L'anell

Tres Anells pels Reis Elfs davall el cel.

Set pels Senyors Nans en palaus de pedra...

Nou pels Homes Mortals condemnats a morir.

Un pel Senyor Obscur, sobre el tro obscur a la Terra de Mordor,

on s’estenen les ombres. 

Un Anell per a governar-los a tots. Un Anell per trobar-los, un anell per atreure’ls a tots i fermar-los a les tenebres de la terra de Mordor,

on s’estenen les ombres.

Me feia il·lusió

Vicenç

Escric a la llum d’una candela de flama ballarina la història d’un home sense anima ni passat, amb sang a les mans i pólvora a la respiració. A mà. Un llamp acaba de fotre’m l’ordinador. Només esper que s’hagi guardat el que duia escrit fins aleshores. A fora es senten els udols del vent i el repiquetejar violent de la pluja, ofegat de tant en tant per el bram d’un tro.

Les lletres broten soles de la punta de l’estilogràfica i es graven com gotes de sang al foli blanc neu de paper. Es durant aquets breus moments quan noto com em corre la inspiració per les venes, com forma part del meu ser i com és ella, a la fi i al cap, la que escriu els llibres que em paguen les factures.  Es una crua realitat que compartim els novel·listes i escriptors en general. Aquelles frases màgiques que li donen encant a tota una pàgina mai són obra meva, o almenys completament: qui les pensa soc jo, però qui les crea és la inspiració. 

I de sobte, s’acaba. Desapareix tan ràpid com ha vingut, sense deixar rastre. Les paraules ja no quadren, perden el significat. La frustració i la ràbia ocupen ara els meus pensaments. Prenc un glop de cafè d’una tassa ja buida i sent com el nivell de frustració ascendeix. Els meus llavis secs formulen malediccions en xiuxiuejos mentre baixo a la cuina amb una espelma mig consumida a la mà. Mentes baixo per els vells escalons de fusta recordo inútilment que la maquineta de cafè no funciona sense corrent elèctric. No puc descriure la frustració que em produeix recordar-ho. Només aquell que ha romes dies substituint les hores de somni per cafeïna pot arribar a comprendrem. Notes com el cap està a punt d’explotar-te, i el repiquetejar continu de la pluja no ajuda gaire en aquests moments. Actuant sense pensar-ho em calço les botes, em poso la gavardina i escap del meu refugi deixant la porta oberta al fred i la obscuritat.    

El vent es la millor de les cures. M’acaricia ferotgement el rostre mentre que la pluja em fer violentament en totes direccions. Camino entre bassiots de fang i herbes seques cap al penya-segat de davant casa meva amb la necessitat de veure les ones de la mar. Sento el seu so, el seu bram ferotge, i durant les mil·lèsimes de segon que dura la llum d’un llamp, visualitzo cada detall de la cala: les roques, l’alga i l’escuma blanca de les muntanyes de la mar. Després, tos els renous de l’univers queden ofegats per l’espetec del major tro que he sentit en tota la meva vida, i mentre aquest esclata oblido totes els meus problemes, les preocupacions i l’estrès que ocupa el meu dia a dia. Durant uns segons, entre la fosca de la nit i el silenci de la tormenta, trobo la pau que els humans cerquen com a propòsit en la vida, i dins aquesta, la meva necessària i bella inspiració.

A continuació una ràfega de vent em fa perdre l’equilibri i noto com el meu cos es precipita al buit.

Somnis febrils

       Diuen que quan tenim febre, el nostre cervell treballa a massa velocitat i malament degut a l'excés de calor del cos. D'aquesta manera la nostra imaginació es dispara i la realitat s'altera. Estant desperts podem sofrir al·lucinacions i, estant dormits, la ment crea somnis estranys, que podem arribar a confondre amb la realitat. Per això, quan em despert-ho amb febre em torn a adormir ràpidament, amb l'esperança de tenir un gran somni, digne d’esser realitat.
També diuen que els somnis febrils són prediccions del futur que arriben a fer-se realitat.

Beneïda febre...

Ah, també podeu experimentar aquests tipus de somnis per mitja de porros u altres al·lucinògens, no recoman res.

Lux aeterna

SIPNOSIS

Cau la nit al protectorat. El Sol es perd en l'horitzó i les estrelles apareixen al firmament. La llum però fa temps que no arriba al pou de les desesperacions, on Lucifer i els seus caiguts romanen encadenats fins al final dels temps. Lucifer, l'àngel que es va rebel·lar, l'estrella que es va enfrontar al Sol. El portador de la llum va perdre la seva estela després de ser derrotat i empresonat.

