha llum, però. Caminam ràpid, distrets; arribam al semàfor, llum verda de cop, ens creuam.
- Juna!
Sóc a l'altre carrer, ja, i ella ja ha creuat també. El meu company és gira confós. Ella s'atura. Gira el cap.
"Juna?"
La vista em falla, s'emborroneix, de sobte el semàfor brilla amb més força. M'ha semblat que ho era. El seu nas, els seus ulls, sa boqueta. Potser els cabells... Eren foscs els que he vist? Portava caputxa i bufanda, però encara així... Semblaven rossos?
- Juna...
S'ha tret l'auricular esquerra i li ha caigut la caputxa. Cabells daurats; curts però daurats.
No torn a creuar el carrer. La llum canvia a roja, però no passen cotxes per la carretera. Si és ella no em reconeix. És queda una estona mirant, cercant el meu rostre en una memòria equivocada, és torna a posar la caputxa i continua carrer amunt a pas lleuger, delicat. És el seu rostre, els seus ulls, el seu nas. Però no és ella. Ella està molt lluny. Seguim caminant, es fa tard.