Els anys van donar pas als segles, i aquests a les eternitats, i el nom de Lucifer i els seus sis seguidors es van perdre en l'historia per a convertir-se en un mite, una llegenda usada per atemorir els mortals.

El dubte de la seva existència va arribar fins i tot a penetrar entre els àngels protectors, els quals en ocasions guaitaven a l'interior del pou cercant el puntet de llum característic dels àngels en la foscor.

Cròniques de Videsma

            La molsa verda cobria la major part de la roca blanca de la caverna. Les parets s’havien anat eixamplant cada vegada més i del sòtil, cada vegada més alt, arribaven rajos de llum de l’exterior entre enfiladisses i lianes provinents de la superfície. Al centre de la sala, una mà de pedra de cinc vares estirava els seus dits desgastats cap al cel, cercant la claror del món exterior.

-          La mà de la desesperació. Es diu que estava ja estava aquí abans de l’arribada dels antics, que es va formar de manera natural.

Darrera el monument, una pedra triangular que triplicava a l’anterior en altura i grossor donava pas a un passadís natural amb estalactites disperses pel sostre i torxes apagades encastades a les parets.

La darrera sala ( i la més gran en diferencia ) estava just davall el vell volcà. La vegetació, que en les anteriors sales brotava del sostre, naixia de petits forats de les parets i del gran cràter de la superfície, tapant-lo quasi totalment. El més sorprenent però, eren sens dubte els monstres megàlits de roca blanca i grisa que rodejaven el perímetre de la sala.

-          Senyores i senyors, els Golems dels Antics!

I la seva veu va ressonar poderosa entre les grans bèsties de petit cap quadrat i cos megàlit. Els golems estaven drets, amb els enormes braços caiguts tocant el terra i els amples peus incrustats al terra. El seu rostre, petit en comparació amb la resta del cos, tenia els trets típics dels númeons, nas gros i front tret, i les conques dels ulls buides. El coll inexistent unia el cap amb espatlles de cinc vares d’ample i un pit robust i gruixat de roca massissa. Els braços, gruixats com alzines, estaven reforçats amb braçalets de ferro cru i runes de plata. Les mans, imponents esferes rugoses, subjectaven tres dits de pedra encastats al seu torn al terra. Tots junts, espatlla amb espatlla, rodejaven la caverna completament, deixant entre ells una columna de pedra tallada. Sumaven vint unitats.

-          I com deies que els despertaries?

-          Amb màgia.

Al centre, uns escalons polits elevaven un altar de vint-i-un caires amb una pica buida al bell mig.

Sheriff es tragué el llibre del sarró mentre s’enfilava pels esglaons de l’altar. Va omplir la pica d’aigua i la va mesclar amb la seva sang. Es va treure la daga triangular de la motxilla i la va untar amb la mescla. La pedra del pom va lluir intensament durant uns segons i l’aigua de la pica va pujar de nivell. El líquid va sortir de la pica i es va escampar per la taula, es pa allargar fins les vint puntes i un rajoli vermell va brotar de cadascuna fins arribar als peus de cada golem de la caverna.

-          Simsala Närvouk! Arcäi devoulter, soc Sheriff Ripoll Närvenhai, descendent directe de Nokch Närvenhai, el gran Savi, seva es la sang que corre per les meves venes i que ara banya el vostre cos. El seu poder us va tancar i la seva sang us alliberarà. En nom dels nou Antics i els Tres mons, jo ordeno despertar als Golems de la Terra !

I mentres pronunciava l’encanteri, de la seva ma enguantada, alçada en direcció Narval, en van sortir runes bromoses de colors daurats, envoltades per una aura cel.

- Nar, Beorn, Predak! Obediu la meva veu i la meva voluntat !

Va fer descendir l’arma a tota velocitat tallant-se el braç del canell al colze, alliberant tanta sang, que el líquid rosa es tornà de cop vermell.

Records

     Ho havien llevat tot. Sense les taules i els para-sols el pati del local pareixia molt més gran. Ningú hagués dit mai que aquell edifici tan buit es pogués omplir nit rere nit de gent i música. Quasi pareixia en runes.

-          Aquí els estius son una meravella, però a l’hivern és un verdader infern.

Tal com una Mireia que coneixia tots els meus pensaments havia dit, la gent es marxava del poblet tot just arribava el setembre. Només uns pocs residents ( jubilats en majoria ) es quedaven a contemplar com l’ira de Neptú es batia violentament contra la roca, el formigó i la grava del passeig marítim.
Vam caminar per la vorera d’aquest cadascú amb les mans dins les seves respectives butxaques. El vent era fred i anunciava un hivern encara més fred per allà on passava. Les ones es trencaven ferotgement contra les obscures roques de la costa creant un bell contrast de negre i blanc. Vam seguir caminant per la vorera de la mar fins a deixar enrere les casetes de pescadors i els seus habitants de color gris. La costa s’anava fent més escarpada com més avançàvem nosaltres. Les petites cales d’arena van donar lloc a altres de roques diverses i a petits penya-segats des de on contemplarem el magnífic cuadre de com el ones gegantines es desintegraven en mil gotetes d’espuma blanca contra l’escarpada paret de roca grisenca.
Amb el temps els niguls s’enfosquiren i la pluja ens va agafar quan la casa era encara lluny del nostre abast. Una petita edificació blanca, enmig de la pluja. L’ultima morada de l’illa. Rere seu i a un dels altres quatre costats s’hi estén el tormentós Mediterrani, on l’horitzó s’ha perdut per sempre entre el cel i la mar.
La casa està a les fosques, amb un característic olor a tancat. Ens asseiem aferradets vora el foc de la xemeneia que ens treu lentament el fred dels ossos. El sò repetit de la pluja fa que ens sentim separats del món exterior, tan llunyà a la realitat. Ara nomes existim nosaltres dos. Sols, en una casa de fantasmes, enmig d’una tempesta de tardor. 
Ai Déu... Com me l’estimo.

Criatures màgiques 1

LO FÈNIX

La lluna accendeix pel firmament iluminant els racons de la nit. Les estrelles brillen imperioses per damunt d’aquesta a milers de quilometres i, de tant en quant, alguna es deixa caure del cel.

En aquestes nits, els afortunats poden veure, gairebé sense saber-ho, el vol d’una criatura ígnia creuant l’obscuritat del cel.

Un cometa vermell ataronjat o de groc intens, un estel fugaç viu, un raig de foc hermosíssim. Un au fènix.

El fènix podria ser perfectament la primera criatura vivent de la terra. Perquè, ben pensat, el principi de tot fou el foc, i que es un au fènix sinó una flama voladora. Les muntanyes són foc petrificat, els dracs foc fet carn. Els fènixs foc vivent.

Imagineu-vos un au rapinyaire, de la mida d’un falcó o una àguila. Un ocell orgullós i d’aspecte imperial. Amb plomes vermelles, taronges i grogues sempre ballant suaument com les flames d’una foguera. El bec corbat i daurat i les potes llargues, amb tres ungles afilades davant i dues darrera. Per últim imagineu l’au rodejant-se de foc a voluntat. Imagineu-lo creuant els niguls del cel envoltat de flames.

S’ha de tenir en compte el poder del fènix. Es una criatura pacifica i un ideal animal de companyia però també un terrible enemic. El seu cant conté la màgia dels primers dies i la pot usar de forma bella o perversa. El foc que desprèn es semblant al focdedrac i en conté la majoria de les propietats. Després ens trobam amb el bec i les ungles, mortals i sempre afilades.

Abans he mencionat que alguns s’usaven com animals de companyia. Alguns molts reduïts. La majoria prefereixen la llibertat total. Però molts de savis – especialment elfs i alquimistes – n’aconseguiren domesticar algun i el passaven de generació en generació, de tal manera que solien ser els mateixos durant segles i en coneixem els noms: Fakes, Fatu, Brisingr (Foc), Ignasi, ... Perquè els fènixs no moren de causes naturals, envelleixen i el seu foc es va apagant fins a reduir-se a cendres. Després l’au reneix d’aquestes recordant les vides passades. El motiu de voler tenir un fènix a casa no recau només en que poden ser els companys més fidels i que donen calor a l’hivern , sinó també pels seus cants màgics, els poders curatius de les seves llàgrimes i que l’essència del foc es pot treure a partir de les seves plomes.

Cal destacar també la seva intolerància a la falta d’oxigen – (com a la majoria de les criatures) que es una de les úniques maneres de matar definitivament a l’au –, i que es l’enemic natural del basilisc.

ELS MINOTAURES

Cau la nit. L’obscuritat torna a formar part del bosc. Les fulles i fragments de gel fan cruixir el terra. L’alè de cadascú els cobreix el rostre nublant-els la vista. Fa fred. Les cornamentes xoquen contra les branques més baixes i fan caure la neu que s’hi havia estat acumulant. L’acer reflecteix els rajos de la lluna quan el ramat passa per les clarianes. Les guerres entre els clans son més freqüents a l’hivern i també més violentes. S’albiren els contrincaris i els clans augmenten la velocitat a la vegada que preparen les destrals de pedra i els gruixats espadons de metall. El poble banyut no entén d’estratègies de combat. Tots carregen contra tots. Guanya sempre el més fort.

Bosc endins es senten els brams furiosos i s’inicia la dansa de la mort.

El minotaure, un esser alt, fort i pelut ha estat sempre vist com enemic. El seu poble, el portador de la desolació. La seva raça, una abominació.

El seu aspecte es realment terrorífic. Sempre de gran estatura, mínim dos metres de pel i múscul. El seu rostre era la d’un boví de gran cornamenta. Normalment de pel negre o marró. El cos robust, musculós, ample i igual de pelut, tot ple de cicatrius de guerra i amb l’esquena tan peluda que pareix que vesteix una gruixuda capa. Braços llargs, forts adornats amb braçalets d’or o metall rovellat i mans grosses de dits curts i gruixats. La palma de la ma podria ser l’única part del seu cos lliure de pel, però en conseqüència de pell aspre i dura, poblada de cicatrius, ampolles, cremades. De cintura per avall no es distingia res impropi de les cames d’un búfal, un toro, o un nyu. No vesteix cap tipus de roba. Nomes usa braçalets, anells o anelles al nas i les banyes. Per anar a la guerra però es cobreix de planxes d’acer i ferro el cos i les cuixes i avegades es protegeixen també el gruixat i curt coll amb malla. A la Guerra de Tots alguns minotaures van lluitar amb elegants armadures que incloïen casc i botes d’acer.

Malgrat mantenir tantes semblances amb els herbívors, els minotaures mengen carn de qualsevol tipus d’animal, menys bovina – forma part de la seva cultura no menjar carn d’aquest animal, vendria a ser menjar-se un igual, canibalisme –, així com diferents plantes i verdures.

El poble dels minotaures sempre ha comptat amb enfrenaments interns provocats per la falta de menjar, armes o mort. Els agrada lluitar, utilitzar la seva força. Els seus deus representen el bosc, el foc i la guerra. Lluiten uns contra uns o s’alien tots com germans contra les altres races. No podem xerrar d’ell com a un poble pacífic. Potser aquest fet es la causa de la seva manca d’evolució. La poca expansió dels seus dominis. Si en lloc de declarar-se la guerra s’haguessin unit ara comptarien amb varies ciutats i no amb ruines i poblats nòmades. 

Sheriff Ripoll

L'ultim sospir, la millor etapa de la vida

       Llegint el titol ja venen les primeres preguntes La mort ? La millor part ? Drsgwdy?

       Per començar i abans de tot vull que oblideu la darrera pregunta. No hi pinta res. La mort es una cosa que respect i admir enormement i no em pareix correcte burlar-se del tema.

       Estic segur que la majoria estireu en contra de la meva opinió i ho entenc. Desde sempre ens han ensenyat que la mort es una cosa dolenta i trista. No nego que sigui dolenta ( tot i que d'aquest tema,... més endevant ) ni que sigui agradable perdre un ser estimat. Jo opin que la mort es un fet necessari, generós i bell.

       Necessari. No em fa falta donar explicacions. Tota persona condreta coneix les conseqüencies de l'inmortalidad, per exemple la superpoblació.

       Generós. En certa manera si. Per a adonar-se'n basta pensar que ningú elegeix com o arribar a la vida, la possibilitat d'elecció es el més gran i poderós dels drets humans, es superposa al dret a la vida i la llibertat ( desde el meu punt de vista, no ho oblideu ). El fet de tenir la possibilitat d'elegir el teu final es una cosa que m'emociona fins al punt de l'extassis ( em sento com el puta Holden Caulfield quan llegeixo les meves paraules, merda ).

        Bell. D'aquesta caracteristica us en podria escriure tres pagines senceres i encara aniria per el principi. Supós que no m'entendrieu si us parles de la bellesa del suicidi, així que vos repetiré les paraules que en Brad Pit li va dir a Cassandra representant el paper d'Aquiles : "Los dioses tienen envidia de nosotros porque podemos morir. Lo bello de la vida es que se acaba. ". Si no heu vist la pelicula, vos la recoman "Troya", bellísima, plena d'acció, romanços i morts.

       
        I ara, encara que se que no ho aconseguiré, intentaré expressarvos el meu extassis escrivint sobre el suicidi, fet relacionadissim amb l'anterior.

        El suicidi es possiblement la part més bella i terrible de la mort (m'encanta la contradicció) en el sentit de un mateix escull meticulosament o al darrer minut com prefereix abondanar l'existencia. Odï a la gent que impulsa al suicidi per por a la vida, i també a la gent que es cansa de viure. Però admir enormement a la gent que es suicida per a altres persones o per la seva terra. També a aquells que organitzen una gran festa i en el moment més inesperat es fiquen al bany i es tallen les venes. Admir als antics samurais que quan es desonraven netejaven el seu nom per mitja del Harakiri. Em sent atret per totes i cadesqunes de les variants del suicidi perque jo soc així i tenc uns gustos molt refinats.
La majoria de la gent que conec desitja morir vell, tranquil i dormint. Simplement no despertar. Fins fa poc jo sentia la mateixa necessitat i possiblement la tornaré a sentir, però de moment us explic les meves preferides.
     1.      Incineració. Però d'una forma especial. Cremar per dins. Enviarte el foc i sentir com aquest s'alimenta dels teus òrgans i entranyes. Dolor, sufriment, extassis. Els humans venim a la terra a sofrir i no hi ha major extassis que el dolor (exepte, en alguns casos, cagar ).
     2.      Ofegament. En aigua salada*. M'encanta el mar. Disfruto de romandre davall l'aigua i veure els reflexos del sol a les roques, les algues i els peixos. La vida s'orgí al mar i al mar em de tornar. Inmaginar-me l'aigua salada omplint els meus pulmons em fa sentir en pau. Inmaginau-vos un cadaver humà dins de l'aigua. La llum del sol balla damunt el seu rostre blau mentre les darreres bombolles d'aire se li escapen del cos. 
     3.       Sobredossis. La major festa que et pugis inmaginar. Música, llums, la gent impregna la sala. La teva mirada es va tornat borrosa, colors imaginaris s'escampen per la teva ment creant contrastos i maravelles. I ja al final, quan notes que el cor bombeja massa rápid i que la teva suor es freda com el gel apareix un imponent unicorni rosa de llargues crins purpures i una llarg i brillant banya amb el que arribaras cavalgant a l'infinit.
     4.        Congelat. Aquest es la contradicció al primer anomenat. La neu es tova i freda, el teu cos, dèbil i fragil. La neu es tan brillant, tan acollidora... El teu alè es vapor, vapor d'una màquina que s'esforça en seguir funcinant. A través d'ell cau més neu. La neu freda, la neu tova i brillant, la mortífera neu et cobreix a poc a poc però incansablement. El final s'apropa i tú no el pots esquivar, Diuen que al final acabes entrant en calor.
     5.        En el camp de batalla. És l'única que ser que no pasarà mai. El casc et pesa, la suor t'emborroneix la vista, la sang et cobreix la malla i el cuir. La destral que en un temps fou blanca ara es roja fins al manec i allà on et pensaves que hi duies l'escut només en queda una fusta estellada. Però ja no sents dolor, ni cansanci. Quan la tercera fletxa et travessa malla cuir i pell només penses en seguir matant. I així en ve un, i cau, i el seguent i l'altre. Tots deixen d'existir quan es queden enrere. Un raig de dolor et fa tornar a la terra, t'adones que les entranyes et baixen per l'abdomen i que allà on hi tenies l'arma només en resta un monyó ensengrentat. Alces la vista i vislumbres una figura negra sense rostre que se t'acosta sense caminar. Porta una espasa blanca com l'òs en una mà fumejant i observes per fí com la dirigeix al teu cos.
      6.         La meva preferida. I també la més extranya i peliculera. Estic caminant per enmig del carrer tot vestit de negre, sabates, calçons, americana i bufanda. Les meves pases no emeten cap sò entre les cases desertes i la debil claror de les faroles. De tant en quant s'en creua un gat negre peró l'unica figura que arribo a veure es la seva, la de la mort. Les nostres mirades es creuen i ell somriu. Sonen tres trets llunyans i caig de genolls. Em surten tres forats fumejants del pit, d'on prest comença a manar la sang. Quan torn a aixecar la vista ell ja no hi es. Record caure d'esquenes i veure com les estrelles s'enfosquien mentres el meu cor deixava de bategar.


Aquest darrer no es un tipus de suicidi, com molts haureu pogut observar, només una forma ideal de morir.



     Per a acabar m'agradaria deixarvos clar que admir el suicidi i el disitjo, però mestim molt més la vida i esper que tots vosatres també. 

Sheriff Ripoll

Informatiu Friki I

       Un dia gris per als gamers del mon quadrat.

          Avui, definitivament, Mojang ha cedit l'obra de Markus Persson alias "Notch" a la pitjor opció de totes, Microsoft. L'empresa en qüestió, es relacionada amb el virus més extens i problematic a escala mundial, Windows, així com també amb l'idealogia de que "s'ha de pagar per a jugar".
       Microsoft, per la seva banda ha assegurat que no pensava retirar el videojoc de cap plataforma, sinó expandir-lo a traves de l' Xbox ONE i 360, a més de prometre la seva comercialització en el món de la industria, es a dir, crear franquícies minecraftianes, joguines i peces de roba.


By

Elesser

Una antigalla com n'hi ha poques

    
      Les circumstancies m'obliguen a escriure avui s'obre un trasto vell, una computadora lleugera amb uns sis anys dins el negoci de l'informatica. En resum, avui escriuré s'obre el meu portatil.

A primera vista ningú sospitaria res. No té raspades ni cops, el plastic es suau al tacte i conserva amb molt bon estat les ferratines de "Windows Vista", "Energy Star" i "AMD". Laweb cam pareix fiable i el funciónament de totes les tecles i botons.
Això es deu a que abans de caure a les meves mans pertanyia a un informàtic de prestigi, programador en quatre idiomes i el paio que m'introduï en el mon dels videojocs. El meu senyor pare. Bé, el meu pare - encara no està tan vell-.
L'aspecte de l'andromina es excelent (menys per els petits restres de silicona que no se com varen arribar a la pantalla), els errors o defectes es troben a l'interior. Alguns d'ells són potser que el ventilador es queda encallat, que s'encén sol els vespres, m'algrat ser un portàtil, necessita estar conectat a la corrent elèctrica per a sobreviure, que el ratolí es mou a voluntat, que una reina formiga i va fer el formiguer a dins, o que està actualment ple de merda - en sentit figurat - i per tant tenc problemes alhora de jugar al minecraft o a l'Assasins Creed. Lag.

Em sembla que algun us han tocat eh ? N'explicaré algun. El ventilador i lo de la corrent es deu a l'edat i el deteriorament de les peces però el fer de que s'encengui sol té un origen més tenebrós:
A mi m'agrada bastant el mon de les tenebres, els monstres i vampris, les mutacións, la mort, els zombies, tot aquest rollo. Idò un dia gracies a sa conta d'Instagram de @tiempoatras me vaig informar sobre uns videos d'exorcisme que s'havien eliminat de Youtube i aquest al.lot tan simpàtic mels va passar per correu. Sa cuestió es que a mijan video s'imatge se va quedar calada, es ventilador se va aturar i es pc se va començar a sobrecarregar. Jo vaig forçar s'apagament i se va apagar. Sa part curiosa es que es videos d'exorcisme me varen desaparixer així com el correu que n' Osvaldo ( es parner de Tiempoatras) m'havia enviat. Mel's va tornar a enviar però no funcionaven, no se, ho vaig deixar anar. Deade llavors, algunes nits sent el renou del portatil arrancant i malgrat estar desenxufat i apagat s'encenen els llumets i el video de l'exorcisme es reprodueix automaticament. Bé, en realidad només s'encen, però estic segur que la font del problema es que el portatil esta posseit. Per a mi no es un problema, soc satanista i tal, aixi que no m'afecta.
Lo del formiguer es remonta a abans de que jo utilitzes el portatil, una epoca en la qual va estar molt de temps abandonat i les peces es van refredar suficient per a que la mare formiga decidis parir a dins. Quan varem veure que una filera de formigues sortia del port USB esquerra, passava per la cuina i es ficava carregada de miquetes de pa per el cable de la bateria el pare va flitar el formiguer portatil per ambdos orificis, va desmuntar el pc i en va expolssar els cadavers. Malgrat tot unes quantes formigues van escapar per el ventilador i van prometre venjança. La conseguiren, però això es una altra historia.
Em queda els moviments involuntaris del ratolí, però tenen el mateix origen que l'exorcisme.


Per acabar us recordare que estigueu atents al 5 de Novembre i també vos promet que us contaré la venjança de les formigues.


By

Sheriff Ripoll

Unicorn zombie apocalipse

T'has aturat mai a pensar com seria ?
Centenars d'unicorns de carn putrefacta i ulls brillants, potser milers, corrent pels carrers qual monstres de l'inframón destrossant-ho tot al seu pas. Bèsties quadrúpedes de pelatge blanc, morat i rosa amb una erecta banya brillant al front. Seria, potser, la més bella i fantàstica fi del món, encara que també la menys friki. Qui no ha somiat mai amb morir atravessat per una banya purpurinosa ? Jo, per exemple, no. Preferiria morir de fred o ofegat en aigua salada (sobre to això ja en parlaré un altre dia). Però hi ha gent que hi deu somiar, m'imagin - li ho demanaré a la ex d'en ***** el pròxim dia que la vegi -.

Tornant al tema:  Deu va crear el món en set dies ( i es nota ), una tropilla d'unicorns se’l carregaria amb quinze minuts mal contats. Potser hi hauria supervivents que duressin setmanes, no dic que no, però el que ve a ser el món tal i com el coneixem, aqueix, moriria més ràpid que el que tarda una cabra en fer les seves necessitats al menjador de casa. Imagineu-vos a vosaltres mateixos que anant al súper o a una conferencia de cosplay us trobeu amb un unicorn rosa, amb tota la seva bellesa i purositat, alimentant-se en mig del carrer de les entranyes d'un peató amb deportives i texans. Dic jo que no es una situació corrent i per a res normal. Te el seu encant, si, però no deixa de ser asquerós.

A més, si es tractes de zombies normals, cadàvers reviscuts, caminants morts; a  ningú li importaria carregar-se'ls. És més, gran majoria de la comunitat friki somia amb morir amb una destral ensagnada a la mà, una AK-47 descarregada a l'esquena i incontables caminamts putrefactes abatuts als peus - m'incloc al grup -. En canvi, quina monstruositat d'esser humà s'atreviria a causar algun mal a una criatura tan pura i innocent com un unicorn. Els pocs desgraciats que s’atrevissin moririen a mans dels bípedes defensors dels unicorns. Vendetta pura.

Jo, per la meva banda, mataria a sang freda a tota bèstia unicorniana que se m’acostes i després em suïcidaria com a càstig per la meva atrocitat. Tampoc m'importaria massa. Amb el pas de qualsevol apocalipsis el mon quedaria fet una caqueta en poc temps (just com he dit abans). El caos s'extendria mes ràpid que una família de formigues damunt un ocell mort. Les centrals esclatarien, la gent atracaria les tendes i franquícies, els rics s'amagarien, els pobres moririen, i el que es pitjor, la gent deixaria de jugar a la play.

Cabria la possibilitat es clar, que els humans s'infectessin també i acabaria tot amb un final feliç. Conviuríem junts zombies humans i unicorns zombies ( final feliç que duraria fins que els vius s'acabessin i els zombies de ambdues races moririen de fam )


Per acabar us recordaré que no doneu mai de menjar pinso corrent al vostre unicorn, que estigueu atents al 25 de maig i que comenteu el vostre fi del món predilecte.


By

Sheriff_Ripoll

Romanç d'estiu

El castell s’albirava bromós, darrera la boirina del capvespre. Era una edificació negra amb tot de torres punxegudes que la coronaven. Estava situat  damunt del turó, així que es podia veure des del poble. Els núvols del seu darrera i la llum de l’ocàs, li donaven un aire tenebrós, com a les pel·lícules de terror.

L’única manera d’arribar-hi, era un camí de terra que serpentejava per un bosc de pins, alzines i mates, en el Puig Mort.

La vegetació se separava de la tanca de barrots de ferro del castell per deu metres mal contats de terra moguda i grava, a mode de tallafoc. Després del tancat, els jardins del recinte estaven poblats d’estàtues blanques de pedra erosionada i petits matolls que envoltaven l’edifici.

Vaig deixar la motocicleta al costat d’un àngel blanc sense cap i vaig trucar a la porta de roure del castell. El sol ja s’havia post per complet, i una lluna tímida s’enfilava per una torre prima i esvelta.

La Mireia va sortir de seguida de la residència d’estiu dels seus avis, amb un somriure radiant als llavis i un senzill però elegant vestidet blanc. Duia també el collaret que li havia regalat  i dues anelles d’or al canell.

-          Partim ?

Jo, no vaig poder fer res més que somriure-li.

Baixàrem al poble tan ràpid com vaig poder, derrapant a les corbes tancades i fent bots pels forats del camí. M’agradava com m’estrenyia per no caure.

El concert i la festa es feien a la plaça de l’església, hi devia haver dues-centes persones, i ella era la més bella de totes.

Quan estiguérem cansats de ballar, agafàrem una botella i ens acostàrem a la platja, on encara arribava el murmuri de la festa, i tombats a la sorra, miràvem  les estrelles i la lluna d’agost, ara ja al centre del firmament.

Entre glops i besades es va fer tard i em va demanar que l’acompanyés de volta a casa.

-          I per què no ens quedam a dormir aquí ?

Em va dedicar un somriure entremaliat.

-          Tant de bo.- es va tombar damunt meu i em  féu un petonet als llavis- però ja saps que demà al matí he de partir cap a França.

-          I què faré jo sense tu?- li vaig dir, fingint estar trist.

-          Avorrir-te.

Somrigué, em tornà a besar i s’aixecà d’un bot.

La tornada fou silenciosa i ràpida. Ens acomiadàrem amb un petó curt i al matí ja no la vaig veure. Seria fora tres llargues setmanes.

Les hores em passaven llargues i buides. Cada dia era una setmana, i cada setmana un any. Només era capaç d’oblidar les meves preocupacions quan em trobava dins la mar, bussejant.

Record que a principis de la segona setmana,  organitzàrem una festa de les grosses. Duguérem quatre grans altaveus a la platja, coets, una taula de mescles, menjar i beure,...

Record que vaig agafar un pet dels grossos.

Però encara que no recordi ben bé tot el que va passar, record que em vaig despertar amb un mal de cap horrible, amb els llençols xops d’aigua salada i amb la Clàudia nua al meu costat.

Vaig estar dos dies confós, sense saber què fer. Per una banda estava penedit, demanant-me com havia estat capaç de fer una cosa així, enganar la Mireia. Però encara que coneixia la Clàudia des de feia tant, per motius que m’eren desconeguts, estava començant a sentir-me atret per ella. Per la seva cascada de cabells negres, els seus ulls verds com maragdes i el seu cos sensual.

Va ser ella qui em va demanar per quedar. Per parlar.

Em va dir que estava sortint amb en Tomàs, que volia que oblidéssim l’ocorregut, i fer com si no hagués passat res. La nit del 6 d’agost no havia existit mai.

Ara la Mireia ha tornat, i la Clàudia i en Tomàs tenen una relació seriosa. Torrnam a fer festes junts, acampades, sopars, excursions, dies sencers en alta mar,... Però encara així, moltes vegades em sorprenc pensant en ella, en la Clàudia.

S’acaba l’estiu i els dies es van acurçant. La Mireia i jo ens en tornarem aviat a Barcelona, a acabar els estudis junts, en un piset de la ciutat.

Estic tornant a fer el recorregut principal dels darrers mesos, el camí de tornada al castell. Encara que els seus braços em tenen pres, la meva ment torna a pensar en la noia de cabells obscurs amb la qual em vaig despertar. L’acompany fins a la porta i allà m’abraça i em besa.

-          Vols passar ?- Em xiuxiueja amb la porta mig oberta.

-          Millor un altre dia – li contest després de besar-la de nou.- avui estic massa cansat.- mentesc.

Tot i  així  aconsegueix que entri, i al cap de quaranta minuts dorm plàcidament aferrada a mi. Jo li acaricií els cabells d’or mentre que mir el sostre de l’habitació. La meva ment torna a pensar en ella, però és un record borrós, confús, segur que amb el temps només tornaré a tenir ulls per a la dona que dorm damunt del meu pit.

En aquest moment, abans de caure dormit record uns versos d’un autor de les balears:

                             Mira, guaita:

                             Això és l’amor,

                             Idò, què et pensaves ?

Mai li havia trobat el significat, tampoc no crec que es refereixi a un cas com el meu, però és una manera curiosa d’interpretar-ho.

Vaig deixar que els meus ulls es tanquessin, i amb aquest pensament em vaig adormir. Per sort, va ser un vespre sense somnis, però al matí no vaig poder evitar recordar aquella vegada que els llençols estaven xops d’aigua de mar i la dona que tenia al meu costat no era la Mireia.